El gran bullidor a Castella

Valdorros, la meca del marisc és a Burgos i no té atur: «Tot Espanya ha menjat els nostres llagostins»

  • Gambafresh, amb seu en aquesta localitat de 342 habitants i que dona feina a 300 persones aquests dies, és el més gran comercialitzador de llagostí d’Espanya juntament amb Pescanova

  • A Burgos es processa prop del 50% del marisc d’Espanya, ja que tres altres empreses bullidores més tenen fàbriques a la província

  • Aquí es bull marisc procedent de l’Equador, Veneçuela, el Perú, Panamà, Hondures i Nigèria

Valdorros, la meca del marisc és a Burgos i no té atur: «Tot Espanya ha menjat els nostres llagostins»

ALBA VIGARAY

7
Es llegeix en minuts
Roberto Bécares

Al polígon industrial de Valdorros, un petit poble a tocar de l’A-1 al sud de Burgos capital, fa olor de gamba. Enmig de l’estepa, prop d’una zona boscosa de ginebrers, savines i roures i a més de 200 quilòmetres del mar, l’olor de marisc cuit ho impregna tot. Procedeix de la depuradora d’aigües de Gambafresh, el bullidor més gran de marisc del nostre país, juntament amb el de Pescanova. Les seves tres naus bullen de treballadors amb la temporada de Nadal. Així és com aquest petit poble sense atur va arribar a ser capital del marisc d’Espanya. Aquí es cou marisc procedent de l’Equador, Veneçuela, el Perú, Panamà, Hondures i Nigèria.

A Valdorros, a només deu minuts amb cotxe de Burgos, hi ha un petit bar que tanca els dimecres, un centre cívic, un poliesportiu cobert, un camp de golf de 18 forats clausurat des de fa anys i una escola bressol per a «11 nens», l’«orgull» dels veïns. «El camp de golf estava molt bé. Aquí hi va estar jugant Olazabal, deien que era un camp molt tècnic», explica el Pedro, que està netejant el seu cotxe en un dels buits carrers de l’Enebral, on les cases s’assemblen més a les d’una gran ciutat que a les d’un poble castellà. 

Mentre la majoria de localitats de la província perden habitants a marxes forçades, aquí la tendència és ascendent. De 280 el 2009 s’ha passat a 342 el 2020, segons dades de l’INE. 

Entre setmana, no obstant, és complicat trobar algú passejant pels carrers d’aquest poble dividit en dos: el nucli antic i la part nova, El Enebral, una urbanització de blocs i xalets construïda en l’apogeu del maó als afores de la localitat.  

És complicat trobar-hi algú perquè la majoria de veïns estan treballant. La taxa d’atur és de les més baixes de la província, un 7,18%, gràcies, en part, a Gambafresh. Dona ocupació a 250 persones; a 300 en època de màxim apogeu. 

«De feina, n’hi ha; qui no treballa és perquè no pot per les baixes temperatures de les naus o perquè no li agraden les condicions laborals», assenyala l’alcalde, José Manuel Briongos Ortega (PSOE). 

25 camions

Dos camioners xerren amistosament des de la cabina dels seus vehicles a l’entrada d’una de les naus. El tràfec és constant. En ple Nadal és el pic d’activitat. Uns 25 camions en surten i hi entren diàriament.  

Lluny queda el 2003, quan Nacho Cuevas i el seu soci van muntar l’empresa, amb només cinc treballadors. No eren nous en el negoci. Cuevas havia començat en el sector al costat del seu germà, l’Eusebio, que va ser el pioner a la província a l’obrir el 1988 l’Antàrtida (el primer bullidor de la província), que després va comprar Pescanova.  Nacho Cuevas i el seu soci van posar mig milió d’euros cadascun per muntar Gambafresh. Avui l’empresa està taxada en 30 milions d’euros. Any rere any continuen creixent. Si el 2020 van produir 12.650 tones de marisc, principalment llagostins però també gambes, l’any passat van vorejar les 15.000, que distribueixen a les grans cadenes, que els venen com a productes de les seves respectives marques. L’empresa va facturar 83,5 milions el 2020 i esperava tancar el 2021 amb 100 milions.

«Som a Carrefour, Dia, Lidl, La Sirena, Alcampo... l’èxit de tota empresa és intentar diferenciar-se de les altres i en el nostre cas la nostra qualitat-preu està per sobre de la que hi ha al mercat; els clients confien en nosaltres, si no, no seríem on som», precisa Cuevas al seu despatx, situat a la planta de dalt de la fàbrica principal.

A l'estança hi ha una gran taula de reunions i dos mapes gegants cobrint un dels laterals, un d’Europa i un altre del món, plens de xinxetes de colors que marquen els punts de producció i de distribució. 

