Conchita Wurst: "No demano que m'estimin, però sí que em respectin"

És una gran professional. Una drag queen que, a diferència de la majoria de 'drag  queens', canta. Va quedar ben patent l’any passat a Copenhaguen, quan va guanyar el festival d’Eurovisió, per a desesperació de Putin i del representant armeni, amb una cançó de gran volada, 'Rise like a phoenix' ('Aixeca’t com una au fènix'). La dona barbuda va tornar així a Àustria al podi televisiu 48 anys després de la seva última victòria.

Però més enllà del seu paper com a cantant amb una determinada estètica capil·lar, Conchita Wurst s’ha convertit en una autèntica lluitadora contra l’homofòbia als fòrums més diversos, des de la seva Àustria natal fins a la madrilenya plaça de Chueca o les Nacions Unides al costat del secretari general Ban Ki-moon. “Eurovisió és un gran altaveu, és evident”. I és una festa de la tolerància. Ho ha sigut sempre, només s’ha de repassar la seva història. I, encara que sóc cantant i no pretenc ser una figura política ni em defineixo com algú de dretes o d’esquerres, sí que defenso el respecte pels drets humans, perquè això és de sentit comú. Jo no demano que m’estimin, però sí que em respectin”, proclama.

Aquesta conversa va tenir lloc a mitjans de març en una suite de l’Hotel W de Barcelona. Conchita s’hi va passar tota una tarda atenent, disciplinada, els mitjans. Amb tots va tenir un somriure còmplice, un encreuament de cames estudiat i respostes carregades d’ironia, en un anglès cristal·lí i amb una entonació inequívocament femenina. Advertència des d’aquest mateix moment: la seva força no es basa en la seva barba retallada, que és seva, ni en la melena negra, que és postissa. Neix del seu cap i de les seves cordes vocals. Conchita té molt clares aquestes armes.

Cintura de vespa

“Estic difrutant molt d’aquest núvol, així que, si estic cansada, m’aguanto, somric i no em queixo. Perquè una oportunitat com aquesta no es presenta tots els dies i seria imbècil no aprofitar-la. És veritat que no he parat en tot aquest temps i que treballo molt, que he hagut de renunciar a coses com esquiar aquest Nadal, però és que m’encanta el que faig”, explica. De fet, després de conversar amb nosaltres va anar a deixar anar unes rialles al programa d’Andreu Buenafuente, talonejant amb habilitat i embolicada en un abric blanc amb un cinturó que li marcava una figura increïblement prima.

Conchita Wurst es lleva com A Thomas cada matí. Com a Thomas Neuwirth, nascut a Gmunden, a l’Alta Àustria, el 1988. Al novembre farà 27 anys. 

“Em miro al mirall i em veig bé com a Tom. No hi ha cap conflicte amb ell. Però  Tom és un noi prim i reservat que en públic es converteix en Conchita, que és una cantant forta i decidida. És així de senzill. M’agrada reservar aquesta part privada i treure a passejar el meu personatge ¿Fins quan? No ho sé. Però crec que va per llarg”.

La transformació s’allarga una hora. Ella mateixa es retalla la barba, es maquilla, es col·loca les pestanyes i les ungles postisses, es posa la perruca, les arracades (avui d’un blau turquesa a joc amb un anell), i els talons. “Estic molt acostumada a portar-ne des que els hi agafava a la meva mare. Fins i tot podria arrencar a córrer amb ells”, diu fent broma.

Conchita se’n riu d’ella mateixa. Ja des del seu nom –“me’l  vaig posar per un amic cubà. Després vaig saber quin significat té en alguns països de Llatinoamèrica [riu]”–. I del seu cognom, que en alemany significa “salsitxa” i se sobreentén com una cosa “insignificant”. Però no sempre ha sigut tan feliç. La seva història és un tractat de superació del qual ha deixat constància en la seva autobiografia, Ich, Conchita. (Jo, Conchita).

Viatge de descobriment personal

“El llibre, que espero que també es publiqui en castellà –després de l’edició alemanya acaba de sortir en francès i anglès–, és un viatge de descobriment personal des d’una ciutat austríaca envoltada de prejudicis fins a una Viena 'gayfriendly'”. Escrit pel periodista Daniel Bachman, Conchita hi explica que va créixer a Bad Mitterndorf i que a l’escola sempre estava estressat, que els seus companys el veien com el raret de la classe i que cada matí se li regirava l’estómac només de pensar què l’esperava. “Rebre amenaces de mort quan ets un nen et marca”, explica algú que trobava refugi en les cançons de Céline Dion, Cher, Tina Turner i Barbra Streisand. “Totes dives gais, és clar”.

Tom va sortir de l’armari als 17 anys –a casa seva ho van saber per una entrevista– i, en lloc d’un alliberament, la notícia va ser mal rebuda per la seva família, almenys al principi. “Ara, ells són els meus primers fans”, diu. Al text també explica que aquell segon en què va decicidir reivindicar-se –ser “jo mateix”– va ser un dels més importants de la seva vida. Juntament amb el triomf eurovisiu, és clar. El pròleg, per cert, l’hi ha escrit Jean Paul Gaultier. Conchita ha desfilat en les seves propostes d’alta costura. I ha actuat algunes nits al Crazy Horse de París en part gràcies a ell.

Sempre va tenir clar que l’escenari era el seu territori, encara que com a cantant d’una banda de nois no va tenir gaire fortuna. “Però dels fracassos també se n’aprèn, així que també estic agraït de la meva etapa a la boy band”, recorda. Va ser llavors, i després del seu pas per una escola de moda, quan va decidir que estava preparat per viure el seu moment papallona. “I trobar un valor a ser diferent. Vaig pensar que melena, barba i veu femenina és una bona combinació. Jo em veig molt sexi”. 

Ara riu quan li comentem que, després de Sissi, ella és la millor ambaixadora de Viena. De fet,  és a Barcelona contractada per l’Oficina de Turisme de Viena per promocionar Eurovisió i el 150è aniversari de la Ringstrasse.

“És la primera vegada que vinc a Barcelona i la veritat és que no he pogut sortir gaire. Feia molt vent i em volava la perruca tota l’estona”.

Imparable

Conchita també aprofitarà aquesta ocasió per presentar el seu nou treball discogràfic, on, acompanyada per tota una orquestra, canta: 'You are unstoppable' (Ets imparable). Una altra cançó teràpia. “¿Li agrada a vostè? –pregunta–. No està obligat a dir que sí. Em pot dir que li agrada més el disc de Madonna”, somriu.

D’aquí uns dies serà la musa i cantarà al Life Ball de Viena, un d’aquells esdeveniments que fan única la capital austríaca. ¿On s’ha vist un ajuntament transformat en una passarel·la i en una macrofesta arc de sant Martí, en la gala benèfica més important en la lluita contra la sida, a la qual va cada any Bill Clinton? “Jo he crescut amb el Life Ball, així que imagini’s el que significa per a mi anar-hi. Un altre somni complert”.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Al final deu ser cert que és imparable. “Miri, no és una qüestió de valentia, sinó de dignitat. D’estimar-se un mateix. L’important en aquesta vida és que siguis qui vulguis però sense trair-te. I els insults, vinguin d’on vinguin, fa temps que em rellisquen. He deixat enrere tota la negativitat. Si fins i tot tinc intenció d’anar a Rússia, on tinc munts de fans”.

Ens acomiadem preguntant-li per Edurne. “Aquest any hi torna a haver moltes cançons bones, però a mi m’agraden les dones fortes i poderoses, i Edurne ho és. El vídeo m’encanta. Tant de bo tingui sort”.