El Barrio: "He tornat per fer callar els 'gilipolles' que deien que m'estava morint"

Per una banda hi ha José Luis Figuereo Franco, el seu nom real. El Selu, que, refugiat a casa seva a Cadis, desvela la seva altra gran passió a més de la música: la canaricultura. “Cuido 500 canaris. Sóc campió d’Espanya i quart del món. Els meus competeixen pel seu plomatge vermell”, aclareix.

I per l’altra hi ha El Barrio, proveït de la seva “disfressa”. Així es dirigeix a la seva senya d’identitat, al barret, que, per cert, s’acaba de comprar a Barcelona. Ja els venen com a 'model El Barrio'. Un barret amb el qual canvia d’aspecte quan, ja al carrer, la gent s’adona de la seva presència i se sent descobert. José Luis té molt clar que ha de separar les seves dues vides, “per pura supervivència”.

“¿Qui és el papa ara?”, li pregunta la dona del cantant a la seva filla petita, María, de 4 anys, quan l’artista s’acaba de posar l’immaculat barret per a la sessió de fotos. “¡Ha vuelto!”, exclama la nena fent referència a la cançó d’avançament que ha publicat, titulada He vuelto. “No, no: ¿Qui és el papa ara?”, insisteix ella. “¡El Baaarrio!”, contesta eufòrica mentre l’abraça.

Al seu estudi gadità

Poc amant d’entrevistes, avui el cantautor està molt relaxat davant la seva taula de mescles i el seu ordinador, envoltat d’una vintena de guitarres i instruments de corda diversos, un teclat, un caixó… Aquí, en aquest estudi situat a sota la seva vivenda, entre aquestes quatre parets atapeïdes d’instruments, ha donat forma als seus tres últims discos.

El que es posa a la venda dimarts que ve l’ha titulat 'Hijo del levante' i suposa el seu retorn després que, el 2012, va anunciar que penjava el barret perquè “necessitava descansar i oxigenar” la seva música.

El gener de l’any que ve, El Barrio començarà una macrogira per tot Espanya, el tour 'Hijo del levante', amb actuacions en grans espais com el Palacio de los Deportes de Madrid (16 de gener) i el Palau Sant Jordi de Barcelona (31 de gener). Fa unes setmanes i en el 30è aniversari de Ràdio Tele-taxi, ja va desfermar el deliri a l’Illa Fantasia.

“Han pasado unos tres añitos / y todavía hay gilipollas que creen que me estoy muriendo”, deixa anar sense embuts a la tercera estrofa d’aquesta cançó targeta de presentació, en aquest He vuelto que tot va ser llançar-lo i convertir-se en el més venut a iTunes. Amb aquesta lletra contesta als que van arribar a dir doloroses mentides com que es retirava perquè tenia càncer.

Aquesta frase, amb insult inclòs, reflecteix molt rancor, ¿oi?

És que és així. He tornat per fer callar els gilipolles que deien que m’estava morint. No ho he tingut mai fàcil. Cada vegada que he arribat a dalt, m’han intentat fer baixar, posar-me trampes.

Però ¿qui?

Els mitjans de comunicació, els que mai m’han acceptat ni recolzat. No he rebut mai un premi, encara que, ¿quin valor tenen? Un premi no deixa de ser una cosa més per netejar.

¿I què és el que té valor?

La gent que m’escolta, la que compra la meva música i em permet viure del meu art, el públic que em segueix. Gràcies a ell no he d’estar lluitant per sonar a les ràdios. Encara que al final, gràcies a la seva demanda, les emissores han hagut de cedir i posar-me. Sí, hi ha rancor, perquè no vull sentir més comentaris. Ha quedat molt clar que no m’estic morint i que qui ho deia és gilipolles.

A la lletra d’‘He vuelto’ hi ha més dards. “Todavía en estos tiempos / que no saben clasificarme si hago rock o hago flamenco”. ¿Tan important és que es classifiqui un estil?

