Dylan i la seva controvèrsia

És un gust assistir a controvèrsies que tenen com a fons un debat cultural. És terrible patir discussions basades en la xafarderia o la vulgaritat. Per això és tan apreciable que el pas de Bob Dylan per Espanya, amb concerts en diverses ciutats, deixés un rastre de polèmica notable. Crítiques encomiables de professionals, però queixes d’alguns espectadors amb cartes a diaris, on protestaven per la falta d’empatia del cantant, la seva incapacitat per saludar o presentar els músics des de l’escenari. També alguns dels grups teloners van lamentar que l’artista imposés un cordó de protecció que els impedia saludar-lo o acostar-s’hi. I encara una altra anomalia: als concerts es prohibia expressament fer fotos o gravacions amb el mòbil, de manera que els empleats de seguretat es movien amb impotència d’una banda a l’altra, incapaços de frenar el desig dels assistents de retratar el cantant. Però era obvi que, gràcies a aquesta impossible prohibició, el nombre de flaixos i gent alçant mòbils es va veure reduït a una escala raonable i tolerable. Així doncs, vaig pensar que potser Dylan no està tan boig i malalt com sembla.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Tocava assistir a l’últim dels seus concerts a Espanya. Quan encara hi havia gent esperant per veure’l sortir del recinte, els organitzadors em van explicar que ja estava camí de França. Va ser vist en bicicleta per Donosti, però ningú va accedir ni a entrevistes ni a salutacions, i durant l’actuació no va pronunciar ni una sola paraula més enllà de la lletra de les cançons. Les versions van ser incontestables, la banda sonava com un perfecte assemblatge i el seu to de veu ha adquirit més qualitat que el deix gallinaci que el va fer famós, i detestable per a tants. És a dir, l’artista està en forma i ofereix un espectacle de precisió. No hi ha pantalles de vídeo ni projeccions perquè no vol que distreguin de la seva posada en escena, amb focus estudiats al mil·límetre. I no hi ha discursos ni que bonica que és Barcelona ni gràcies Espanya. Suposo que els que esperaven això eren ingenus poc familiaritzats amb la trajectòria de l’artista.

L’actitud esquerpa de Dylan és històrica. Els seus enfrontaments amb el públic van marcar una línia de confrontació que no ha abandonat mai del tot. Considera que transitar pel seu món propi és millor que anar agradant a les opinions alienes. És reservat i estudiadament ambigu. Detestar-lo és fàcil i no requereix esforç. Però admirar-lo obliga a un exercici d’immersió, comprensió i estudi que l’afi­cionat actual gairebé no vol fer mai. Acostumats que l’artista dauri la píndola al seu públic, una mica a la manera de la folklòrica clàssica, el clamorós silenci resulta incòmode. No hi ha receptes en la professió, però algú hauria d’estar atent al resultat artístic per sobre de la fotogènia popular. Dylan va ser anomenat Judes per incloure guitarres elèctriques. Avui és criticada la seva garreperia gestual, tot i que hi ha un humor soterrat en cada un dels seus passos i postures, barrets i actituds. El músic triomfa en ocasions. El lletrista, sempre. Dylan boicoteja qui vingui a taral·lejar les seves cançons, a les quals els varia el compàs i les torna irreconeixibles, perquè ha patit que algunes de les seves composicions es converteixin en himnes de missa i siguin versionades fins i tot en programes concurs, i la seva pretensió és treure-les d’aquest fangar i retornar-les a una tradició musical oblidada i traïda, que ell lluita per dignificar en cada acord i en cada exabrupte.