Anar al contingut

Per conèixer Jordi Cruz com la palma de la seva mà

Li llegim la mà al xef més televisiu, que acaba de publicar el seu primer llibre de receptes sense plat: 'El cocinero tenaz'

Ana Sánchez

Per conèixer Jordi Cruz com la palma de la seva mà

DE PRIMERA MÀ

Si li sents dir “jo sóc el teu pare”, li vindran ganes d’anar a buscar una espasa làser. Jordi Cruz té cara d’angelet però veu de Darth Vader. Li diuen “mite eròtic”, “cuiner seductor”, “xef objecte”. Fins i tot té club de fans. Costa de creure que, als 15 anys, a la primera noia que li va preguntar “¿com et dius?” li respongués: “J-j-j-j-j-j-j-j”.

Als 7 anys, va cuinar les seves primeres patates amb mongetes. Als 24, va rebre la seva primera estrella Michelin. Ara exerceix de jutge im-pla-ca-ble a Masterchef (TVE-1) i tutela tres negocis: Àbac (dues estrelles), Angle (una estrella) i Ten’s. Està a punt d’obrir el quart, Atempo, i un gimnàs, Core. I acaba de publicar el seu quart llibre. “Em considero molt petitó. I el que tenim de bo els petitets és que som maratonians. Difícils de cansar. El llibre es diu El cocinero tenaz por eso”.

El 'cocinero tenaz'. És el seu primer llibre de receptes sense plat. Un xup-xup de mantres de coaching i confessions de psicoanàlisi. Parla de si mateix com si estigués en un divan. ¿No és molt jove per reflexionar sobre la seva vida? “És que el he fet sempre –confessa–. Algú em va dir una vegada que quan tens pares grans, ets més savi d’alguna forma”.

Dilluns va complir 37 anys. “Sóc càncer, sóc bastant fàcil de ferir”, destapa secrets d’horòscop. “I és relativament fàcil llepar-me les ferides”. És un home familiar, però “una miqueta fred”. “El meu pare era una persona una mica freda també. I no em va ensenyar a donar l’afecte d’una manera fàcil”. Ambiciós i competitiu. “Si es pot guanyar 10, m’agrada guanyar 20”. Al ser xef, es dóna per fet que l’han enviat a fregir espàrrecs. “És clar. S’ha de ser conseqüent. Si tu toques les pilotes, te les tocaran”. I ell les toca. “Amb la gent a qui estimo sóc tocapilotes. Tinc un humor àcid”.

VIDA

Anava per a delinqüent.

Quan els nens tenen energia a dins, s’ha de saber canalitzar-la. Si no, fas l’idiota.

Va arribar a cremar camps.

Sssssí.

I li va robar 10.000 pessetes a la seva mare per comprar txutxes a tota l’escola.

Quan hi ha energia de sobres, fas el burro.

“Mai m’he agradat a mi mateix i sempre m’he sentit molt petit”, diu al seu llibre.

Sí. És així. No em vaig saber treure partit de petitó.

Va ser el seu pare qui el va fer sentir molt poqueta cosa.

Tenia molt de caràcter, el meu pare.

Surt molt al llibre.

Sí. Sense saber-ho, t’adones de la influència real que ha tingut. El meu pare venia d’una època molt complicada. Però no deixa de ser el teu pare i no deixes de veure’t reflectit en ell. I d’intentar buscar l’afecte que potser no t’ha sabut donar. Jo tinc les mateixes limitacions que tenia el meu pare.

¿Que són?

Un caràcter difícil. Equivocar-te sense voler equivocar-te. Ser molt treballador.

Poc afectuós.

Jo sé que era molt afectuós, però no sabia demostrar-ho. Al final de la seva vida, el meu pare tenia aquell punt d’enuig de voler ser d’una altra forma i no saber com fer-ho.

¿Li va quedar alguna conversa pendent amb ell?

No. Vaig quedar en pau amb el meu pare.

¿Quan va morir?

Fa tres, quatre anys. Mai li havia dit “t’estimo” i el dia que l’hi vaig dir va morir al cap de dues hores.

¿De veritat?

I l’única pena és que tenia un Alzheimer molt avançat i només vaig ser capaç de dir-l’hi quan als seus ulls ja no hi havia ningú. Però crec que ell, d’alguna forma, sí que hi era.

Una malaltia dura, l’Alzheimer.

La més filla de puta del món. No entenc una vida d’aprenentatge i que al final t’esborrin el cervell.

