Francesc Rubiralta: «Si Europa vol protagonisme geopolític, ens fa falta una administració àgil com la de la Xina i els Estats Units»

El Paco no tenia previst demanar el micro. Però després d’escoltar amb atenció les paraules del nano que va veure néixer, el fill gran del seu bon amic Francisco, va considerar que era necessari adreçar-se al públic. «Vam estar junts a l’escola, la carrera, la mili, tot el que pugueu imaginar. I ara, al parlar tu de perseverança m’he dit: ‘Coi, aquest és el meu amic Ciscu’. Perquè el teu pare era perseverant, sempre de cap contra el que fos». «No ha sigut fàcil posar-se a les seves sabates, però ho vaig fer amb moltes ganes, molta innocència i molt ben acompanyat per la meva família i el meu equip», va respondre Francesc Rubiralta (Barcelona, 1977), president del Grupo Celsa. Aquest diàleg, que tot just va durar un parell de minuts, resumeix bé la situació per la qual passa aquesta empresa familiar catalana, que malgrat tenir un ambiciós pla de futur, arrossega un conflicte d’incert final amb els fons d’inversió que temps enrere van obtenir el 80% del seu voluminós deute. Dos models de negoci enfrontats i, fins a cert punt, contradictoris.

El president del Grupo Celsa va concedir ahir la primera entrevista en els seus 13 anys al capdavant de la companyia, des que va assumir el càrrec després de la mort del seu pare, el novembre del 2010. Es va explicar llargament durant l’‘afterwork’ organitzat per EL PERIÓDICO a l’auditori de la Casa Seat, en el qual va anar desgranant els valors de l’empresa partint de conceptes com el lideratge, les oportunitats, el talent, el compromís i l’economia circular. Aquest últim factor és avui l’eix sobre el qual gira l’activitat d’aquest gegant que el 2022 va facturar 6.084 milions d’euros, dues vegades el pressupost anual de l’Ajuntament de Barcelona.

Economia circular

Sobre la negociació amb els fons, Rubiralta va optar per la prudència i, sense aportar detalls sobre les converses o el procés judicial que tenen obert, es va mostrar «convençut que acabaran amb una sortida que donarà solució satisfactòria als interessos del grup, els clients i els proveïdors». La resta de l’hora de conversa va ser, de fet, una manera de respondre la pregunta sobre la seva relació amb els fons, ja que va exposar tots els arguments pels quals considera que la companyia és viable i té un pla de futur liderat per la família que va fundar l’empresa el 1967. No només econòmic, també quant a la sostenibilitat: «L’objectiu és que el 2030 el 100% de l’acer es produeixi de manera circular, és a dir, partint de material reciclat».

Un futur, no obstant, per al qual va reclamar una administració pública «més clara, més simple i més àgil». Un missatge que anava dirigit als polítics nacionals, però sobretot a les autoritats europees, ja que és allà on es prenen les decisions que permetrien rivalitzar amb els Estats Units i la Xina. «Tenim una petició molt clara: volem ser capaços de competir en igualtat de condicions. Avui dia no som capaços d’exportar perquè el nostre preu de l’energia no ens ho permet, cosa que ens deixa en desavantatge respecte a altres països de fora d’Europa».

«Autonomia estratègica»

Rubiralta va esmentar la llei de reducció de la inflació aprovada pel Govern de Joe Biden l’agost del 2022, que, entre altres coses, «incentiva la transformació de la indústria cap a un model verd, sostenible i circular». «Moltes empreses que es plantejaven invertir a Europa acaben marxant als Estats Units. Necessitem el mateix nivell de suport», va reclamar. «La voluntat i els diners hi són –va prosseguir–, però sovint la nostra administració no té l’agilitat que sí que hi ha a la Xina i els Estats Units, a l’hora de fer que arribin al teixit empresarial». El seu missatge a Brussel·les va acabar així: «Si Europa vol protagonisme geopolític, és necessari tenir una certa autonomia estratègica, i per a això fa falta indústria».

Rubiralta, que fins en 10 ocasions va esmentar com a «imprescindible» el suport del seu equip i de la seva família, amb la seva dona i els quatre fills al capdavant, presideix des del novembre Eurofer, la patronal siderúrgica europea, que en els seus 45 anys de vida mai havia tingut un president espanyol, i menys encara un líder que produeixi acer amb forns elèctrics (ferro reciclat infinitament) i no amb alts forns (a través del mineral del ferro). «Els impossibles són les nostres grans oportunitats», va definir el president de Celsa. A Europa encara preval aquest segon model, però Rubiralta està convençut que el sector transitarà cap a tres objectius que cap empresa pot eludir: «El canvi climàtic, l’escassetat de recursos naturals i la inequitat».

«La mina urbana d’Europa»

Notícies relacionades

Catalunya aixeca la veu femenina: Forbes elegeix les seves 100 dones més influents del 2025

Una experta en finances revela els tres hàbits que arruïnen milers de persones

La companyia de Castellbisbal, de fet, recull 2,5 milions de tones de ferro reciclat als seus 45 centres circulars distribuïts en nou països, una xifra similar a tot el plàstic, el paper, el vidre, la fusta i els pneumàtics que es reciclen a Espanya en un any. «Celsa és la primera mina urbana d’Europa», ha resumit Rubiralta. La cosa és aparentment senzilla: Europa ni fabrica xips ni té matèries primeres però sí «matèries secundàries», és a dir, molt residu a què donar una nova vida. I és aquí on el president de Celsa veu marge de creixement i un fet diferencial per al vell continent.

Francisco Rubiralta va llegar al seu fill una companyia amb prop de 10.000 treballadors. I moltes altres coses, intangibles la majoria, com un parell de bons consells: «Envolta’t d’un bon equip, millor que tu, si pot ser, i sigues un catalitzador». Ha complert, tot i que han abundat els dies de soledat del líder en què ha arribat a casa carregat de pessimisme. «‘¿Et rendiràs o no et rendiràs? ¿Veritat que no? Doncs a dormir i demà serà un altre dia’, em diu la meva dona». Per acabar, ¿li agradaria a l’actual president que el seu fill gran fos el tercer Francesc en els comandaments de Celsa? La seva resposta: «El cognom en una empresa familiar professional et portarà on arribin les teves capacitats, perquè valorem molt la meritocràcia. Però a casa qui mana és la petita, la Nora, que té sis anys. Així que si he d’apostar...».