A la recerca del cafè blau

Cada dia es prenen a Espanya 55 milions de tasses de cafè, sense comptar el milió de “relaxing cups of café con leche” que circulen per internet. Aquesta és la història d’una d’aquestes tasses. Treta d’una càpsula amb embolcall blau, d’una capsa blava. D’un gra blau. És la història d’un cafè amb tons Disney: tan blau com els prínceps de 'Hihaviaunavegada'. Encara que aquí s’ha de saltar la part dels anissos. Com s’acaba feliç és menjant 'lappet', un pastisset d’arròs, sucre de palma i coco que empatxa només de mirar-lo, al costat d’un got de cafè fumejant ple fins dalt. A l’etiqueta hi diu “Sumatra Blue Batak”. És la primera edició limitada de Marcilla l’Arôme Espresso. El nom de marca es pot desxifrar amb mapa: “Sumatra Blue Batak”. Això vol dir que s’ha d’anar a l’illa de Sumatra (Indonèsia) per veure in situ com es tornen blaus els grans de cafè i, de passada, descobrir amb carn de gallina que batak, el nom de la tribu que els recull, significa 'caníbal'. 

S’ha de viatjar més enllà de la Cotxinxina (que fora de les frases fetes és al Vietnam). Són 13 hores de vol des de Barcelona al psicodèlic aeroport de Changi (Singapur). Més una altra hora i mitja en avió fins a Medan, la capital del nord de Sumatra. A partir d’aquí, es recomana arronsar les espatlles al mirar l’hora. Els minuts s’alenteixen al tempo tropical ja des del mateix moment en què et segellen el visat a l’aeroport amb caaalma. Queda per fer un viatge amb sots fins a un racó amagat entre cafès on els nens van a veure per primera vegada a la seva vida cares occidentals.

Dirigeix l’expedició un mestre cafeter de Marcilla, Joan Ollé. 'Quality manager', diu a la seva targeta. 52 anys, 30 amb el nas enganxat a una tassa de cafè. És fàcil d’identificar: porta el barret dels molt cafeters –un fedora blanc–, i té un sentit de l’humor aromàtic.

La ruta prevista passa al costat d’un volcà que fa unes quantes hores ha sortit a les notícies: “3.700 persones han estat evacuades per l’erupció del Sinabung”. “Tenim molts volcans actius”, diu sense immutar-se Parlin, el guia, mentre s’acomoda al seient del copilot. “Ara mateix n’hi ha 12. Hi estem acostumats”. Així que la ruta no es desplaça ni un mil·límetre. Anem directes al volcà amb un somriure d’orella a orella. Perquè aquí, miris on miris, sempre et toparàs un indonesi somrient. “Riure és gratuït”, es justifica Parlin.

Turisme del revés

No es pot passar per Medan sense fer parada amb foto al Palau del Sultà i, sobretot, a la Gran Mesquita. Clic, clic. D’aquí el pelegrinatge turístic desfila direcció nord: al Parc Nacional de Gunung Leuser i els seus orangutans. El nostre volcà és al sud. A 65 quilòmetres. “Dues hores si no hi ha res especial”.

Per la finestreta comencen a passar fileres interminables de palmeres que semblen fora de context, tretes d’algun catàleg de vacances amb hamaca. El vehicle amb què és més probable trobar-se és el 'pecak' (el 'tuk-tuk' de Tailàndia). Abans els conductors arrossegaven els seus clients en bici. Ara és un mototaxi. “Perquè la gent està més grassa”, comenta rient el guia. 

La carretera és un rum-rum de 'pecaks', cotxes japonesos, miniautobusos públics de coloraines --“que són petits perquè aquí la gent és més petita”, justifica Parlin--, taxis blaus i motos, moltes motos amb dos, tres, quatre passatgers sense casc. Costa desenganxar-se de Medan i el seu trànsit infernal. Ningú s’estranya al sentir que el nom de la capital significa “camp de batalla”.

Al·lucinacions europees

A Sumatra es veuen a estones al·lucinacions europees: utilitzen paraules holandeses, condueixen per l’esquerra, l’antic aeroport instal·lat al centre de Medan es diu Polònia, i hi ha autobusos tatuats amb el nom Lorena. És l’empresa de transport públic.

En menys de dos quilòmetres, es pot passar davant de dues, tres mesquites. A la capital, el 70% de la població és musulmana. Es pot intuir que un es va acostant a la tribu batak a mesura que les mesquites es van espaiant i apareixen esglésies.

A una hora i mitja al sud de Medan, apareix de sobte una nòria enmig de la selva com una il·lusió òptica. És Green Hill Park City, un vistós parc d’atraccions instal·lat a Sibolangit. Poc després hi ha Berastagi, a peu del volcà Sinabung. El seu colorista mercat de la fruita avui inclou sostres de plàstic per culpa de la pluja de cendra. Adults i nens fan vida normal amb màscares a la boca. Ningú mira intranquil al volcà.

