La trituradora de morosos: impagaments, telèfons i ansiolítics

A aquella mateixa hora, en el polígon de Los Hoyales, a només minuts en cotxe de La Mora i San Cristóbal, entren a les seves naus milers de treballadors de les factories de Renault i les empreses auxiliars. Però no hi són tots: una escassetat de peces per la pandèmia interromp la producció, causant una cascada de vacances forçades i de ertos, 1.200 només en la firma automobilística.

Els aturats de la ciutat surten a remugar els seus problemes de diners al Campo Grande i la plaça Mayor, però no precisament per refugiar-se de bar en bar, perquè l’hostaleria –120 dies de tancament en 365 d’epidèmia– té encara més gent a l’atur que l’automoció.

Valladolid és un punt emblemàtic de la crisi de deute que entreveuen els experts. Els aturats són carn de canó de préstecs ràpids, apostes, targetes de crèdit i mensualitats sense pagar. L’últim recompte va afegir al març 629 aturats locals, un 1,69% més respecte al febrer, segons dades de CCOO.

Cap és del telemàrqueting. A la capital castellana floreix la concentració més gran d’Espanya de plataformes telefòniques, anomenades ‘prades’. Ho propicia un sòl d’oficina més barat que a Madrid, una connexió de l’AVE i el castellà àton que es parla a la zona, expliquen fonts del sector.

De 5.200 teleoperadors que compta el sindicat CGT a la ciutat, prop més de 1.000 es dediquen a trucar a gent per reclamar-los deutes impagats de nou del matí a nou de la nit.

La màquina mana

La màquina manaNo hi ha res personal en l’engranatge. No són éssers humans els que governen les trucades que cada dia rebran altres persones. El director d’orquestra és un programa informàtic. En diuen ‘dialer’ (marcador). És el ‘software’ que va donant noms de persones i números de telèfon per les pantalles de la prada.

Des que la reforma del Codi Penal de 2015 va acotar el delicte d’assetjament, tot és més net, asèptic i subtil en la reclamació telefònica de deutes. Però, igual que ja no hi ha lloc per a crits grollers, tampoc n’hi ha per a la pietat.

El ‘software’ té tots els expedients de deutes a dins, i decideix a qui es diu i quantes vegades a la setmana o al dia, segons l’estadística i la fórmula pressió/resistència del morós = possibilitat de cobrament. «Bon dia, li truco en nom del mitjancer financer X. ¿Quan ens pagarà?», diu l’operador. Amb la resposta obtinguda, aquest nodrirà amb noves dades la màquina. I ella decidirà quan trucar de nou.

El marge estadístic «explica quant de suc es pot esprémer», descriu gràficament el secretari general de la divisió de telemàrqueting del sindicat CGT, Santiago Alonso. Per exemple: el percentatge d’èxit d’una trucada de reclamació de deute a algú que n’ha rebut ja sis és inferior al del que n’ha rebut només dos.

El programa va anotant també les estadístiques d’efectivitat de cada trucador, i el percentatge de cobraments per dia de feina. «Som màquines al servei d’una altra màquina», diu Fernando J., recobrador telefònic d’Intrum.

«Les persones que criden solen portar una gran sobrecàrrega, perquè necessiten fer moltes hores per reunir un salari per sobre del mínim interprofessional», explica des del seu despatx a Madrid Enrique Rodríguez, coordinador del grup Intercobraments.

En el recobrament de gran prada no impera la ràtio de 25 trucades a l’hora que s’exigeix als operadors de la venda telefònica. Aquí el que mana és el resultat. El teleoperador de recobraments amb un salari mitjà de 1.000 euros –600 en les jornades reduïdes, que són les habituals– només guanyarà una mica més si aconsegueix que el seu interlocutor pagui.

Com més pagaments, més incentius; i com menys, més a prop de l’acomiadament. L’empresa escarifica la prada cada final de mes, i sega els que menys cobraments aconsegueixen. «La mitjana de recuperació de deutes apareix moltes vegades com a dada objectiva a les cartes d’acomiadament de companys que acudeixen a nosaltres», explica el sindicalista Alonso.

Una part important de les ofertes d’ocupació de teleoperador que es publiquen a internet ofereixen com a destinació Valladolid. L’últim anunci, per exemple, inclòs a infoempleo.com al tancament d’aquesta edició: gestor de recobraments; sis mesos de contracte; 14.500 euros a l’any més fins a 900 al mes de variable.

«El salari habitual al sector és de 13.000 a l’any en jornada completa, però la majoria són dones i en jornades parcials; poques arriben al salari mínim», relata Alonso.

Angoixa a Cornellà

Valladolid és una ciutat petita, on encara no és impossible que la gent es conegui. Per Fernando J., el món del deute és un mocador. Una d’aquestes tardes va portar el seu gos al veterinari del seu barri. «Aquell matí li havia estat trucant per exigir-li una targeta que té descoberta, i a la tarda allà hi érem: ell, jo i el meu gos».

