Mónica Naranjo descobreix el seu costat àcid

La Naranjo té la seva part llimona. Grills àcids o amargs que completen la personalitat d’una dona “sensible en extrem”, confessa. “El que més m’ha fet patir ¡és sentir! I he patit en aquesta vida el que vulguis i més. Ara toca transcendir. I, sí, ho porto millor. Després de moltes històries i teràpies, després d’un difícil procés d’introspecció, he aconseguit expulsar, escopir certs aspectes del meu caràcter i del meu passat”. Mónica s’esqueixa fins a ajuntar les seves meitats contràries en aquesta entrevista prèvia a la voràgine de la promoció que l’espera, mentre ultima la seva obra més arriscada.

La recepta musical de mónica naranjo suma ingredients i acompanyaments segons avança la seva trajectòria. Per remuntar-se a la seva última publicació s’ha de parlar d’un llibre de cuina, 'Come y calla' (2013), perquè el seu disc anterior (de peces inèdites), 'Tarántula', data del 2008. La cantant no volia fer esperar més els seus fans, i abans d’estrenar (l’any que ve) la seva òpera rock i d’editar la novel·la en què està inspirada (el setembre del 2016) ja llança la banda sonora: el disc 'Lubna'. Un generós compacte acabat de sortir del forn (l’àlbum va sortir divendres) amb passatges instrumentals i corals entre èpiques cançons que narren intricades històries amb protagonistes que s’acaben trobant. “Intento sempre aprendre. Estancar-se no té sentit. L’evolució, per a un artista i el seu públic, és fonamental. Només així entenc la música”, explica la cantant de veu superlativa.

L’escultural artista es torna a despullar per a la caràtula. “I que pesats que són els que s’escandalitzen a aquestes altures. ¡Però si a la platja es veuen tots els pits que vulguis! A més, si el 'leitmotiv' és que surto del mar, ¿com he d’anar? ¿¡Vestida!? Doncs no: emergeixo en tota la meva esplendor. Per sort, amb els anys les dones ens tornem més desinhibides” [al maig en farà 42]. La foto és en blanc i negre. Com l’impactant i colpidor videoclip del primer senzill, 'Jamás'. La cantant interpreta una mare que perd el seu fill. “Ell sap que es morirà i la prepara. Tots els nens que he conegut i han estat molt malaltets actuen així. Estan fets d’una altra pasta. Són molt evolucionats. Ànimes velles. Forts i generosos, fins al punt de ser capaços de dir-los als seus pares: ‘Deixa que me’n vagi, que estic molt cansat’ i ‘ei, que ens tornarem a veure’. Això passa. I al cap d’unes hores, se n’han anat”.

“De tots els capítols de ‘Lubna’, és el que més em va tocar el cor. El rodatge va ser molt dur. Perquè perdre un fill no deixa de ser antinatural. I, mentre ho filmàvem, pensava: ‘Això li va passar a la meva mare’. El meu germà Enrique es va morir als 29. Va decidir que no volia viure més. Amb ell tenia una relació molt especial, molt maternal. Si jo perdés el meu fill, ¡uf! Abans les mares no podien donar-se el luxe de compadir-se. Acostumaven a tenir més nens i se sobreposaven pels que es quedaven. A casa érem tres. Nosaltres en tenim només un, Aitor”, que, per cert, firma el disseny i la il·lustració de l’àlbum.

El seu marit, Óscar Tarruella, va aparèixer de forma providencial quan Mónica intentava recuperar-se d’una forta crisi que la va impulsar a aparcar la seva frenètica carrera. Ell era mosso d’esquadra i va deixar el cos per bolcar-se en ella. En les confessions de la cantant, la seva parella, així com el concepte de família, surten de forma recurrent. “Ningú està preparat per a l’èxit. L’èxit no es pot tocar. ¡La família és la que té el pes real!”. Óscar esquiva com pot les manies de Mónica. La primera que admet: la seva obsessió per l’ordre. “Des de petitona em van inculcar que l’ordre és el principi de la disciplina i m’ha anat molt bé. ¿Que sóc un conyàs? ¡Doncs que es fotin! Em treu de polleguera trobar-me les tovalloles arrugades. Els llençols sense estirar. I els coixins han d’estar col·locats de forma totalment simètrica. A vegades el meu marit s’enfada, rebrega el seu coixí, el deixa i diu: ‘No el toquis perquè és a la meva banda’. I jo li dic: ‘Sí, home’. ¡Que ingenu! Quan se’n va, el recol·loco”.

