Robert Duvall torna a l'Oest dirigit per Emilio Aragón

Fa 52 anys que Robert Duvall (San Diego, 1931) va començar la seva carrera com a actor en el cine. I gairebé la meitat d’aquest temps l’ha passat buscant un director per a 'Una noche en el viejo México', el guió que William D. Wittliff le va escriure després de l’èxit de la minisèrie 'Paloma solitaria' (1989), considerada “una religió a Texas”. “Jo mai vaig voler dirigir-la, només volia interpretar aquest personatge tan especial d’aquesta història tan especial, tan única”, aclareix per telèfon a la segona part d’una entrevista que havia començat setmanes abans en persona, en la presentació internacional de la pel·lícula al festival d’Austin.

“Temps feliços”, diu Duvall al recordar el festival de la capital de Texas. Allà estava emocionat, acompanyat per Emilio Aragón, el director que Duvall feia 25 anys que esperava, i per Angie Cepeda, el seu coprotagonista. Estava com un nen amb botes noves. O en aquest cas, amb botes velles, que encara li escauen com un guant. Si a Robert Duvall el fas triar entre el centenar llarg de personatges que ha interpretat en cine, televisió o teatre, no et dirà Boo Radley, el veí taciturn de 'Matar a un ruiseñor', amb què va debutar el 1962; ni Tom Hagen, l’educat i ben vestit consigliere dels Corleone; tampoc parlarà de les males estones que va passar a 'Apocalypse Now' ni del cantant country  de 'Gracias y favores', que li va donar el seu únic Oscar (de sis nominacions) fins ara. “El padrino i 'El padrino II' estaven més ben dirigides, però com a personatge prefereixo el de 'Paloma solitaria'. Yes, ma’am”, contesta per telèfon, amb aquest afegitó final ( “sí, senyora”) que afegeix a cada resposta, i pronunciant Paloma solitaria en un correcte espanyol que ha après amb la seva dona argentina, Luciana Pedraza.

“La directora de disseny de producció em va dir una cosa molt bonica –explica Emilio Aragón–: ‘Pots estar content perquè has fet el teu primer western i l’has fet amb Duvall’. A Texas, tots el recorden per Paloma solitaria, per a ells és millor 'cowboy' que Clint Eastwood”. L’actor també se sent més a gust amb texans, botes i barret. Per això va esperar 25 anys que algú arribés a dirigir 'Una noche en el viejo México'. I va ser ni més ni menys que un espanyol. “Era ara o mai”, diu Duvall. “El meu amic Dennis Hopper l’anava a dirigir fa 12 o 14 anys, però no vam poder reunir els diners. El mateix va passar amb el primer que la va voler dirigir, de qui no recordo el nom, i quan Emilio va venir, va portar el coneixement, l’experiència i els diners. Era ara o mai”, insisteix Duvall. ¿Un espanyol dirigint un western? “Millor un madrileny amb habilitat que un texà sense”, diu convençut.

Darrere de 'Pájaros de Papel'

Emilio Aragón va llegir el guió d’Una noche en el viejo México en un viatge a Los Angeles on presentava la seva opera prima, 'Pájaros de papel'. Poc després de llegir-lo, ja estava volant a Virginia per parlar amb Robert Duvall en persona. “Des del principi hi va haver química entre nosaltres”, explica el director mentre Robert Duvall assenteix al seu costat. “Vam decidir intentar posar-lo en marxa. I un any després vam començar a rodar aquí, a Texas”. Més concretament, a Brownsville, ciutat fronterera amb Mèxic.

“Afortunadament ho vam poder fer, havíem de rodar aquí”, diu Duvall, nascut a Califòrnia, crescut a Maryland, però molt unit a aquesta terra de 'ràngers' i 'cowboys'. “Una noche en el viejo México és una història molt texana”, explica Duvall. “El meu personatge és un ex 'rànger' que ha viscut sol molt temps, busca amor, busca acceptació, busca un renaixement, i el troba quan va a passar una nit al vell Mèxic amb el seu nét. Això és molt americà-texà, molt aspre i tancat, com ell; però el seu nét [Jeremy Irvine] i aquesta dona que coneix [Angie Cepeda] l’ajuden a obrir-se”. I afegeix: “Potser tracta temes universals, però el cert és que aquesta història comença i s’acaba a Texas, i molta gent de la zona s’hi reconeixerà. Jo tinc molts amics que van passar nits com aquestes a Mèxic, que van començar amb 13 anys a anar a aquests bordells”. La pregunta és obligada: ¿i ell? Riu. “No, mai. I ara és molt perillós”, diu en espanyol. “La gent mor a la frontera. Però els meus amics hi anaven molt, buscant entreteniment de diferent tipus. D’aventures n’he tingut, és clar, però mai a Mèxic”. Segueix rient i comença una resposta en què barreja l’anglès i l’espanyol. “A més, no m’agrada el menjar. El menjar és más mejor a Espanya que a Mèxic. Prefereixo visitar Buenos Aires. I m’agrada la gent mexicana, he treballat allà moltes vegades, però mai vaig tenir festes salvatges”. I torna a riure.

