El Suprem confirma la presó a Rodrigo Rato per les 'black'

La sentència declara que el seu expresident va disposar "al seu gust" dels diners de Caja Madrid i Bankia

El més beneficiat per la sentència de l'alt tribunal és Sánchez Barcoj, que veu reduïda la seva pena de 2,5 anys a un any de presó

7
Es llegeix en minuts
Ángeles Vázquez

El Tribunal Suprem ha confirmat la condemna imposada per l’Audiència Nacional a l’expresident de Bankia Rodrigo Rato de quatre anys i mig de presó per delicte continuat d’apropiació indeguda per l’ús de les targetes ‘black’ que van fer tant ell com els consellers al seu càrrec. L’Audiència Nacional va imposar la condemna més alta, sis anys de presó, a l’expresident de Caja Madrid Miguel Blesa, però, com que va morir, el Suprem va declarar extingida la seva responsabilitat.

Al tractar-se d’una sentència ferma, no és necessari ni fer una vista breu, perquè la Secció Quarta del Penal de l’Audiència Nacional decreti l’ingrés a la presó de l’exvicepresident del Govern, per complir la condemna imposada. No obstant, si recorre en empara davant del Tribunal Constitucional i la seva impugnació és admesa a tràmit hi ha la possibilitat que l’execució de la pena quedi en suspens, ja que no arriba als cinc anys de presó. En qualsevol cas, la decisió serà de l’Audiència, que encara no té notificació oficial de la resolució. 

La sentència de l’alt tribunal confirma en termes generals la sentència de l’Audiència Nacional, amb algunes algunes diferències, com que aplica l’atenuant molt qualificat de reparació del mal als acusats que van consignar les quantitats que van sostreure de les targetes al jutjat, igual que els que ho van fer directament a Bankia o al FROB. El més beneficiat per l’alt tribunal és l’exdirector general de mitjans de l’entitat Ildefonso Sánchez Barcoj, condemnat per l’Audiència Nacional a dos anys i mig de presó, pena que ara es redueix a un any menys un dia.

Pel que fa a Rato, la sentència de 456 pàgines considera proporcionada la seva pena per la seva posició preeminent en les entitats del patrimoni de les quals “es va lucrar indegudament i va permetre el lucre dels altres”, una posició que l’obligava especialment a la protecció dels interessos de les esmentades entitats, “cosa que va desconèixer durant un apreciable període de temps i per quanties importants, com a resulta dels fets provats”. No li aplica l’atenuant de reparació del mal, perquè és responsable del que es van gastar els consellers que estaven al seu càrrec.

Pràcticament sense sortir de la petició de penes que va fer l’actual fiscal en cap Anticorrupció, Alejandro Luzón, l’Audiència va condemnar els altres 63 acusats a penes que oscil·len entre els tres mesos i els quatre anys de presó. Ara el Suprem ha fixat el límit mínim de les penes imposades en quatre mesos per un delicte d’apropiació indeguda, que es cometia no al rebre les targetes, sinó a l’utilitzar-les.

Disposar al seu gust de l’entitat

La sentència confirma la devolució pels acusats de més de 12 milions d’euros gastats amb les targetes. 9,3 milions es van gastar en l’etapa de Miguel Blesa i 2,6 milions, amb Rato. Tots dos han de respondre civilment de forma solidària per aquestes quantitats, per disposar al seu gust de l’entitat.

El tribunal considera acreditat que, des de 1988, càrrecs de Caja Madrid i posteriorment Bankia van planificar un sistema de targetes de funcionament opac per a l’ús del mateix president, membres d’alguns dels seus òrgans, Consell d’Administració i Comissió de Control. No es va exigir cap justificació de la despesa i no es reflectien als seus contractes ni en les seves retribucions. La Sala, que destaca que aquests ingressos mai es declaraven, incideix en el fet que l’únic control que hi havia eren "els límits mensuals o anuals establerts", fixats pels presidents de Caja Madrid, que "disposaven al seu gust" dels diners de l’entitat per a les seves atencions personals o per a qualsevol altre fi.

