Anar al contingut

Conegui a Peter Vives com la palma de la seva mà

Li llegim la mà a l'espia de 'El temps entre costures', que ara exerceix de clàssic al Teatre Goya amb 'El zoo de vidre', de Tennessee Williams

Ana Sánchez

Conegui a Peter Vives com la palma de la seva mà

Si un passa més de 10 minuts amb ell, corre el risc d’acabar psicoanalitzat. Parla com un filòsof i contesta com un psicòleg: pregunta més que afirma. Li queda un any per acabar psicologia. 
Li diuen “el Jude Law a la catalana”. Se’l rifen als rànquings de “solters més atractius” des que va coincidir en les tres sèries més vistes de la temporada: El tiempo entre costuras (Antena 3), Águila roja (TVE) i La Riera (TV3). Serà el galant d’una altra costurera trencaaudiències, la de Velvet (A-3), en la seva segona temporada. De moment, fins al 20 de juliol, se’l pot veure al Teatre Goya de Barcelona amb El zoo de vidre, de Tennessee Williams, un clàssic que segueix fent arquejar celles amb una interpretació actoral aclaparadora.
Peter Vives. 26 anys. Neozelandès per part de mare. Toca el piano, però no li agrada donar la nota. El fascina el cosmos, li encanta la xocolata, comparteix pis amb un gat siamès i sol invertir gran part dels seus diners en restaurants. Home curiós, una mica caòtic, indecís. “Sóc tan indecís que crec que no em casaré mai”, assegura. I contradictori així que el deixen. “Sempre dic: ‘No em feu cas, perquè la setmana que ve puc opinar el contrari del que ara defenso”. Somia despert, però no creu en els finals Disney. “La vida no s’acaba així ni de bon tros: amb un petó i una parella junta”. Encara que de ben segur la setmana vinent, adverteix, pensarà completament diferent.

VIDA

S’està fent famós per enamorar costureres. 

Sí [somriu].

Haurem de donar per fet que serveix tant per tallar com per cosir. 

[Somriu]. No ho sé. M’agradaria servir per a tot, perquè hi ha moltes coses que vull fer a la vida. Per això m’agrada copiar històries.

Va estudiar física i psicologia. 

Sí, però no me’n recordo del que vaig aprendre.

De físic no li posaria pegues ningú.

[Riu i contraataca amb un miniperfil psicològic de l’entrevistadora].

¿Què es diria si s’autopsicoanalitzés?

No et llancis tantes pedres. Estima’t més. Mereixes ser feliç i somriure i disfrutar de tot. Tothom es mereix això.

¿Vostè es llança gaires pedres? 

A vegades no et permets ser feliç.

¿Per què?

Et pots exigir massa. Tot i que també crec que somio despert molt de temps i que hauria de fer més coses. És contradictori.

Vostè és contradictori i indecís. 

Sí. Però, tot i així, objectivament crec que estic fent les coses bé [riu]. És contradictori.

¿És feliç ara mateix?

A estones. Sí. No ho sé. 

És “l’actor-del -moment”.

Això és una ximpleria. 

¿I què és el més important?

El més important és que la teva imatge ideal es correspongui amb la teva imatge real. Si vols ser una cosa massa diferent de la que ets cada dia, no seràs mai feliç.

¿I quina és la seva imatge ideal?

Jo crec que ara s’hi correspon bastant. Bé, de vegades. A la feina potser aspires a més coses.

¿A què?

No ho sé. A una feina a fora.

¿Vostè també creu això? ¿Què considera que és ser feliç?

Li agrada més entrevistar que ser entrevistat. No ho sé. Sóc curiós. Vull arribar a respostes que em serveixin d’alguna cosa.

¿El més estrany que té a casa?

Uns coixins roses que hi havia quan vaig entrar al pis. I encara hi són. Perquè tinc poca personalitat.

¿Poca personalitat?

El rosa no m’agrada i encara menys per decorar. Però no els he tret.