És molt probable que hagin sortit de Valladolid les moltíssimes trucades d’Intrum i Axactor, entre d’altres, que ha rebut en la seva carrera de morositat Mariana V., equatoriana de 43 anys, cuidadora d’avis a Cornellà (Barcelona), que agafa el telèfon cautelosament a EL PERIÓDICO: «¿De part de qui?». Només quan comprova que no és un creditor, accedeix a conversar... prèvia petició que no es publiqui el seu veritable nom. «No anava a contestar. Estic absolta de tot, però segueixen trucant-me, i enviant-me correus electrònics, i fins i tot burofax. Quan em comencen a agredir els penjo...»

Els advocats del despatx SinDeudasBCN han aconseguit a Marian una interlocutòria judicial de segona oportunitat exonerant-la de pagaments, però no per això les prades més agressives deixen de trucar-li. «Agafo el telèfon i em diuen: ‘Ets una morosa. Has de pagar’», relata.

La Mariana va començar a utilitzar targetes de crèdit el 2014. La pandèmia i el primer confinament van coincidir amb l’època dura de l’espiral en què s’havia ficat, i de la qual ja estava sortint. «Mentre vaig poder, vaig anar resolent», explica. Per la Mariana, «resoldre» va ser anar pagant les seves necessitats amb una targeta, i aquesta amb una altra, i aquesta altra amb una altra més.

La primera vegada que el seu banc li va oferir una Visa Gold era una immigrant nouvinguda. «Si no tenia feina, pagava amb ella el menjar, la roba, el lloguer... I si tenia feina, no arribava a guanyar 600 euros. Només el lloguer me’n costava 380», recorda.

La pandèmia li va arribar quan ja tenia feina estable i legal, però els dèbits que havia encadenat l’havien esclafat. «Va ser un deute estúpid. Treure d’una targeta per pagar-ne una altra és anar penjant-se», creu. Per pagar, va començar a treballar matí, tarda i nit. «Jo feia el meu torn, però si a la meva residència es posava malalta la cuinera, m’oferia per a la suplència; si faltava la netejadora, m’hi oferia també. Vaig arribar a guanyar 2.000 euros al mes agafant més feina, però en pagava 1.500 de targetes. Ja no podia més».

El 2018 ja els fallava a targetes de Wizink, Carrefour i diversos bancs. Amb només 1.200 euros de sou nominal, s’havia entrampat en 120.000 sense que cap dels seus creditors es preocupés... fins que va deixar de pagar. Un telecobrador va començar a trucar a la seva cap tres vegades a la setmana. I aquesta es va enfadar: «Em va dir: ‘Escolta, m’estan trucant perquè els paguis. Si això segueix, haurem d’acomiadar-te’» explica la Mariana.

«En aquest sector utilitzen artificis que no ens agraden gens, com amenaçar la gent amb denúncies i plets que són falsedats. Es combinen les trucades amb les cartes, se li envia com si fos real el text d’una demanda que encara no està posada... –Explica Santiago Alonso–. La por és la clau. Les empreses de recobrament ensenyen als seus treballadors a utilitzar la por».

«Em deien que em manarien pressa, i jo creia que era veritat», diu la Mariana. «Un dia qualsevol del confinament tenia 20 trucades. Vaig arribar a posar el meu mòbil sempre en silenci, perquè em trucaven fins i tot a les 3 de la matinada. Encara avui, a dos quarts de sis, quan em llevo i encenc el telèfon hi ha quatre o cinc trucades perdudes».

Pandèmia d’estrès

Pandèmia d’estrèsA les vuit del vespre, al final de la jornada laboral industrial es pon el sol rere les naus de la gran plataforma d’automoció de Valladolid. Abans del virus, aquesta seria l’hora d’anar-se’n a fer un vi, però avui l’hostaleria de la ciutat agonitza.

En aquell moment del dia, al segon torn de les prades del recobrament li queda encara una hora per fer trucades a morosos en perfecte castellà.

Acaba també el torn de tarda de les consultes mèdiques. Per la pandèmia, l’atenció primària encara no ha recuperat la consulta presencial a la ciutat. Així que també per telèfon se senten símptomes, es diagnostica i es renoven receptes.

També les del Lexatín. Creditors i morosos trucant a la mateixa consulta. Treballadors amb els ingressos i el son minvats i obrers del recobrament comparteixen l’estrès de la pandèmia.

Un estudi del Consell General de Col·legis Farmacèutics ha certificat que l’increment en la prescripció d’ansiolítics i antidepressius s’ha duplicat a Espanya en l’any transcorregut de pandèmia; fins al 4,8%, més del doble del 2% que va créixer el 2019.

Notícies relacionades

Especialistes en recobraments preveuen un «tsunami d’impagaments» a Espanya

La UE obre un nou front contra la Xina per les traves a material sanitari europeu

Des de Cornellà, l’exmorosa Mariana V. recorda el pitjor del seu procés, quan entre desenes de reclamacions ella tractava que els seus fills no li notessin l’ansietat: «Només penses a anar-te’n, anar-te’n on sigui. Si no hagués tingut els meus fills, hauria arribat al suïcidi amb tanta trucada».

«Sento gairebé diàriament persones desesperades –explica des de Cadis l’advocat d’endeutats Francisco de Paula Díaz–. Sobretot les dones, que són més sensibles a això. Elles... i els avis que cobren una pensioneta i alimenten set persones. Per a un que passa per això el pitjor és no veure-hi una sortida a curt termini».