¿Com afecta a la teva butxaca l’acord salarial entre la patronal i els sindicats?

Patronal i sindicats han tancat un principi d’entesa sobre l’anomenat Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva (AENC). És una mena de ‘conveni de convenis’ que periòdicament renoven la patronal i els sindicats d’àmbit estatal més representatius. L’esmentat document recull una sèrie d’elements que les parts es comprometen a introduir en la negociació dels diferents convenis sectorials que van renovant. El principal és el salari, si bé també els AENC solen incloure altres recomanacions en matèria de jornada laboral o seguretat.

En el preacord a què s’ha arribat, i que hauran d’acabar de segellar els màxims òrgans de la patronal i els sindicats, les parts es comprometen que els salaris s’apugin almenys un 10% fins al 2025. D’acord amb el 4% per aquest 2023 i el 3% de cara al 2024 i 2025, respectivament. 

A aquests augments base s’afegeix un increment addicional de l’1%, depenent de l’evolució de l’IPC. És a dir, si l’IPC tanca aquest any per sobre del 4%, els sous s’hauran d’apujar el 5%. I si el 2024 i el 2025 l’IPC tanca per sobre del 4%, s’hauran d’apujar un 4%.

No. L’AENC és un full de ruta per guiar les negociacions sectorials i la seva aplicació dependrà de la renovació de cada conveni. És a dir, a partir de demà les empreses no estaran obligades automàticament a apujar tots els sous un 4%. Ni els treballadors podran plantar-se als jutjats a reclamar-ho.

La revisió dels sous depèn de la periòdica renovació dels convenis col·lectius, que són els plecs que de manera general apliquen per a cada sector, ja sigui d’àmbit provincial, estatal o autonòmic. El sou de cada treballador s’actualitza quan ho dicta el conveni i fins que aquest no es renovi no podrà recollir les recomanacions pactades per la patronal i els sindicats.

No. L’AENC no té caràcter normatiu i és una recomanació que compromet però no obliga legalment les parts. Tradicionalment ha jugat un rol de referència, si bé els mateixos signants, en sectors concrets, han acabat pactant convenis amb increments per sobre o per sota del que s’ha acordat. És a dir, a partir d’ara tots els convenis no serà obligatori que es renovin per tres anys amb un increment acumulat del 10%. Si bé des de les cúpules de les organitzacions empresarials i sindicals criden als seus a respectar les forquilles pactades.

Sí i no. L’AENC és un full de ruta salarial que compromet els signants i només els signants. La CEOE i CCOO i la UGT són agents socials més representatius i en la majoria de sectors són majoritaris. És a dir, són qui negocien els convenis i tenen la legitimitat legalment reconeguda perquè el que pactin regeixi per a tothom. No obstant, en determinats sectors o territoris els agents més representatius són d’altres i no estan lligats per les forquilles salarials de l’AENC.

Per exemple, la patronal de les petites i mitjanes empreses catalanes, Pimec, no és signant i en els convenis en què negocia pot plantejar increments salarials diferents. A Euskadi, centrals com LAB tenen un fort pes en determinats sectors i tampoc se senten interpel·lats per l’acord general.

L’AENC és una referència salarial per renovar els futurs convenis. Els que ja estan firmats i no han vençut encara no es veuen immediatament afectats per aquest acord. En tot cas, un cop vencin, les parts poden decidir fer seu aquest increment acumulat del 10% a tres anys. Però no obliga els signants d’un conveni col·lectiu en vigor a tornar a asseure’s a la taula i actualitzar els increments salarials pactats. Està pensat per a un conveni que estigui actualment en negociació o que hagi de vèncer aviat i així servir de referència per a la seva actualització.