25 maig 2020

Anar al contingut

Només 63 contribuents de l'impost de patrimoni es muden a Madrid en un any

El secretari d'Hisenda, Lluís Salvadó, assegura que també declarants de la capital espanyola s'han traslladat a Catalunya

Una jornada de la Plataforma per una Fiscalitat Justa posa sobre la taula el repte de combatre el frau global amb hisendes territorials

Agustí Sala

Només 63 deslocalitzacions de contribuents de l’impost de patrimoni es van detectar a Catalunya cap a Madrid (l’últim exercici del qual hi ha dades oficials) el 2015, respecte a l’any anterior, segons va explicar el secretari d’Hisenda de la Generalitat, Lluís Salvadó, durant un debat en el marc d’una jornada organitzada per la Plataforma per una Fiscalitat Justa.

Es tracta d’una xifra testimonial si es té en compte que el nombre de declarants d’aquest tribut, que no es paga a Madrid, ha pujat de 66.000 a 72.000 gràcies als efectes de l’amnistia fiscal del 2012 i els controls fets. Tot i així, aquestes deslocalitzacions que, segons Salvadó, «no tenen per què ser fictícies perquè també hi ha contribuents de Madrid que s’instal·len a Catalunya», formen part dels plans d’inspecció del fisc català.

Tot plegat no oculta el problema de la competència entre territoris i el dúmping fiscal que practiquen comunitats com Madrid, que disposa d’un marge més gran per a rebaixes tributàries gràcies als avantatges de la capitalitat. En el cas de l’impost de patrimoni, les fugues de contribuents «a Catalunya afecten poc, perquè estem lluny i tenim un mercat econòmic potent. Els que es deslocalitzen són marginals, només el 0,11%. No així en altres autonomies més pròximes com Andalusia o les Castelles».

DÚMPING FISCAL A LA UE

De totes maneres, l’economia no té barreres. «A la UE hi ha un mercat integrat de mercaderies, capitals i serveis i 28 administracions tributàries que competeixen entre si i fan dúmping fiscal», va alertar Ernest Urtasun, eurodiputat del grup Verds/ALE. A més, «les grans empreses tenen acords secrets amb els països que deixen gairebé a zero el que tributen», va afegir en relació amb casos com el de Luxleaks, de la comissió d’investigació de la qual forma part.

Fins ara, l’única bretxa que ha trobat Brussel·les per combatre aquests casos ha sigut el dret a la competència, com en el cas d’Apple (les companyies amb aquests acords tenen avantatges sobre els seus competidors), va dir Urtasun, tot i que «no és suficient». Per això hi ha dues propostes de la Comissió Europea en aquesta línia. Una és una directiva de transparència fiscal, que obligaria a revelar el negoci a cada país i els impostos que paguen per això. L’altra és una norma per a una base comuna i consolidada de l’impost de societats. Urtasun veu poc viable que a curt termini prosperin pel veto de diversos països.

Malgrat les crítiques a Brussel·les, en l’actualitat la UE és «l’única eina» amb què es compta per afrontar de forma agregada un repte que és global. I més després que Donald Trump hagi accedit a la presidència dels Estats Units, va afirmar Salvadó.

Àlex Madariaga, fiscalista i membre d’ATTAC Catalunya, va alertar que els «volums de frau a gran escala no paren de créixer». Il·lustratiu, va afegir: «Si els lladres que van robar a casa nostra van entrar per la finestra, prenem mesures i posem-hi reixes. Amb el frau, ens roben massivament i no hi fem res». El problema és que, va afegir, l’Administració Tributària té competències territorials però l’economia està globalitzada».