La sentència distingeix entre el paper dels presidents executius, que van posar en marxa o van mantenir aquest sistema de targetes de funcionament opac i el dels directius que van actuar com a cooperadors necessaris del delicte d’apropiació indeguda. "Els receptors de la targeta no tenien l’obligació d’utilitzar-la, de manera que, si ho feien, això implicava que acceptaven la participació en el pla que se’ls oferia. I amb cada acte de disposició concretaven l’apropiació que realitzaven en el seu benefici i incrementaven l’apropiació total que el president autoritzava a l’assenyalar els límits mensuals o anuals per a l’ús de cada targeta", explica.

Per la Sala, ateses les característiques del sistema, amb una opacitat que no només es manifestava en relació amb Hisenda, sinó també respecte a aquells que no fossin beneficiaris de les targetes, "no és possible acceptar que actuessin creient que el president executiu tenia facultats per disposar d’aquesta manera dels diners de l’entitat per beneficiar els membres dels òrgans de govern més enllà de la percepció de les dietes autoritzades per la llei i els estatuts. O que estaven actuant d’acord amb la llei al disposar d’aquesta manera dels diners de l’entitat per a les seves atencions personals o per a qualsevol tipus de despesa sense control de cap classe i sense reflex fiscal".

"Cap persona amb una formació mínima, el que es podria identificar amb l’home mitjà, podria entendre de manera mínimament raonable, que unes percepcions dineràries que funcionaven amb aquest grau d’ocultació i opacitat, també a efectes fiscals, poguessin estar justificades en les normes aplicables", insisteix la sentència.

Pervertit des de l’origen

La sentència relata que la conducta de Rato com a president de l’entitat, igual com la del seu antecessor, va consistir a mantenir conscientment un sistema que ja quan es va establir el 1988 "estava pervertit en l’origen i en el seu trasllat a la pràctica", ja que llavors no era possible una altra percepció dinerària de les dietes i les indemnitzacions. "Com que es va considerar insuficient, al criteri interessat dels que les podien rebre, es va decidir prescindir del camí legal, que hauria conduït a sol·licitar un augment de les quanties assignades a tals conceptes, i es va construir un sistema nou, consistent a utilitzar el concepte permès d’indemnitzacions però suprimint l’exigència legal de justificació documental de la despesa, amb la qual cosa, en realitat, es facultava els titulars de les targetes a utilitzar-les en el seu benefici sense necessitat de justificar-ho".

El tribunal constata que les targetes es van emetre inicialment per decisió de la presidència executiva, “mantenint-lo i ampliant-lo després els altres presidents, entre ells Rato”, que “no tenia les facultats per disposar d’aquesta manera del patrimoni sobre el qual tenia serioses obligacions de cura”. A més, el tribunal declara provat que els titulars de les targetes les van utilitzar per uns imports determinats que van fer seus en la mesura que els van invertir en el que van considerar oportú, "actuant com si fossin amos dels diners, en la quantia dels quals es va perjudicar el patrimoni de l’entitat contra el compte del qual es giraven les quantitats pagades amb les targetes". 

Rato “va mantenir el sistema, i fins i tot el va ampliar a altres persones” quan va accedir a la Presidència de Caja Madrid, i ja a Bankia, el va estendre a l’exsecretari d’Hisenda José Manuel Fernández Norniella i a Ildefonso Sánchez Barcoj. La sala recorda que el recurrent també va utilitzar una targeta en profit propi, “malgrat que s’hauria d’haver sentit advertit de la irregularitat de la situació pel conseller delegat Verdú, quan va rebutjar la targeta que se li va entregar”.

Accés legítim a despeses

Notícies relacionades

La Sala resol que Bankia “no va accedir il·lícitament” a les dades de caràcter personal relatives a les despeses concretes realitzades per cadascun dels titulars de les targetes de crèdit, per la qual cosa no s’ha produït cap vulneració de drets. El que sí que va fer l’entitat financera, explica la sentència, va ser “un accés legítim”, que es manté exclusivament dins de l’àmbit intern, relacionat amb el contracte d’emissió de les targetes de crèdit que l’habilita per fer-ho, com a via per comprovar l’ús concret que se’ls va donar.

Amb aquestes dades, afegeix, es van elaborar uns informes que es van comunicar al FROB, que els va remetre a la Fiscalia, i s’hi van adjuntar unes llistes en què consten els totals disposats per cadascun dels titulars. No hi figuren de manera individualitzada les despeses efectuades per cada titular, per la qual cosa, al no constar cap informació sobre l’ocupació particular que cadascú ha fet de la targeta emesa al seu nom, no es produeix cap afectació del nucli central de la intimitat.