Un mercat dual

Els experts fan bé a acollir amb prudència les dades de l'INE que indiquen una estabilització del preu de la vivenda. Les estadístiques immobiliàries pateixen tradicionalment per les dificultats pròpies d'uns productes sotmesos a biaixos ben diversos: estacionalitat, diner negre, fluctuacions del crèdit, diferències

entre preus publicitats i preus acordats, opacitat del sector, etcètera. Dit això, m'atreveixo a afirmar que els que estan animant el mercat són, igual que en la compra de cotxes, les famílies de classe mitjana i alta amb estabilitat laboral que durant anys han retingut la seva capacitat de  consum i d'endeutament per tres motius: la incertesa sobre el lloc de treball, la dificultat del crèdit i la idea, encertada, que podrien comprar més barat més endavant. Possiblement, els tres vectors han deixat de ser tan evidents per a moltes famílies, i això explica que hagin deixat d'enfonsar-se uns preus que ja acumulen caigudes superiors al 40% des de l'any 2007. Per una altra part, és lògic que l'increment sigui més clar en l'obra nova si tenim en compte que tot just s'edifica el 5% de les 700.000 unitats dels anys previs a la punxada de la bombolla.

Més entrades que sortides

Notícies relacionades

El sector de l’oli d’oliva valora abaixar preus al setembre

Carrefour aixeca el veto a les bosses de patates Lay’s i Ruffles

Podem contrastar les dades amb les que acaben de publicar-se sobre l'exposició immobiliària dels 13 grans grups bancaris espanyols. Juntament amb la reducció del seu crèdit a promotors, en part pel paper de rescat de la Sareb (banc dolent), constatem que el volum d'actius adjudicats ha pujat durant el primer semestre del 2014 (de 84.102 milions d'euros a 90.234) i que ho ha fet en tots els capítols: edificis acabats i en construcció, sòl, immobles de particulars i altres actius. És a dir, segueixen entrant a la banca més pisos, edificis i sòls dels que surten. Els esforços per desfer-se de totxo amb suport de l'Estat segueixen sent incapaços de compensar la realitat econòmica i social, marcada per tres vectors: una taxa d'atur elevadíssima, la reducció del nombre d'habitants i de llars i un crèdit que continua sent de difícil obtenció per a la majoria de les famílies treballadores.

Ens trobem, doncs, davant d'una greu dualització del mercat immobiliari, amb una minoria que comença a comprar i una majoria que o bé no pot pagar la hipoteca o el lloguer, o bé no té garantia de mantenir capacitat per embarcar-se en una compra; o, finalment, no aconsegueix crèdit per fer-ho. Pot sorprendre llegir a la Memòria de la Fundació Foment de l'Habitatge Social de Càritas que el 25% de les 300 famílies ateses sí que tenen un lloc de treball formal i que el 32% més treballen en l'economia submergida: les caigudes salarials sota la consigna de la «devaluació competitiva» expliquen aquesta nova «pobresa amb contracte». Veiem, doncs, la duresa creixent de l'altra cara de la moneda, la de les principals víctimes del final del crac. No és doncs estrany que des del Tercer Sector social múltiples entitats estiguin redoblant els seus esforços per resoldre unes situacions que aniran empitjorant durant els pròxims anys. Em refereixo, per descomptat, a la citada Càritas, a la PAH, a la Fundació Mambré (constituïda per Arrels, Assís, Filles de la Caritat i Sant Joan de Déu) i a altres entitats socials que, amb el seu esforç i en ocasions amb suport d'algunes administracions i fins i tot d'algunes entitats financeres, estan teixint una xarxa de solidaritat que sens dubte necessita fer un salt endavant.