No era un partit amistós

Costa molt mesurar l'èxit d'una vaga general. Costa mesurar-ne la participació, amb dades contradictòries i sabent que hi ha sectors estratègics clau, més enllà del pes de vaguistes que aporten. Costa encara més mesurar un intangible importantíssim com és el nivell de tensió real que envolta la vaga. La primera sensació és que el seguiment va ser moderat, la paralització del país notable i que la tensió va ser superior a l'esperada.

Abans del dia de vaga, alguns

teníem la sensació que estàvem

-en una metàfora que no voldria ser frívola-en la vigília d'un partit amistós. Els dos equips, govern

i sindicats, no volien perdre el

partit, s'hi jugaven el prestigi, però tampoc no volien sortir-ne le-

sionats. Per tant, podien desitjar en el fons, abans de prendre mal, un empat honorable que tots dos poguessin presentar com una mitja victòria. I amb el PP d'espectador, esperant que un altre en sortís

tocat. Això suposava una tensió

baixa.

Però el nivell de tensió ha superat, segons les meves impressions, aquesta previsió. Per raons di-

verses. La primera, que els sin-

dicats han tingut la sensació creixent que en aquesta vaga es jugaven el seu paper en el futur, el seu sentit. Sobretot perquè des de la dreta espanyola s'ha acabat presentant

la vaga com la prova de l'obso-

lescència, la inutilitat i l'aburge-

sament dels sindicats. S'han picat

i no han construït una vaga tan

sols contra el govern, sinó també contra el món i molt especialment contra el certificat de defunció que els redactaven d'una manera prematura.

Una segona raó és que potser hi ha en el cos social un malestar més profund del que es detecta. Un malestar que no troba formes d'expressió, que potser comparteixen fins i tot persones que no van fer vaga, i que està a l'espera de canals per fer-se visibles. Un malestar que pot ser el petroli que alimenti qualsevol cosa, des d'una protesta civilitzada fins a un esclat populista de qualsevol signe.

La tercera raó va ser potser

la principal a Barcelona. Hi ha

grups antisistema que s'apunten a tot. Si converteixen en un conflicte d'ordre públic una celebració del Barça, una festa major de barri o una protesta pel pla Bolonya,

encara ho faran més amb motiu d'una vaga general. Són els que

són i representen el que repre-

senten, però la vaga ahir els va oferir un escenari i un altaveu. No se'ls ha de confondre amb els sindicats majoritaris. No se'ls ha de menystenir: no és

una pura bretolada juvenil. Però tampoc no se'ls han d'oferir els

Notícies relacionades

Quan la neutralitat és impossible

Barcelona sols va viure l'aturada general quan els piquets van pressionar

beneficis de la comprensió. La

democràcia és un sistema de llibertats, però també és un sistema de límits legítims. Tot es pot reivindicar, però no s'hi val tot per reivindicar-ho.