Uns quants quilòmetres més al sud ja entrem en territori batak, amb les seves pintoresques cases típiques que demanen fotos a crits. Teulades que semblen cardades a l’estil tupè i banyes de búfal dalt per espantar mals esperits. “Batak significa antropòfag”, diu el guia d’una tirada. Riu per treure-hi ferro, però no cal. D’una ullada s’intueix que no queda rastre d’exguerrers caníbals. El paisatge és eminentment agricultor. 

L'illa més gran dins d'una illa

Parada amb càmera al coll: Sipiso Piso. El nom no li fa justícia. S’ha d’anar a trepitjar-la, sense condicional. És una estreteta cascada digna de fons de pantalla. Al capdavant, 120 metres de caiguda lliure entre muntanyes verdes. A l’esquerra, vistes al llac Toba, habitual dels rànquings de “llacs amb encants” (té la seva pròpia llegenda amb una dona peix). Immens: 90 quilòmetres de llarg, 40 d’ample. Al mig hi cap una illa de la mida de Singapur: Samosir, on viuen 150.000 persones. (A Singapur se n’hi apinyen més de 5 milions). La seva 'viquicuriositat': que “és l’illa més gran dins d’una altra illa”. També és l’epicentre oficial de la cultura batak.

A les parades de 'souvenirs' hi ha penjades samarretes on es llegeix “horas”. Aquí no sona a espanyol. És la primera paraula batak que aprèn per osmosi tot turista. Salutació multidisciplinària. Serveix de bon dia, bona tarda, bona nit, hola i adéu.

Encara queda alguna vivenda construïda a la manera antiga: sense claus. I encara es pot trobar alguna dona gran amb les dents vermelles de mastegar fulles de bètel. “Relaxa com el tabac”, explica el guia. Es veuen cementiris gairebé tan grans com algunes cases. I es veuen cases gairebé tan petites com les antenes parabòliques que sostenen.

Al tornar en ferri a l’illa principal, és inevitable acabar a Parapat. És un imant de turistes. Nucli dur de 'resorts' i bungalous a peu de llac. És recomanable menjar davant d’un finestral amb vistes. Compte amb el menjar típic. Aquí sí que fa honor a les seves dues últimes síl·labes: Pica. “Quan es menja, es pot cantar”, riu el guia.

Agafem la carretera principal de Sumatra, vorejant el llac, rumb al sud. En diuen autopista malgrat els sots. Els cartells que més es repeteixen davant el parabrisa són els de 'hati hati' (atenció, en indonesi).

El tercer grup de turistes en 24 anys

A penes hi ha 50 quilòmetres de distància a Muara, però el canvi d’escenari és més propi d’un salt al buit. Que uns occidentals prenguin un cafè al bar del poble és l’esdeveniment de l’any. Sense exagerar. “En 24 anys, que és l’edat que tinc –confessa Carlitos, l’únic que parla anglès fluid de la multitud que s’ha concentrat al local–, sou el tercer grup de turistes que hem vist al poble”. El “segon grup” era la seva nòvia de Barcelona amb una amiga.

És tenir per uns segons la sensació de que un ha arribat al fin del món i apareix de la nada algun nen amb la samarreta del Barça.

A la nit a la tele fan 'Monsterchef'. Només hi ha un hotel a la rodona: el Sentosa Lake Resort. Vistes sedants al llac, gronxadors amb forma de cigne de fira i ni rastre de wi-fi. A l’habitació només es poden veure tres canals locals i una fletxa al sostre que assenyala cap a la Meca.

Muara. Serà durant els pròxims dos dies el quilòmetre 0 de les visites als cafès d’on surt el Blue Batak. Són camins a prova de tot terrenys, esquitxats de micos lligats (els utilitzen per agafar cocos de les palmeres) i bous (la moneda de canvi per als dots; diu el guia que ell en va pagar cinc per la seva dona). Algun local de carretera anuncia als rètols “B1” i “B2”. “B2” significa que tenen carn de porc. “B1”, carn de gos. “Està prohibit a tots els hotels”, aclareix corrent el guia. Minuts després, es veu per la finestreta com una família en socarrima un a la porta de casa abans de cuinar-lo.

Granja-escola de cafeters

Destí: Lobu Tolong. Altitud: 1.400 metres. A partir d’aquest punt, s’aprendrà de memòria que cafè, en indonesi, es diu kopi i que aquí sempre es pren sol sense passar ni un segon sol.

