César González-Bueno: Amb el somriure... gairebé sempre

En poc més de dos anys al capdavant de la nacionalitzada fusió de les caixes gallegues, a César González-Bueno li va donar temps a construir una entitat a imatge i semblança seva. Per assemblar-s’hi, fins i tot el nom triat per a la marca comercial, NCG, imitava indissimuladament el seu passat com a totpoderós home d’ING a Espanya. Va treure endavant dos ero per a gairebé 3.000 treballadors. Va dissenyar un altre banc per segregar i vendre la xarxa forana. Va alleugerir fins al mínim la cartera industrial, incloses algunes participacions històriques. I va mantenir sempre el somriure públic. O gairebé. 

El dijous 26 d’abril del 2012 va aparèixer per sorpresa en una de les nombroses manifestacions convocades pels afectats de les preferents de Caixa Galicia i Caixanova al poble de Moaña. Va ser allà com podria haver sigut a Vigo, a la Corunya, Lugo... Els més de 112.000 petits estalviadors atrapats a Galícia es van convertir en un símbol per al país sencer, tots els dies al carrer cridant pels seus drets, i el llavors conseller delegat d’NCG sabia que sense solucionar el conflicte era impossible aclarir el camí del pla del president i exnúmero dos d’Inditex, José María de Castellano, de col·locar el banc entre fons estrangers. 

Notícies relacionades

Un estudi radiografia el cost emocional de ser autònom: «És un estrès constant, somio que m’estic oblidant alguna cosa»

El 82% de les empreses beneficiàries de Kit Consulting també ho són de Kit Digital

Junts van acudir a Brussel·les a demanar algun tipus de mecanisme per compensar els tenidors. «Se’ns va arribar a dir que deixéssim de molestar», va confessar González-Bueno durant la seva compareixença en la comissió d’investigació de les caixes al Parlament de Galícia. Va ser un dels pocs que no va mentir sobre la solució: «Mai es resoldrà del tot». Tampoc l’objectiu del seu cap Castellano. NCG va acabar en mans de Banesco després d’una subhasta pública. Els dos se’n van anar sense molt soroll i 600.000 euros d’indemnització.

Madrileño, de 60 anys, porta gairebé un quart de segle dalt de les cúpules bancàries malgrat que prefereix «el talent i no les jerarquies». Va passar per Argentaria, Citibank i ING, on va tornar després de la seva sortida d’NCG i una estada de tres anys a Kuwait com a CEO de Gulf Bank. És, segons els que van treballar amb ell, «el més semblant al bon rotllo que pot existir en un executiu del món financer». Ara és fàcil veure’l sense la seva eterna corbata. El somriure el manté.