Sí, sí que ho és. Perquè a les botigues de música em veig en llocs equivocats. Em veig, per exemple, entre els discos de sevillanes.

Hijo del levante és un àlbum que remet als seus principis més flamencs. Inclou 14 cançons i l’essència del Barrio ressona en títols com Sr. Zapatones, una balada inspirada en Los Tipos del carnaval de Cadis. També a Santa María, el nom del barri on el músic va néixer (el 1970) i on es va criar, una bulería en què recorre records d’infància, de carrers i places transitades, i que arrenca amb els reconeixibles acords de La saeta 

de Serrat.

¿És el seu treball més complet?

Sí, en tots els sentits. Hi ha el meu so, el més antic, i també el més rocker i el més pop. Hi és tot, però sonant sempre flamenc. Jo crec que cada disc és fruit d’un estat d’ànim. A

Duermevela, tot era foscor, tons negres, una mica de pop gòtic. Amb Espejos, em vaig posar més rocker.

¿Els seus seguidors acceptaran aquesta proposta?

Això espero. El cas és que tinc els barrieros, els meus seguidors, sempre fidels. Jo vaig arribar a omplir cinc vegades el Palacio de Deportes de Madrid. I aquest és un rècord que té El Barrio, no un artista internacional.

Seguim aprofundint en Hijo del levante. En aquest nou desembarcament hi ha tangos com Amada mía (dedicat a la seva dona) i Vendimias moras (amb ressons àrabs). Hi ha espai per al rock a Adiós amor, una reflexió sobre la mort de l’amor i una crítica a la societat, i a Cuando el río suena, un maridatge entre el so clàssic del rock andalús, una de les seves principals fonts d’inspiració, i la bulería. Tot i que si s’ha de destacar una bulería, aquesta és Toreando el destino, un tema que recorda el desaparegut tocaor Moraíto Chico i en què participa el fill de l’enyorat guitarrista, Diego del Morao. “Era un gust parlar amb Moraíto: no es tallava davant ningú. I en aquesta lletra també vull retre homenatge a Jerez i a la seva gent”, subratlla.

El pare de José Luis treballava a les drassanes de Cadis quan el noi, amb 9 anys, va rascar la seva primera guitarra, regal de la seva àvia. I amb 16 anys se’n va anar als tablaos de Madrid, com a tocaor, per guanyar-se la vida. Va acompanyar Rancapino, Antonio Canales, Sara Baras, entre altres. I en les festes, en les matinades eternes, va conèixer “la part dolenta de la nit”. “Vaig viure la xenofòbia del flamenc. Als artistes ens tancaven en una habitació i ens feien sortir a cantar quan els venia de gust als señoritos, que després ens posaven un bitllet a la butxaca. Això sense oblidar els típics dèspotes propietaris dels tablaos i les ventas, que també es creien els amos i senyors de l’artista. Tot això et fa créixer, i molt”.

Va ser exercint de guitarrista quan li van fer veure els seus dots com a cantant. “A molts grans artistes els agradava que els cantés. Em cridaven per relaxar-se o per dormir la migdiada. I allà em teniu, al peu dels seus llits, interpretant cantes de Triana. Més d’un em deia: ‘¿Per què no graves alguna cosa? No ho fas gens malament’. Però jo era molt cortón. També m’agradava cantar-los coses de Peret”.

Recordar aquest nom l’entristeix. Per a aquest disc havia gravat a duo amb el rumber per antonomàsia una peça amb lletra del mateix Peret, titulada Hola, ¿cómo estás? Al morir, El Barrio va decidir treure-la del disc. I quan algun dia la publiqui, “serà amb finalitats benèfiques”.

El jove i tímid José Luis Figuereo encara va estar uns quants anys guanyant-se el plat de llenties amb la guitarra. “Em feia molta vergonya. Era un cantaor muy pa’dentro. Però va arribar un dia que vaig veure que el meu nivell econòmic no s’ajustava a la meva edat. I em vaig presentar amb la meva maqueta a una discogràfica. A partir d’aquí va ser un camí molt lent, molt de fang, molt de picar pedra. Fins que la gent va anar pujant al meu carro i em vaig convertir en el que sóc ara”.

