Anar al contingut

La regidora que va dir 'no' a la corrupció

L'arquitecta Itziar González treballa en el disseny dels plànols d'una nova democràcia des que va dimitir com a regidora de Ciutat Vella per un clamorós cas de corrupció

NÚRIA NAVARRO / Barcelona

Itziar González, al seu pis de Ciutat Vella.

Itziar González, al seu pis de Ciutat Vella. / CARLOS MONTAÑÉS

El 30 d'abril del 2009, Itziar González, llavors regidora de Ciutat Vella, el districte de Barcelona que acumula tanta bellesa com cobdícia dels inversors, va rebre una trucada mentre treballava fora del despatx. La seva secretària li comunicava que havien entrat a robar al seu pis, situat al carrer de Petritxol. A l'arribar-hi, els mossos ja inspeccionaven el lloc. Tot estava de cap per avall. Feia just tres dies que havia ordenat el tancament d'un pis turístic, seguint la seva política de parar els peus a l'especulació i a la voracitat del lobby hoteler. Poc després van començar les amenaces de mort. Obria la bústia i hi trobava aquelles cartes escrites per algú que coneixia els seus passos. La seguien, furgaven en el seu passat. Va haver de viure escortada. La seva poca vida privada va saltar pels aires. I va sentir la soledat a plom. Per un costat, per als veïns era un element de desconcert. Per un altre, sentia la incomprensió dels seus coreligionaris de l'Ajuntament de Jordi Hereu, resignats (o convençuts) que la política és l'art d'impedir que la gent es fiqui en el que l'afecta.

Però la situació es va aguditzar. Un any després, una periodista li va explicar que la parcel·la annexa al Palau de la Música estava a nom d'un hoteler. La regidora va indagar i va escriure una carta amb timbre a l'alcalde per forçar-lo a parar aquella operació. La resposta es dilatava. Va demanar cita amb ell i li va preguntar: “¿Què has decidit sobre l'hotel del Palau?”. “L'hotel es farà”, va respondre. “Doncs no puc seguir”. Va dimitir. Amb aquell gest íntim, i a la vegada públic, denunciava una manera de fer política.

En els dies posteriors es va fer córrer que llençava la tovallola per por de les amenaces, fins i tot perquè estava deprimida, però no per la seva negativa a veure's implicada en un cas de corrupció urbanística. I ho va fer sense morir matant, com a les pel·lis de l'Oest que tant li agraden. No perquè no l'hi demanés el cos, sinó perquè aquells dies la seva mare, Rosa Virós, estava internada a l'UCI de l'Hospital Clínic, greu, i li va dir: “Itziar, la veritat es defensa sola”. Aquell consell la va protegir. Si hagués remenat els intestins d'aquell assumpte l'haurien trinxat. I la seva mare tenia raó. La veritat va sortir flotant com un suro. El juny del 2010 la fiscalia va presentar una querella contra Fèlix Millet, president de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, i contra la seva mà dreta, el director administratiu, Jordi Montull, pel projecte de l'hotel del Palau, amb el qual s'haurien embutxacat una comissió de 900.000 euros. La querella va assenyalar que es van aprofitar de les seves “relacions personals” amb el conseller Antoni Castells per aconseguir un conveni que facilités la permuta urbanística per construir l'hotel i el compromís de requalificar les finques on un promotor privat l'havia d'edificar. Dies després, la fiscalia va ampliar la seva querella a l'acusar el tinent d'alcalde de Barcelona Ramon García-Bragado i l'exgerent d'Urbanisme Ramon Massaguer de delictes de prevaricació i falsedat documental. (El març vinent González declararà com a testimoni en el judici).

La seva mare va morir al cap d'un mes de la seva dimissió. No va tenir dret a l'atur i, legalment, tampoc va poder treballar com a arquitecta a la ciutat durant dos anys per la incompatibilitat amb el càrrec. No hi va haver aspecte del dolor que no la colpegés fort. Va tancar el seu pis de Petritxol, va abandonar Ciutat Vella, i durant un any i mig va depurar el malestar al costat de la seva parella al fronterer barri del Poble-sec. Però des del mateix instant d'aquella renúncia va mantenir ferma una certesa: la seva profunda vocació política. A partir d'aquesta roca mare es va anar aixecant una altra vegada la Itziar constructora. “Vaig col·laborar en el disseny dels plànols d'una nova democràcia”.

