Anar al contingut

Ai Weiwei, l'art contra el poder, l'home contra l'estat

ADRIÁN FONCILLAS / PEKÍN

Ai Weiwei, en el seu estudi, el 2012.

Ai Weiwei, en el seu estudi, el 2012. / REUTERS / DAVID GRAY

Se'n riu de la persecució policial col·locant càmeres a casa seva per crear una mena de Gran hermano emès per internet, va filmar l’enderrocament del seu estudi de Xangai després d’organitzar un banquet per celebrar-ho i va inaugurar una exposició amb les radiografies del seu crani després que uns facinerosos l’hi obrissin a cops.
El pols no és nou: l’art contra el poder, l’enginy contra la censura, l’home contra l’Estat. Oscar Wilde i Sòcrates ja van certificar que la posteritat és l’únic rescatable d’una derrota segura. Ai Weiwei (Pequín, 1957) és probablement el creador xinès més influent de l’actualitat i, això segur, l’activista més cèlebre.

Val la pena abstreure’s del fragor polític i atendre l’art. Ai ha exposat a la Tate Gallery, a la Biennal de Venècia o a la Documenta de Kassel. És un avantguardista iconoclasta que ha fos els últims corrents occidentals amb la tradició xinesa eludint la caricatura. El seu treball conceptual és potent i radical. Són cèlebres les seves tres fotografies en què deixa caure un gerro de la dinastia Han per simbolitzar la ruptura amb el passat, els atuells neolítics amb l’emblema de Coca-Cola o els milions de pipes de gira-sol elaborades amb porcellana com a denúncia del treball en massa i alienant de la fàbrica global. Per alguns és un poderós artista renaixentista o el Warhol xinès, per a altres crea unes obres tan superficials com efectistes que Occident aplaudeix per la seva bel·li­gerància política.
Ai també pensa en Occident quan converteix les seves entrevistes en orgies de titulars. “La Xina encara és a l’edat mitjana”, “La Xina no ha aportat res al món”, “La Xina és una terra sense veritat, justícia ni ànima”. El que li falta d’equilibri i mesura al missatge li sobra de contundència. Domina prou els temps moderns i les xarxes socials per encapsular el discurs i facilitar la seva arribada. Hi ha dissidents més conspicus, però cap s’acosta al domini de l’escena d’Ai. No hi ha millor publicista que Ai ni govern amb pitjor assessor d’imatge que el xinès, ridiculitzat sense remei en cada embat amb l’artista barbut. Ai cobrint la seva nuesa a penes amb una alpaca, animal que en xinès es pronuncia de forma semblant a “fot el Comitè Central del Partit”. Ai entonant la cançó infantil Cao Ni Ma, fonèticament similar a l’expressió adoptada per la dissidència “fot la teva mare”. Ai ballant al ritme equí del Gangnam Style. Tot a Youtube.

Ai va néixer a Pequín el 1957 i va patir les turbulències d’un país que encadenava desvaris maoistes. El seu pare, Ai Qing, un dels poetes més refinats del segle passat, va ser acusat de dretà i condemnat a netejar latrines a la llunyana província de Xinjiang. Aquesta infantesa va forjar Ai. “Sé el que sé perquè de petit vaig veure el contrari de la llibertat. He vist molts assassinats, el resultat de l’estupidesa i la crueltat, però també el resultat del coratge”, diria després.


Acabada la Revolució Cultural i rehabilitada la seva família, Ai va estudiar cine a Pequín i va cofundar el 1979 el moviment Xingxing (Stars) que subratllava l’individu. Encara que aleshores la Xina es començava a despertar després de dècades de voluntari hermetisme, el context sociopolític encara era hostil a tanta avantguarda i Ai va volar als Estats Units. Va netejar cases, va departir amb figures com el fotògraf Robert Frank o el poeta Allen Ginsberg, va descobrir Andy Warhol, el dadaisme i el pop abans de tornar 12 anys després a Pequín per la malaltia terminal del seu pare. A la capital va apadrinar nous creadors i va catalitzar l’estimulant escena a través del seu estudi East Village quan el districte 798 encara era un cúmul d’audaces idees i no l’actual epítom de l’art especulatiu.


Ja llavors fotografiava el seu dit cor alçat davant la plaça de Tiananmen, però va ser un escàndol el que li va donar fama el 2000. La seva exposició Fuck Off, compendi del que encara incomodava la Xina, va ser clausurada per la policia.

L’estadi olímpic pequinès, una de les seves obres artístiques cabdals, va disparar la seva faceta crítica. Ai es va desmarcar d’aquell cabdell metàl·lic que va acaparar portades globals a l’entendre que el Govern utilitzava els Jocs Olímpics per publicitar el partit. Des d’aleshores ha exercit d’incansable veu de la consciència. Ha defensat dissidents, ha denunciat la mort de milers de nens durant el terratrèmol de Sichuan (2008) per la caiguda d’escoles en mal estat i ha posat el dit a l’ull a Pequín sempre que ha pogut. 
Durant molts anys va ser un crític impune, una anomalia en temps en què la crítica es perseguia amb fúria, potser atenent al seu pedigrí patern. La paciència es va acabar esgotant. El seu estudi ha estat demolit; ell ha estat jutjat per delictes fiscals, prostitució i bigàmia, detingut durant 81 dies, va rebre cops al cap per part de presumptes policies i no ha pogut sortir del país en els últims tres anys. En un altre gir artístic, Ai ha dissenyat per videoconferència una exposició, @Large, que mostra algunes de les seves obres a l’illa d’Alcatraz, on durant dècades hi va haver una cèlebre presó.

Pequín i Ai Weiwei acumulen plets i no s’intueix més final que la presó. Ai és tenaç, irreverent, juganer i ha convertit la batalla en una performance social amb l’ajuda de les xarxes socials. Exerceix de metre patró del compromís polític del gremi i no permet tebiors. Fa dos anys va considerar el Nobel de literatura de Mo Yan com una “broma” i un “escàndol”. Mo és un fantàstic escriptor molt allunyat del típic col·laboracionista. Ha tingut problemes amb la censura en el passat, ha descrit els patiments del poble xinès per les polítiques oficials i ha inclòs nombrosos oficials corruptes en les seves obres. El que passa és que Ai i la resta de la dissidència política paeixen malament el reconeixement internacional a qualsevol xinès que no hagi convertit la crítica al partit en el seu únic eix vital, no hagi passat anys a la presó o a l’exili o no li hagin obert el crani. L’heroisme d’Ai s’aplaudeix,
no s’exigeix.
 

Temes: Ai Weiwei