«Repartim a gairebé tot Europa, excepte a alguns països com Rússia, Bielorússia...», assenyala el CEO de la companyia, que destaca França com a gran importador: prop del 15% del producte l’exporten allà. 

«El consum s’està incrementant, hem obert mercats nous fora d’Espanya, que és on ens ve el creixement més elevat. El llagostí és un producte bastant consolidat, amb un preu estable i assequible, i a més és un producte sa i a poca gent no li agrada», afirma sobre un negoci que ha convertit Burgos en la capital del marisc. 

A part de Gambafresh, a la província també hi ha Angulas Aguinaga, Pescafácil i Langus, muntada pel germà de Nacho Cuevas i on aquest va treballar fins que va muntar Gambafresh. Totes tenen molt menor volum de negoci. «El 50% del llagostí que es menja a Espanya ve de Burgos», revela Cuevas, que assegura que la relació amb la competència és «molt bona».

¿I per què aquí, per què Burgos? «És que logísticament està molt ben situada», precisa el CEO mentre es posa dempeus per anar marcant punts al mapa d’Europa. «Burgos està en la meitat del nord d’Espanya i si traces un radi fins a Cadis, la circumferència cobreix el nord d’Itàlia, tot Espanya i Portugal i gairebé tot França». 

Per entrar a la zona de producció de la fàbrica, cal anar preparat amb botes, granota, gorro i fundes de sabates d’un sol ús i un abric per suportar les baixes temperatures de la nau –de zero a vuit graus–. La higiene és màxima abans d’entrar. Cal desinfectar-se les mans diverses vegades i les botes.

Són les 11 del matí i diversos treballadors venen de la pausa de l’entrepà. La mitjana d’edat és de 30 anys. La majoria d’empleats, tots amb mascareta –des de sempre, no per la covid–, són dones i viuen a Burgos capital.

Tota l’activitat comença i acaba a la zona de càrrega, on arriben els camions amb el producte congelat procedent de Sud-amèrica. 

Equador

«El país productor més gran que tenim és l’Equador, després Veneçuela, el Perú, Panamà, Hondures...», detalla Cuevas sobre les granges d’aqüicultura d’on compra el llagostí. Es tracta d’espais molt grans construïts a prop del mar o estuaris, on s’entremesclen l’aigua dolça i salada. 

Els llagostins s’alimenten durant tres o quatre mesos a base de farina de peix i soja, fins que «es cullen» i després es processen, es classifiquen, es congelen i s’envien en contenidors frigorífics en barcos cap a Espanya.

«Aquí els processem, els bullim a gran escala, i els venem, la majoria refrigerats. En aquesta època n’estem processant més de 100 tones al dia, i l’endemà estan a les botigues per consumir entre sis i set dies», afirma el CEO de l’empresa. 

Després de desembalar el producte, es classifica i comença el descongelat tant manual com automàtic en enormes piles amb aigua a 25 graus. D’allà els llagostins es couen a 96 graus i passen a una cinta transportadora on seran revisats en diferents punts per retirar els que tinguin alguna imperfecció o no compleixin els estàndards de qualitat. 

L’activitat aquests dies és del 100%. «Es treballa en torns de vuit hores, i en total dos torns i mig, perquè deixem mig torn per netejar, tot i que s’està netejant constantment», afirma Beatriz Aguado, directora comercial i màrqueting de Gambafresh durant un recorregut per la fàbrica, que té un despatx, per a l’R+D per millorar el procés de fabricació. 

«En veritat l’R+D és constant, perquè és el mateix treballador moltes vegades el que ens transmet com es podria millorar la seva feina», assenyala Aguado sobre unes instal·lacions on està gairebé tot mecanitzat i digitalitzat o en procés de complementar-se. 

La cinta transportadora, que té forma d’‘o’, acaba a la zona d’empaquetament, on s’envasa el producte depenent de la cadena a la qual vagi dirigit. 

Notícies relacionades

Diverses persones comproven els paquets de quilo que en aquest cas seran distribuïts als supermercats portuguesos Pingo Doce, que són «com el Mercadona del país veí». 

Tot i que la majoria de producte és criat en granges, també produeixen llagostí salvatge, que es ven al doble de preu que l’estàndard, que sol rondar entre els 9 i 11 euros el quilo. «Tenim una empresa a Nigèria amb què treballem que té 70 barcos», afirma Cuevas sobre una gamma de producte que ocupa el 15% de l’import total.  La directora comercial de la companyia presumeix: «A Espanya tothom ha menjat el nostre llagostí alguna vegada». Probablement sense saber-ho.

Temes:

Burgos