El seu pas per la política li va obrir la fam de fer política. Tossuda vostè, ¿oi?

Al cap de dos mesos d'haver acceptat ser regidora de Ciutat Vella, el 2007, un periodista em va preguntar: “¿És l'inici d'una carrera política?”. I li vaig respondre: “És la culminació d'una carrera veïnal”. La política institucional no era una pole position per arribar enlloc. Era la conseqüència d'haver-me instal·lat als 18 anys a casa de la meva besàvia, en un edifici del segle XVIII de Ciutat Vella, i de començar a arreglar goteres als veïns mentre estudiava Arquitectura. Em vaig anar convertint en una persona que els feia solidaris amb les causes de les finques, i, de passada, vaig anar descobrint la situació de persones grans i persones humils a qui els amos no els arreglaven els pisos perquè se n'anessin i així poder-los vendre a les immobiliàries.

Aquell pis va ser el seu campament base.

Jo vaig viure poc amb els meus pares. El barri va ser la meva nodrissa. Ciutat Vella és la meva besàvia i la meva àvia, una estirp de modistes capaces de recompondre estrips amb agulla i fil, dones generoses que, al no vendre la casa i transmetre-la, van nodrir la meva manera d'estar al món. A l'acabar Arquitectura vaig fer el jurament de no fer mai obra nova; de restaurar, reciclar, donar una oportunitat al que ja existeix.

No militava en cap partit.

La meva manera de fer política llavors era tenir un despatx professional honest. I la meva base ideològica, més que anticapitalista, que ho és, sempre s'ha expressat en el pacifisme, el feminisme i l'ecologisme. El fet de tenir un mètode de resolució de conflictes em va valer l'oferta de mediar entre els veïns, els tècnics i l'ajuntament en el disseny de la plaça de Lesseps. En aquell procés de participació es va demostrar que la ciutadania informada i organitzada pot influir, cosa que havia vist a Christiania, el barri autogovernat de Copenhaguen on vaig fer el projecte de final de carrera. Lesseps va ser la meva escola política. I vaig suposar que, per això, em van convidar a entrar en les llistes del PSC.

Tenia ganes de complicar-se la vida.

Els que hem viscut històries familiars singulars som una mica desestructurats en l'aspecte emocional, però això ens pot fer útils a la societat. La meva família és més àmplia.

La seva singularitat familiar té a veure amb els seus pares, Josep Antoni González Casanova i Rosa Virós, profundament marcats per la guerra, companys d'estudis de Dret i ideòlegs de la fundació del PSC. Als 32 anys el pare va treure la càtedra de Dret Constitucional i el van enviar a Galícia –Itziar va viure fins als 4 anys a Santiago– i la seva mare, enrolada en l'equip d'estudis electorals, va ser la primera catedràtica de Ciència Política d'Espanya. Però tot aquell compromís els allunyava de casa. No hi havia temps per als tres fills. “Com que jo volia estar amb ells, vaig començar a acompanyar-los –explica González–. Dibuixava i pintava de colors els mapes electorals de Catalunya. Aquesta va ser la meva primera visió del territori des de dalt. I de passada, vaig descobrir que els meus pares eren feliços transformant el món a través del seu treball. Vaig aprendre d'ells la lleialtat als ideals. Suposo que el fet que ells haguessin participat en la cuina del PSC va fer que el PSC considerés que ambientalment jo hi era afí, però em vaig presentar a les llistes com a independent. I en tres anys com a regidora vaig veure en què consisteix per a ells la política”. 

¿En què consisteix per a ‘ells' la política?

En la privatització de les institucions públiques. Una sèrie de persones, a través del sistema electoral, en lloc de posar-se a treballar per a la gent, se situen per reforçar la seva presència allà. El que ha arribat a dalt pensa que és ell qui ho ha aconseguit i comença un exercici del poder arbitrari i clientelar, i recompensa els que l'han ajudat en forma de favors. Vaig descobrir que les institucions no compleixen les normes bàsiques de transparència i d'accés a la informació. Vaig veure opacitat. I per mi, poder és posar-se al servei. Jo, arquitecta, hi anava disposada a rehabilitar les polítiques públiques a Ciutat Vella i restaurar la confiança de la ciutadania. De manera que resultava molesta quan els deia: “Qui governa la ciutat és l'economia criminal i no vosaltres”. Em tancaven a l'agrupació de Ciutat Vella i la xarxa clientelar em llegia la cartilla. Rebia el maltractament de les màfies, quan el poder electe era jo.

