'Path-dependency'

En la moderna teoria de les organitzacions s'ha posat de moda un concepte de difícil traducció al català: path-dependency, el denominen els angloparlants. Alguns atrevits han optat per l'alternativa dependència del camí. En termes simplistes aquesta expressió podria resumir-se en la frase «la història importa». Un especialista diria que el conjunt d'opcions que té un agent davant un problema està condicionat per les decisions que es van prendre en el passat, per molt remot que sigui. Els economistes, amb el seu particular argot, dirien que l'actual estoc de capital, tangible i intangible, és un cúmul de resultats d'actuacions pretèrites, algunes cronològicament molt llunyanes.

Però encara que el ventall d'opcions que té davant seu el subjecte decisor depèn de les actuacions dels qui el van precedir en aquesta responsabilitat, això no significa que aquest no tingui llibertat d'actuació. Permetin-me un exemple. Els enginyers encarregats de dissenyar la infraestructura del primer AVE en territori espanyol tenien dues opcions sobre l'ample de via. Històricament els seus predecessors havien elegit els sis peus castellans per al ferrocarril espanyol en lloc de la mesura usual a Europa. Pel que es veu hi va haver discussions entre els encarregats del disseny perquè cada opció tenia els seus pros i contres. Finalment, gràcies a Déu, es va imposar el seny i el nostre AVE podrà -¡Déu sap quan!- circular per Europa.

Notícies relacionades

La UE obre un nou front contra la Xina per les traves a material sanitari europeu

Iberdrola accelera cap a un altre any rècord al duplicar el benefici

Això ve a compte del problema a què van haver d'enfrontar-se els membres de la Comissió del Parlament de Catalunya de llarguíssim nom, però en definitiva destinada a dilucidar les causes i responsabilitats del desastre que s'ha empassat bona part de les caixes d'estalvis catalanes, a l'hora de determinar la relació de compareixents. ¿Fins on feia falta remuntar-se en el temps? Ignoro quin va ser finalment el criteri aplicat. L'únic que sé és que jo hi vaig ser inclòs i per això fa escassos dies em vaig encaminar al Parc de la Ciutadella per mantenir una llarguíssima sessió amb l'al·ludida Comissió.

Jo havia ocupat la presidència de l'avui extinta Caixa de Catalunya des de finals de 1984 fins a inicis del 2005. Indubtablement aquests 20 llargs anys havien de deixar, per bé i per mal, empremta en la situació que va heretar el meu successor, que ja compartia plaça amb mi en l'òrgan col·lectiu que és el consell d'administració. Han passat més de vuit anys des que es va produir el meu cessament i en aquest interval s'han produït importants transformacions. Algunes en l'entorn econòmic i altres internes a la mateixa entitat. Com per exemple la fusió amb dues caixes més que va comportar un canvi de nom i de logo. A fi de veure en quina mesura hi va haver un canvi de rumb, dins de les possibilitats que permetia l'herència rebuda, després del meu mandat vaig recopilar les dades que em van semblar més significatives en unes taules que només arriben fins al 2009, perquè la fusió trencava la coherència de la sèrie temporal, que vaig presentar als diputats i que ara em permeto reproduir. Per raons d'espai només incloc la xifra inicial, any 2004, i com a final la del 2008, abans de la fusió. Jo no defujo les meves responsabilitats però sí que reclamo que quedin ben definides.