Els Sousa, amb la mar en vena

Ja no va tornar a asseure’s en el consell de la multinacional pesquera, que comandava el seu germà Manuel; els camins dels germans Sousa-Faro, fills del fundador de la mateixa Pescanova i promotor de la química Zeltia, es van separar definitivament. Empresarialment i personalment, malgrat ser, també, cunyats.

Aquesta no és només una història de consanguinitat mal avinguda, perquè només és subjacent sota una trajectòria d’èxit que no pot entendre’s sense la gosadia empresarial i una emprenedoria superlativa. I sense el mar. José María és avui president executiu de PharmaMar, farmacèutica artífex d’un prometedor remei contra la Covid-19 (SARS-CoV-2) amb un principi actiu extret de l’oceà.

Manuel pledeja al Suprem contra una sentència que l’ha condemnat a vuit anys de presó per la fallida de la pesquera, de la qual va ser president absolutíssim durant més de trenta anys.

L’origen

- ¿Tan diferents són?

- En absolut, s’assemblen molt. Jo crec que van heretar el caràcter de la mare –somriu al telèfon un conegut de tots dos, en al·lusió a María del Rosario de Sousa Faro i Sanjurjo–. El senyor José era menys complicat, molt diferent.

L’any 1939, el pare d’aquests germans va participar en la constitució de la companyia Zeltia, a Vigo. «Va ser pionera en els annals de la història empresarial espanyola per la inclusió de la creació científica com a part del seu objecte social», apunta Xoán Carmona, catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques a la Universitat de Santiago de Compostel·la, coordinador del llibre Empresarios de Galicia.

José Fernández no era químic, però sí Ramón Obella Vidal. «Un galeguista, amic de personalitats com Antonio Palacios o Valentín-Paz Andrade», rememora un veterà empresari. Un represaliat més en aquells anys del franquisme. José Fernández no només es va atrevir a comprar la companyia, sinó que va assumir també el risc d’incorporar a l’empresa un equip de desafectes al règim, que van començar a aprofitar subproductes d’escorxador i de la flora gallega per elaborar medicaments amb ús veterinari.

«En recordo un que utilitzava el clavíceps del sègol», un fong d’aquest cereal que les àvies utilitzaven per facilitar parts. O el diclorodifeniltricloroetà (DDT), que va crear el prestigiosíssim insecticida ZZ.

Zeltia és el bressol de PharmaMar. Molt anterior a Pescanova, amb l’empremta d’un líder que va impregnar Manuel i José María de visió empresarial i tenacitat. «En el moment en què es funda (la pesquera) hi havia participacions creuades. Zeltia tenia un paquet important d’accions de Pescanova, i al revés».

La pesquera es va desfer de la seva posició a la química per 600 milions de pessetes de l’època. «Encara vivia el senyor José, a alguns no va agradar aquesta decisió. Tenen molt temperament. José María és més pausat, però són igual de dogmàtics». L’enemistat, que fins i tot va afectar les seves dones (i germanes), amb prou feines ha canviat.

El mar

A Pescanova se li atribueix amb justícia el rol de locomotora de la pesca industrial a Espanya. Va manar construir els primers arrossegadors congeladors, va aprofitar vaixells de passatge per processar el peix a bord –i estalviar temps de travessia–, va desplegar una enorme xarxa de distribució per carretera i es va expandir pel món amb empreses mixtes (similars a una joint venture) quan l’ONU va decretar que els països riberencs eren propietaris de les seves aigües territorials fins a 200 milles mar endins.

«Vam haver de formar tripulacions autòctones, amb les quals va ser necessari resoldre problemes d’hàbits, costums, i fins i tot de religió. Nosaltres vam ser responsables de crear en aquells països subdesenvolupats, o en via de desenvolupament, tot un sector industrial, el pesquer; vam aportar personal qualificat, béns d’equipament i recursos de mercat», recordava el mateix Manuel Fernández Sousa a FARO fa uns anys.

També amb mereixement, a Manuel Fernández de Sousa se li reconeix l’impuls que va convertir la companyia en una pesquera total, d’integració vertical i amb una clara aposta per l’aqüicultura. Una carrera desbocada d’inversions –més de 830 milions d’euros en cinc anys, i amb flux de caixa lliure negatiu– va arruïnar la seva aventura. I també, la continuïtat de l’estirp familiar en l’empresa, ara propietat d’Abanca després d’haver protagonitzat un concurs de 3.650 milions.

