11 jul 2020

Anar al contingut

FI D'UNA ÈPOCA

La tragèdia de Yellen

La primera dona al capdavant de la Reserva Federal deixa el càrrec després de quatre anys amb molts més admiradors que detractors

Ricardo Mir de Francia

Janet Yellen va presidir aquesta setmana la seva última reunió al capdavant de la Reserva Federal (Fed), la institució que ha dirigit durant els últims quatre anys després de quasitres lustres al seu organigrama. Se’n va sense grans comiats ni escarafalls, fidel al seu estil de funcionària sòbria i mesurada. I en contra de la seva voluntat, per imperatiu de Donald Trump, que ha trencat amb la tradició de renovar almenys un cop el líder de la Fed elegit per un president anterior. En tot cas, no se n’anirà gaire lluny. Igual que el seu predecessor, Ben Bernanke, treballarà des de demà a la Brookings Institution, un dels laboratoris d’idees més influents de Washington.

En aquests quatre anys, l’economista de Yale i primera dona a dirigir el banc central nord-americà en 104 anys ha pilotat una recuperació lenta però incessant. Sota el seu lideratge, l’atur s’ha reduït més que durant els mandats de qualsevol dels seus predecessors en la història moderna, al passar del 6,7% quan va assumir el càrrec al 4,1% actual. Les borses han viscut una època pròspera. El creixement dona senyals d’acceleració. I la inflació no s’ha disparat com li van advertir molts col·legues conservadors al veure que seguia prement el pedal dels estímuls monetaris per arribar a la plena ocupació i el repunt dels salaris. Després de superar el risc de la deflació el 2015, els preus tronen a apuntar cap amunt i son molt a prop de l’objectiu del 2%.

De nota, excel·lent

Té detractors, però l’opinió majoritària és que ha fet una bona feina. En un sondeig de The Wall
Street Journal, el 60% dels economistes enquestats li van posar un «excel·lent». «Pel que més serà recordada és per haver pilotat l’economia fins a deixar-la en una posició fabulosa», va dir en una entrevista a la CNBC l’exvicepresident de la Fed Alan Binder. «L’atur ronda el 4%, i la inflació, l’1,5%. Aquests números són millors del que gairebé tothom pensava fa quatre anys que es podia aconseguir, fins i tot la mateixa Yellen».

Després de quatre anys com a vicepresidenta de Bernanke, Barack Obama la va escollir el 2014 i, inicialment, va mantenir la senda marcada per sortir de la gran recessió: tipus d’interès a prop del zero i engreix del balanç de la Fed amb la compra massiva de bons a les entitats financeres, l’anomenat Quantitative Easing (QE). Aquell activisme monetari no va estar exempt de crítiques. Yellen va esgrimir que hi havia marge de millora en el mercat laboral per la prevalença de l’ocupació temporal i el nombre de nord-americans que havien deixat de buscar feina. Es va resistir a les pressions i no va ser fins a mitjans del 2015 que va començar a apujar els tipus, la primera vegada en nou anys. Ho va fer de mica en mica, tant que tres anys després estan en l’1,5%. I més va trigar a replegar les veles del QE. Va ser a finals del 2017, i ho va comunicar amb tanta claredat i antelació que les borses ni es van despentinar.

Trump ha arribat a dir d’ella que ha fet «una feina excepcional». Aquesta és la seva tragèdia. No és clar si se l’han tret de sobre perquè és demòcrata o perquè li resultarà més fàcil atribuir-se l’èxit econòmic si comença de cap i de nou. L’advocat Jerome Powell
agafarà les regnes de la Fed aquesta setmana. S’estrenarà amb la caiguda més gran a les borses dels últims dos anys, indicis d’una pujada de la inflació pel creixement dels salaris i la retallada d’impostos de Trump, cosa que podria obligar-lo accelerar la pujada de tipus. Ja fora de joc, Yellen ho veurà còmodament des del seu despatx a la Brookings. Però l’última paraula del seu llegat encara s’ha d’escriure. Dependrà de com i quan arriba la pròxima crisi. I si no que l’hi preguntin a Allan Greenspan.