Món fronterer

És aquesta connexió amb les dues cultures, amb aquest món fronterer, el que li va fer no perdre l’esperança sobre un projecte que feia mitja vida que buscava. “25 anys esperant i la vam fer en 23 dies. Va ser ràpid”, diu amb una riallada Duvall. I això que Bobby, com li diuen Emilio Aragón i Angie Cepeda, prefereix aquest ritme de rodatge que el que ha patit en pel·lícules com 'Jack Reacher', 'Deep impact' o '60 segundos'. “Aquesta pel·lícula es va fer amb sentiment, sense posar-hi gaire lògica. A vegades, com més gran és el pressupost, pitjor resulta el rodatge; es fan tantes preses, des d’aquest angle, ara aquest, ara l’altre… Acaba sent terrible”, es queixa Duvall. “A Una noche… no vam tenir temps de rodar-les de tantes maneres [riu]. Però a vegades en aquestes pel·lícules amb pressupostos enormes entre preses, no entre escenes, ¿eh?, entre preses, tens 20 minuts morts, i quan comences… És tot ridícul”. “És que ell és de l’escola Meisner”, explica Aragón. “Tots estàvem preparats perquè sabíem que ell sempre vol la primera presa”. Fins i tot quan improvisa. Com a l’escena que canta al volant. “Se li va acudir just abans de començar a rodar i la vam deixar sencera”, diu Aragón.

Efectivament, després de servir a l’exèrcit i lluitar a la guerra de Corea, Robert Duvall es va mudar a Nova York per estudiar interpretació a l’escola de Sanford Meisner. Allà es va formar com a actor de teatre i va compartir pis, aprenentatge i nits novaiorqueses amb Dustin Hoffman, Gene Hackman i James Caan. Vells amics a qui amb prou feines veu ja. “És un país tan gran... Gairebé no els veig. A Jimmy Caan a vegades, i a Wilford Brimley”. Però com gairebé tots (excepte Hackman), Duvall segueix al peu del canó, amb la mateixa energia que fa 52 anys, com va demostrar en el rodatge amb Aragón. “Imagina’t com va ser rodar en un interior a l’agost sense aire condicionat, perquè s’havia d’apagar pel soroll, i 48 graus”, diu el realitzador.

Actor generós

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Ho planificaven tot perquè Duvall rodés i se n’anés, però ell sempre es quedava. “Quan un treballa amb ell és tan real que no tens possibilitat d’encartonar-te: escoltes i respons, ja està”, diu Angie Cepeda, que interpreta la dona que salva el personatge de Duvall. “I a la vegada és un actor molt generós. Sense conèixer-me, quan em van escollir, em va enviar un e-mail en què em deia coses molt boniques per felicitar-me, i quan vam començar a rodar la meva primera escena, el primer dia de rodatge, es va quedar allà, i no tenia per què fer-ho, i a més va fer bromes: ¡es va abaixar els pantalons per fer-me riure!”.

Això és la camaraderia d’un actor de la vella escola. Una autèntica llegenda del cine que prefereix quedar-se i aguantar 48 graus i llargues nits de rodatge abans que sentir parlar de retirar-se. Li vénen ganes de riure només de sentir la paraula i fa broma amb qui tingui al seu costat: “¿Retirar-me? –diu–. Algun dia em retiraré, potser, no ho sé… Però aquest potser és el millor any de la meva vida, un any meravellós, amb l’estrena d’Una noche en el viejo México i el rodatge, ben aviat, d’una altra pel·lícula, 'The judge', amb Robert Downey Jr.”, exclama i continua en 'spanglish': “I a més n’estic preparant una altra sobre els Texas ràngers, que estarà protagonitzada per una dona i en què sortiran molts dels meus amics. Yes, ma’am”. El que sigui per no treure’s les botes. Ni el barret.