José María Fernández de Sousa ja havia abandonat el grup a mitjans dels noranta. La seva prioritat era una altra. Catedràtic en bioquímica –Manuel és físic–, el 1986 va fundar de zero PharmaMar. La seva idea, el desenvolupament de fàrmacs antitumorals d’origen marí. «La terra va ser colonitzada fa només 600 milions d’anys. Hem de pensar que el que ja ens ha donat la terra en medicines ens ho ha de donar ara el mar, perquè allà no hem anat a buscar», va relatar, fa vint anys, en una entrevista amb ‘El Periódico de Aragón’.

«La terra ens ha donat exemples de bones medicines; la penicil·lina, per exemple, es va trobar en una molsa del terra, la majoria dels antibiòtics; l’àcid acetilsalicílic es troba a l’escorça del salze, tot i que avui es fa per síntesi. En el cas del càncer, els millors tractaments que hi ha aprovats són naturals, però d’origen terrestre. Hi ha una oportunitat al mar i som líders en àmbit mundial en aquesta recerca».

En aquesta estratègia, la companyia fins i tot va acordar la venda de la mateixa Zeltia, el 2019, per centrar tots els seus esforços en el sector farmacèutic. Amb una obstinació gairebé patològica, després d’haver acumulat números vermells per més de 50 milions en els dos exercicis anteriors.

Accionistes de luxe

El president de PharmaMar sempre ha reiterat l’absència de subvencions al seu grup, tot i que ha comptat amb mecenes. Com Sandra Ortega Mera, per exemple, que el 2002 va assumir el 4% de la farmacèutica.

La filla d’Amancio Ortega (fundador d’Inditex) i Rosalía Mera compta amb un 5,01% del capital social, amb un valor actual de més de 107 milions d’euros. És consellera de la companyia, càrrec que comparteix amb Montserrat Andrade Detrell (dona de José María) o Pedro Fernández Puentes, president d’una altra farmacèutica gallega, Zendal, que produeix en sèrie antígens per a la vacuna anti-Covid de la nord-americana Novavax.

Preveu invertir 110 milions a O Porriño fins al 2025. Al país veí erigeix ja una planta de producció, lloada pel primer ministre lusità, António Costa. PharmaMar ha multiplicat per vuit la seva capitalització borsària en tot just dos anys i mig. El gran ‘boom’ va sorgir de la plaga que ha trastocat el pols del món sencer.

«Vista la necessitat de solucions terapèutiques davant una cosa desconeguda, molt greu, vam començar a pensar en això. Vam recordar les proves que havíem realitzat amb l’Aplidin a l’Institut Carles III, el mecanisme d’acció de l’aplidina i els diferents estudis existents sobre coronavirus. Atès que tenia i té una activitat antiviral demostrada, havia d’actuar de la mateixa manera davant aquest virus», explica Luis Mora, director general de PharmaMar, sobre com va sorgir la idea d’enrolar aquest fàrmac en la lluita contra la pandèmia.

El target terapèutic és el denominat EF1A, que és la proteïna que requereix el virus. La seva nucleoproteïna N necessita la proteïna EF1A, present a les cèl·lules humanes infectades, per reproduir-se. «Si l’aplidina inhibeix aquesta EF1A, el virus no troba on enganxar-se per proliferar».

Notícies relacionades

Pescanova: història d'una estafa

Un antiviral espanyol redueix gairebé al 100% la càrrega viral del SARS-Cov-2

El principi actiu és la plitidepsina, aïllada d’un subtipus d’animal marí (el tunicat Aplidium albicans) per tractar el mieloma múltiple. És 100 vegades més eficaç que el remdesivir, únic antiviral aprovat contra el SARS-CoV-2, com ha publicat un grup de científics –liderats per l’espanyol Adolfo García-Sastre, del Mount Sinai Hospital– a la prestigiosa revista Science.

«No hi ha un germà bo i un de dolent–, acaba aquest conegut de tots dos–. Manolo es va equivocar, no li van sortir bé les coses. La paciència científica de José María ha sigut el seu èxit».