Aquests primers passos discogràfics els va fer amb un petit segell sevillà: Senador, amb el qual després va treure els seus discos. Fins que va dir prou.

Ara vola sol.

Sí. Aquest és un àlbum autogestionat, un nou repte per a una nova història en la qual he involucrat gent que ja ha aconseguit que estigui present en molts més llocs. Ara tinc moltes ganes de conquistar nous terrenys. A Galícia, Pamplona, Mallorca o les Canàries, per exemple, no hi he cantat mai. I ho vull fer. Quan em pregunten per què no faig el salt a l’altre costat de l’Atlàntic, sempre contesto que abans em queda el meu país.

A vostè li agrada cuidar molt les lletres de les composicions. “Ha vuelto la poesía”, assegura amb orgull en el seu primer senzill. ¿On el troba la inspiració?

Doncs és imprevisible. És una cosa que et ve on t’agafa i després ho desenvolupes. Em fa una mica de tall explicar on acostuma a venir-me a mi la inspiració: hi ha grans genis que diuen que és mentre es dutxen. Bé, doncs a mi algunes peces em sorgeixen al cotxe. Llavors agafo el mòbil, el poso en mode gravadora i així no se m’obliden. Però la majoria m’han sortit al lavabo fent… ja saps [riu].

Dada curiosa: a tots els lavabos de casa seva penja a les parets poemes emmarcats. En el que té al costat de l'estudi de gravació hi ha, en un lloc destacat, el punyent Nanas de cebolla, de Miguel Hernández.

¿L’amor i el desamor són sempre un bon recurs?

Escriure sobre l’amor i el desamor és fàcil. Molts cantants ho fan, tenen adherència a aquests temes. Però jo tinc una imaginació molt gran. En aquest disc parlo d’una nit de Reis en què una nena obre un regal que resulta ser un pallasso, que després li parla i així es forja una història d’amor entre ells. Ella creix i el relega a l’oblit, en una capsa de sabates. Però a dins de l’armari, a les fosques, ell la segueix escoltant. Va comptant cada aniversari de la nena, que es fa gran. I de sobte sent el plor de la vida, ¡acaba de ser mare! I és llavors quan ella recorda que sempre va tenir algú que la protegia, el seu pallasso.

No desvelem el final. Ni de la cançó ¡ni del conte! La caràtula de l’àlbum inclou una narració també titulada Sr. Zapatones, el debut literari del cantant. “Em va semblar una història tan bonica que vaig voler-la transformar en un relat que els pares poden explicar als seus fills”.

¿Això vol dir que deixarà anar la seva vena literària?

No, no. Sóc molt de zapatero a tus zapatos, i mai més ben dit. Tinc guardats molts escrits. Em declaro un admirador de la vida. I m’agrada deixar testimoni, ja sigui en un paper o en una cançó, del que veig, del que sento”.

El Barrio escriu i canta sobre l’Alzheimer en una rumba lenta, batejada Memorias del alzhéimer i inspirada en la pel·lícula El diario de Noa, una història d’amor esborrada per aquesta terrible malaltia. “Molta gent s’ha sentit identificada amb aquest tema i ha plorat escoltant-lo”. També fa una crida contra la violència de gènere a la peça 'Donde se esconde el miedo'. Una composició per tangos, un crit contra els maltractadors que fa que “le duelan las dagas a las Dolorosas”. En aquesta peça hi col·labora el genial guitarrista Vicente Amigo.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

“Faig les lletres molt de carrer perquè la gent les entengui, amb un dialecte molt de Cadis que m’identifica, amb una miqueta de sal, d’aquí baix, que fa moure la gent de totes bandes. Cadis és una ­ciutat amb doble llum: una tacita de plata que la projecta de dues maneres. El mar reflecteix la llum del cel, i la seva gent projecta la seva llum cap a fora. I vull 

que la meva música tingui tota aquesta bona energia”.