¿Cap mania?

Perdre el temps [riu].

No porta rellotge. No. ¿Per què?

Tinc mòbil. Regali-me’n un i me’l posaré. Però els perdo.

Quina ironia: s’ha fet famós amb ‘El tiempo entre costuras’.

Potser si no perdés rellotges, no ho seria [riu].

¿Més manies?

No sóc gaire maniàtic [s’ho pensa]. Treure bé el sabó dels plats. Abans d’agafar un plat, hi torno a passar l’aigua. És important el que menges.

Acostuma a deixar tot per a l’últim moment. 

Sí. Absolutament. Em costa molt d’esforç no guiar-me per l’impuls emocional.

¿Es penedeix d’alguna cosa?

De res. Hauria viscut igual que fins ara.

Però es fustiga.

No em sento culpable, perquè no canviaria res. Si t’afecten les mateixes variables, això et porta a actuar d’una manera determinada. Era inevitable.

El món s’ha perdut un gran psicòleg.

Filòsof m’agrada més.

FEINA

“No em parli de The Cheetah girls 2”, diu cansat quan sent “feina”.

És que fa d’actor perquè li va trucar Disney.

Això és The Cheetah girls 2. Ja havia fet una pel·lícula abans amb 15 anys. 

Però va decidir ser actor amb 18.

És veritat. Després d’això, per ics raons, vaig deixar física i vaig començar psicologia i a estudiar teatre.

Després de Disney, o s’acaba menjant anissos o es madura com Miley Cyrus.

Exacte. Però el meu cas… O té moltes conseqüències el que fas, com les quatre noies protes que se’n van anar de gira, o no tornes mai a saber res més d’aquesta gent. El que no té cap sentit és que la pel·lícula s’acabi quan es fan el petó i siguin feliços. Això ha destarotat molts caps. Jo sóc un fidel creient en la independència. No crec que l’home per naturalesa necessiti algú i hagi de viure en parella. 

Podria haver estat el Legolas d’‘El Senyor dels anells’.

¡Oh, gràcies! [riu]. Ho vaig pensar quan va sortir. Es va rodar a Nova Zelanda i la meva mare és d’allà. Si hagués estat a Nova Zelanda, potser n’hauria fet el càsting. I potser hi hauria fet de figurant com a elf.

El seu oncle [Murray Newey] coneixia George Lucas.

Sí. Si el meu oncle fos viu, potser hauríem fet alguna pel·li junts. Era productor. 

Ja ha rodat fins i tot amb Julianne Moore.

Jo encara tenia 18 anys. Només va ser una escena, però sí, sí, ja et marca, et marca [riu]. 

¿Tasques pendents?

 ¿Acabar la carrera? No ho sé. Viatjar. És contradictori: acabar la carrera i viatjar.

AMOR

És el príncep blau de la tele. 

[Somriu].

¿De quin color és a la vida real?

Em poso força vermell.

Li diuen “el nou galant”. ¿Ho és?

No sóc galant. 

¿Es penedeix de cap antigalanteria? 

De ser massa directe a vegades. 

¿Amb conseqüències catastròfiques?

No gaires. No em queixo. Però com que no sóc a priori una persona que necessita algú al seu costat… No necessito una parella per ser feliç.

¿Ha protagonitzat més melodrames, comèdies romàntiques, algun ‘thriller’?

Escolta, Toni [pregunta a un company del Teatre Goya que en aquell moment passa pel costat], ¿com és la meva vida sentimental? “Molt complicada”, li respon. Molt complicada [confirma ell]. És una pel·lícula de Woody Allen. Crec que la meva vida sentimental és un monòleg [riu].

¿Alguna bogeria per amor?

No. Bogeria, bogeria, no. No pots ser tan evident, perquè veuran que et tenen i no agradaràs tant. No m’hi he atrevit.

Li agradaria ser pare.

Sí, evidentment ho veus lluny, però em veig sent feliç com a pare.

0 Comentaris
cargando