¿QUI ÉS EL PRIMER A FER-LI UN PETÓ CADA MATÍ?

Mónica sempre es desperta “de molt bon humor”. “Vaig adquirir la filosofia d’un gran amic que batalla contra una llarga malaltia i sempre diu: ‘Quan m’aixeco i aconsegueixo posar un peu davant de l’altre significa que serà un dia collonut’. ¡Doncs és clar que sí!”.

Però després és quan vénen més picabaralles domèstiques. A Óscar no li agrada que el primer de besar-la sigui un altre. “És el meu gosset Gaby, que s’abalança sobre meu amb la llengua fora i movent la cueta [riu]. Agafo Gaby a coll i quan em trobo el meu marit a la cuina, preparant l’esmorzar, es queixa: ‘Ei, ¿i jo què? I jo li contesto: ‘És que tu no véns efusivament a fer-me petons’. Els gats també ho fan, ¡vinga a llepar-me! A casa tenim set animals. L’últim que hem recollit és una gosseta, Chispita, que es van trobar els jardiners de la urbanització. Estava famèlica, amb problemes a les extremitats, conjuntivitis... ¿Com podia permetre que acabés en un centre de protecció d’animals?”.

A la cantant li agrada que hi hagi molta vida a casa seva. “Ara està amb nosaltres el meu pare. I molt sovint s’hi instal·la l’equip amb què treballem. En això Óscar hi té molt a veure. Ell ho ha impulsat. Una de les meves il·lusions era establir molta comunicació amb ells. Crear junts. Deixar volar la imaginació units. La mateixa sessió fotogràfica de Lubna es va fer a casa nostra. I la foto de portada està feta a la nostra piscina, amb una postproducció final, és clar. Em vaig despullar davant els meus companys sense cap problema. I, després de la jornada laboral, vam preparar un gran àpat. M’encanta cuinar. Tant de bo tingués més temps per dedicar-m’hi”. La cantant sap que és bona en aquest camp, i per això detesta menjar fora, perquè sempre pensa que a ella, aquell plat, li quedaria millor.

El seu nivell d’exigència s’amplia a més fronts: “Li amargo l’existència al meu maquillador: el maltracto. I el meu dissenyador i el meu estilista tenen malsons a la nit. Però és per una qüestió de responsabilitat per la meva part. Sóc excessivament meticulosa en tot, i sempre he de tenir un pla B per si falla alguna cosa”. Mónica confia en la seva intuïció: “Sé escoltar el meu interior”. Va ser el seu “sisè sentit” el que la va animar a publicar Minage. “Tenia a tothom en contra, i s’ha convertit en una obra de culte. L’única vegada que no em vaig fer cas va ser amb Chicas malas i ¡quant temps desaprofitat!”.

Notícies relacionades

La neboda de Naranjo es queixa d'ella

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

BANYS DE MAR, A L'HIVERN I ENTRE RIURES

No. Desaprofitar el temps no lliga amb ella. L’inverteix en plaers com “passejar per la muntanya”. “I banyar-me al mar, fins i tot a l’hivern”. “A Óscar li encanta veure les cares que faig i s’hi posa abans per riure de mi”. Junts, diu, han convertit casa seva “en el paradís”. I disfruten de la llar de foc, un bon llibre i una bona pel·lícula. “Ahir vam veure La chica danesa. La història real de la primera transsexual. ¡Quin exemple de generositat i de comprensió! Però això és l’amor. T’enamores de la persona, hòstia. És igual que sigui home o dona”.