¿Què el molestaria més oblidar a vostè?

Tot. Jo no vull oblidar res.

¿Què és el que més li ha costat superar?

Les coses personals: de l’afecte, de ser carinyós. La resta, amb treball i amb tenacitat, ho superes tot.

Vostè que és xef deu saber: ¿de quina pasta està fet?

No m’agraden les aglomeracions, sóc reservat. Necessito moltes estonetes de soledat.

¿I quina pasta és aquesta?

De la pasta de la que m’han fet. De petit érem molts a casa [és el petit de sis germans]. I, entre tants, a vegades et pots sentir molt sol.

TREBALL

S’ha fet més famós per perdre mitxelins que per guanyar estrelles Michelin. [Va perdre nou quilos per a la portada de ‘Men’s Health’].

Una cosa és ser reconegut en la teva disciplina, i una altra, posar-te en un mitjà massiu, que et dóna més a conèixer, però se’t coneix pitjor.

¿Creu que se’l coneix pitjor?

A mi se’m coneix pel que poso a la taula, no pel jutge burro que surt per la tele.

¿El jutge implacable de ‘Masterchef’ com es jutjaria a si mateix?

Algú que vol ser didàctic. Crec que pots ser dur si ets didàctic.

Té un animal a dins, diu.

Sí. Tinc un lluitador dins i és un paio amb dues pilotes. Jo sóc baixet, però em pesen molt les pilotes.

És molt competitiu.

Supermegacompetitiu.

Impertinent.

No és que sigui impertinent, és que el que em passa pel cap tinc tendència a dir-ho. Sense vocació d’ofendre.

¿És dels que deixa anar sempre les veritats?

Sí. Penso que una veritat ben dita és un regal.

¿Sí?

Sí. Un ajudant meu de cuina em va dir un cop: “Estàs una mica imbècil”. I l’hi vaig agrair.

¿Tenia raó?

És clar que tenia raó.

Al llibre confessa que va perdre una mica el nord.

Hi ha petites coses que no te n’adones i et van canviant. Quan et fas el cafè i et compres el teu tabac, i de sobte t’ho fan, t’ho porten, arriba un punt en què arribes a casa i dius: “¿I el cafè? ¿I el tabac?”.

“He arribat a pensar coses estúpides”, ha dit.

M’he pogut comportar de forma una mica ­arrogant. No m’he agradat. He vist alguna imatge en què m’he vist prepotent. I jo sóc una persona que transmet ser un xulo.

S’ha creat fama de superb.

Però això ho he tingut sempre. Sóc molt tímid i em considero molt poqueta cosa. M’imagino que intentava contrarestar això d’alguna manera. I t’equivoques. I dónes una imatge de tu que no és la bona.

¿I quina és la imatge bona?

Una persona molt senzilla, molt de disfrutar de les petites coses.

AMOR

No sabia lligar.

Ni punyetera idea. Encara segueixo sent bastant maldestre.

¿De veritat?

A mi m’han lligat sempre. Jo no sé lligar. No tinc facilitat per veure si a una persona li faig gràcia o no n’hi faig.

Les noies li deien que era lletjot.

És la sensació que jo tenia. No sóc un tio guapo.

Ara l’anomenen “xef objecte” i té club de fans.

No foti. No es pot passar de guapo a lleig en un programa de televisió. Ni sóc tan guapet com diuen, ni sóc tan lleig com jo em considero. Un terme mitjà: normalet.

¿Està aprofitant el temps perdut?

No, no l’estic aprofitant gens ni mica. En això em podria treure molt més partit.

¿I per què no se’n treu?

Perquè no va amb mi. Perquè no tinc la necessitat de ser faldiller. ­Sempre he estat en parella.

¿No sap estar sol?

Sí. Aquesta és la contradicció. M’agrada molt estar sol.

¿Què és l’amor? 

N’hi ha de dos tipus: un amor químic, ràpid, que s’acaba. I un amor que es construeix i està més associat a l’estimar. Potser m’atrau més el segon. Si el segon amor, que és el real, no és gaire real, tens un desengany.

¿N’ha tingut molts?

No, però hi ha un amor que és més jove, més físic. Quan tingui 50 anys, tindré més capacitat per saber amb qui vull passar la resta de la meva vida.

¿Ara no ho sap?

¿Vostè sí? Crec que fins que no tens una edat més avançada, et pots ­equivocar.