Una vegada a fora, recuperada dels cops, la derrota va començar a tenir regust de victòria. Va tornar al seu pis de Petritxol, a Ciutat Vella, i es va trobar amb l'infinit afecte dels veïns. No hi havia bar on li cobressin el cafè. I llavors el 15-M va començar a omplir les places. Les associacions de veïns, que havien perdut vigor en els anys de les vaques grasses, tornaven a la càrrega. La PAH impedia desnonaments. Metges i mestres es regiraven contra els cops de destral. La indignació s'havia tornat activisme. Itziar González reconeixia en ells el poder, “el de veritat”. 

I després del Fòrum Social Català del 2012 va germinar la idea de crear el Parlament Ciutadà, un espai de confluència de l'activisme per reflexionar sobre com passar de la democràcia representativa a la democràcia directa. Del vot a la veu. I González s'hi va sumar amb ardor, i va fundar l'Institut Cartogràfic de la Revolta, que reconeix “els moviments de salut política de Catalunya”. Anant amunt i avall pel territori, amb les seves botes, ha arribat a detectar dos milions i mig d'activistes. Gent que repara els atropellaments d'administracions autistes. Cèl·lules d'esperança. La prova que la democràcia pot ser un espai d'aliança. “La bona política ha de tenir tres dimensions –explica l'exregidora–: coneixement, empatia i acció conjunta de transformació”. 

Matisi una mica, si és tan amable.

És indispensable que hi hagi persones capaces de llegir la realitat. Avui tot està muntat perquè no sigui així, amb les mentides dels governants i les manipulacions d'alguns mitjans. I cal saber com ens afecten les decisions a tots. Sense confiança i aliança en un projecte de transformació no hi ha política. El polític del segle XXI ha de ser aquella persona que estigui en la defensa de la vida i no en la de les idees. Ha de convèncer i no imposar, ensinistrar i manipular.

Un poder més... ¿femení?

Davant del model patriarcal del “perquè jo ho dic”, les dones tenim capacitat física de moure les nostres entranyes per fer espai a un altre, i de nodrir-lo perquè després sigui lliure. 

¿Algun exemple ja existent?

El gran exemple és la PAH. Ada Colau, juntament amb Adrià Alemany, va passar cinc anys analitzant el sector immobiliari. Després, va empatitzar amb els afectats. I es van ajuntar per, entre tots, canviar-lo. 

La PAH combat una porció d'injustícia. Altres, altres. El que és difícil és articular-los.

Aquí entra el Parlament Ciutadà. Es tracta de crear un lobby ciutadà, un espai que no aspiri tant a entrar en el poder com a ser una força perquè aquells que ens representin segueixin les peticions que afavoreixin el bé comú. Crear una cultura de confluència real en un país que no la té. Treballar perquè, quan algú arribi a una institució i vulgui lluitar pel bé comú, no es trobi sol com em vaig trobar jo. Perquè els que denuncien la corrupció mai més siguin tractats com empestats. 

Si em permet, sona a impossible.

No ho és. És sembrar perquè l'exigència de qualitat democràtica es vagi incorporant a l'ADN de la ciutadania. Aportar una cultura política més sòlida que la que va sorgir de la transició, un moment en què no es van ventilar bé els llençols i en què els verdaders lluitadors van quedar marginats, com José Martínez de Ruedo Ibérico, per exemple. Avui toca no deixar de vigilar i custodiar el poder. 

¿I vostè es conforma de participar-hi? ¿No desitja tornar a la política institucional?

És clar que m'agradaria, però abans s'ha de canviar el sistema. Com que això trigarà un temps, doncs mala sort... En el western de Sam Peckinpah Grup salvatge un dels personatges diu: “Algú s'ha de quedar cuidant els cavalls”. Aquesta sóc jo. El meu paper és ser una peça més de la revolta. Explicar als joves dels instituts que una altra democràcia és possible. Seguir amb l'activisme. A peu de carrer. Una no fracassa mai si és capaç de sentir-se part d'un relat col·lectiu. Les coses belles són difícils.

0 Comentaris
cargando