"El normal és que el BCE comenci la reducció de tipus al juny"

No estem fent una orientació explícita, però això és compatible amb donar alguna indicació al mercat i als ciutadans sobre el que podem fer en el futur. Si prenem en consideració la reducció de la inflació dels últims mesos –la subjacent també-, la debilitat del creixement a la zona de l’euro i la fortalesa de la transmissió de la política monetària, i si també es compleixen les nostres previsions macroeconòmiques en els pròxims mesos, el normal és que comencem la reducció dels tipus aviat i al juny podria ser una bona data per iniciar-la.

El mercat espera més o menys tres baixades de 0,25 punts bàsics d’aquí a final d’any. ¿Li sembla un escenari raonable?

D’acord amb les projeccions de l’Eurosistema, sobre les quals hem guanyat molta confiança els últims trimestres perquè els errors de previsió sobre l’evolució de la inflació han sigut molt reduïts i fins i tot a la baixa, la corba de tipus que estem observant als mercats és compatible amb el compliment del nostre objectiu d’inflació a mitjà termini del 2%. Més enllà no hi vull anar, però. El nivell d’incertesa és elevat, cosa que justifica que no hàgim de ser gaire explícits sobre la pauta temporal dels tipus. De fet, la corba de tipus dels mercats no és fixa i reacciona a les dades que es van rebent, en particular sobre el PIB, l’ocupació i la inflació.

Hi ha un debat sobre si el BCE s’està equivocant, sobre si està actuant massa tard. Vostè ha advertit en alguna ocasió que s’ha d’evitar tant un enduriment excessiu com un d’insuficient. ¿No corren el risc d’arribar tard, d’infligir un mal excessiu?

Insisteixo: les nostres previsions macroeconòmiques ara són compatibles amb un compliment de l’objectiu d’inflació a mitjà termini. D’acord amb aquestes previsions, la inflació arribarà al 2% a partir de meitat de l’any que ve i es mantindria així d’una manera continuada la resta dels trimestres fins al 2026, que és l’últim any d’aquest exercici de projecció. I veiem que els riscos a l’alça i a la baixa estan equilibrats. Al BCE ara tenim un objectiu simètric d’inflació del 2%. Aquesta és una de les principals novetats de la revisió de l’estratègia de política monetària que vam aprovar el juliol del 2021. Això vol dir que ens preocupen en la mateixa mesura les desviacions, tant a l’alça com a la baixa, respecte a l’objectiu. Per això serà molt important calibrar adequadament la pauta de reducció dels tipus d’interès durant els següents trimestres de manera que evitem tant un enduriment insuficient com un enduriment excessiu.

¿Vostè no seria partidari d’abaixar els tipus abans?

Hem de tenir la discussió a l’abril. Però l’escenari central ara mateix, si es compleixen les previsions, i podem tenir sorpreses en un sentit o altre, és el que deia abans. Hi ha analistes que preveuen un creixement inferior de la zona de l’euro, cosa que generaria un procés desinflacionista més ràpid i, per tant, consideren que el BCE hauria de reduir els tipus d’interès abans o fins i tot que ja els hauria d’haver començat a reduir. Altres analistes pensen el contrari. Això és completament legítim. Nosaltres, però, tenim la nostra pròpia visió. L’important és saber reaccionar depenent de com et van donant o no la raó les dades i no ancorar-se incondicionalment a cap tipus de pauta de política monetària.

¿Els bancs espanyols han entorpit la transmissió de la política monetària al traslladar la pujada de tipus del BCE més als crèdits que als dipòsits?

L’evidència que tenim és que la transmissió de la política monetària a les condicions de finançament de l’economia, tant en tipus d’interès com en termes de volum del crèdit, ha sigut molt forta. Dit això, l’economia espanyola té algunes especificitats. I efectivament s’ha produït una transmissió més lenta i menor als dipòsits de les famílies. També és veritat que en alguns segments de crèdit hi ha hagut una transmissió inferior de l’alça en els tipus d’interès oficials. En tot cas, hi ha característiques estructurals de l’economia espanyola que fan que la transmissió de la política monetària en conjunt sigui més ràpida que no pas en altres països. Això té a veure, sobretot, amb el fet que els tipus d’interès variables continuen predominant en les hipoteques de les famílies espanyoles.

Els dos partits del Govern han pactat fer permanent l’impost a la banca, que recau sobre uns ingressos que previsiblement en els pròxims anys no conservaran la seva tendència recent a l’alça. ¿Quina opinió en té?

En aquesta discussió em sembla rellevant fixar-nos en l’exemple italià. En el cas que el Parlament espanyol decidís mantenir com a permanent l’impost, una manera d’alleujar la preocupació que suscita per a l’estabilitat financera podria ser donar als bancs la possibilitat que es dedueixin les aportacions addicionals a reserves o a capital. Bàsicament, estaríem generant un incentiu a l’acumulació de capital i per tant augmentaríem la resiliència del sector bancari. Això és el que s’ha fet en el cas italià i seria una manera de fer compatible aquesta mesura amb el fet de reforçar la situació de solvència del sector.

¿Quin perfil considera que hauria de tenir el nou governador que el substitueixi?

No em competeix a mi entrar en el debat i la discussió sobre el futur governador. Jo sempre he dit que aquesta casa, el Banc d’Espanya, té dos pilars que són absolutament fonamentals, que són la independència i el rigor analític. I tota la gent que treballem en aquesta casa cal que tinguem clar que ens hem de comportar sobre la base d’aquests dos principis bàsics.

Entre els noms de què es parla per ocupar el càrrec de nou governador, s’esmenta el de l’actual subgovernadora, Margarita Delgado. ¿Seria una bona opció?

No entraré en aquesta discussió. L’únic que puc dir és que la Margarita ha sigut una subgovernadora excel·lent, que hem format un equip molt cohesionat, en el qual hem compartit tots els objectius. Només tinc paraules d’agraïment per la feina que ha fet.

¿Seria bo que es mantingués el tradicional consens entre els dos partits principals de manera que cadascun proposi el nom dels que substitueixin el governador i la subgovernadora?

Crec que és fonamental el consens en els nomenaments dels responsables de les institucions independents, precisament per mirar de reforçar la percepció d’independència i rigor tècnic. Al Banc d’Espanya aquesta és la tradició i em sembla que és important que es mantingui.

Notícies relacionades

La Seguretat Social ho avisa: canvia la data de la paga extra de l’estiu dels pensionistes >>

La Seguretat Social enviarà aquesta carta a milions d’espanyols

¿La tradició és que el Govern proposa el governador i l’oposició, el subgovernador?

Sí. Però a més també és important que tots entenguin que les dues persones elegides, amb independència de qui les proposi, compten amb la capacitat tècnica i la independència requerides.