Els agricultors esperen pacients drets prop de la plantació. Somriuen, inclinen el cap, es toquen el pit, estrenyen la mà. Mans aspres, benvinguda acollidora. Tots porten samarreta verda. “Escola per plantar cafè –es llegeix a l’esquena–. Anem a cuidar a plantar cafè”. El logo de la samarreta és de Volkopi, la companyia exportadora/distribuïdora del Blue Batak, que també fa de granja escola i fins i tot d’oenagé: reparteix medicines entre els propietaris de les plantacions i dóna classes d’anglès als seus fills. “És una de les nostres responsabilitats socials”, comenta Isner Manalu, un dels encarregats de la companyia. Ell i tres empleats més de Volkopi, –Rusmani, Elidon, Lusi– exerceixen d’àgils guies cafeters. Fan visites de control a les plantacions un cop per setmana.

Els agricultors es passegen entre el cafè com si ensenyessin la seva casa nova. Elles, amb vistosos mocadors al cap ('sarung', es diuen) i cistells fent nanses. Joan Ollé, el mestre cafeter infiltrat, i el seu fedora blanc es perden amb ells a l’horitzó verd.

El català tafaneja entre les fulles, arrenca cireres vermelles (els fruits del cafè, de cada un en solen sortir dos grans). “Estan supercuidats”, assenteix amb gest d’aprovat amb nota.

Rusmani (46 anys jovials, gorra blanca, camisa de quadros) revisa les plantes, les remena amb precisió de cirurgià, arrenca fulles, se’n guarda algunes per controlar que no hi hagin posat pesticides. Ho apunta tot en una llibreta. És “field facilitator”, diu d’una tirada, que es podria traduir per “agrònom suport a plantacions”. Atén amb mirada inquisidora i paciència de professora. Només ella està a càrrec de cinc grups cafeters. 150 persones. “A poc a poc els pagesos ho van entenent”, explica. Entendre que si fan millor el cafè, guanyaran més diners. “Però alguns no hi estan d’acord. No accepten les innovacions. Prefereixen seguir amb la manera tradicional”, afegeix. Així que el treball de Volkopi a vegades es difumina amb el d’una oenagé. La comunitat és pobra. “Són molt pobres –diu Rusmani–. Però nosaltres compartim coneixement, no almoines”.

Isner li donarà la raó més tard a la seu de Volkopi, davant els panells penjats a les parets que resumeixen com augmentar la qualitat amb la formació dels grangers. “Formem els propietaris dels cafès, que són els nostres representants als camps, i els donem suport perquè no siguin dependents”.

Grans blavejats

La visita a la plantació acaba amb un piscolabis sobre un plàstic a terra. Cafès fumejants amb 'lappet', un triangle embolicat en fulles verdes que fa la sensació de polvoró. Bufetada dolça a base d’arròs, sucre de palma i coco. L’operació es repeteix a la següent plantació. I a la següent. Salutacions aspres, somriures nerviosos entre cafès, gots de cafè plens fins a dalt de tot, impossible acabar un altre lappet.

El “mètode artesanal”, el que es llegeix a les etiquetes del Blue Batak, cansa només de mirar-lo: cada cistell de cireres va a parar a una galleda d’aigua on es rebutgen –una a una– les que estan malament (suren), les col·loquen en una despolpadora que separa els grans a força de girar una maneta, i una altra vegada a l’aigua. L’endemà, posaran el cafè a assecar i després el traslladaran a la seu de Volkopi per a l’últim assecat. I blavejat.

La seu de Volkopi és a Lintong Nihuta. És una petita casa al costat d’un immens graner i un parell de túnels plastificats amb grans que es torren al sol. Avui a la sauna cafetera hi ha una filera verdosa: són els que encara tenen pergamí (així anomenen la capa groga que recobreix el gra). Al costat, una altra filera blavosa, fins i tot després de refregar-se els ulls. El Blue Batak comença a ser blau no solament de paraula quan es treu el pergamí als grans i es posen de nou a assecar. El mètode d’assecat és de tradició batak: s’anomena 'giling basah'.

Parèntesi amb estovalles. Tots els treballadors de Volkopi (són 12) solen menjar junts diàriament. Un àpat casolà: suc de tomàquet d’arbre (“el tomàquet d’arbre”, em diuen), batut d’alvocat, broquetes de vedella, llet de búfala amb pebre, gambes amb salsa picant, molt de bitxo.

Després de dinar, preparen un tast de Blue Batak per a l’estrella cafetera convidada. Sobre la taula, una filera d’escopidores de coloraines al costat de vasos amb cafè mòlt. “Es tasta així perquè es noten defectes”, explica Joan Ollé. “Si el mols més fi i el poses en una cafetera exprés…”, acaba la frase arquejant les celles.

“És un privilegi poder assaborir els matisos del cafè pocs dies després de la recol·lecció”. El 'master blender' de Marcilla mastega una llavor, ensuma el cafè mòlt. “Flors, dolç, cacau també”, enumera segons mou el got. “Sí, coco”. “¿T’agrada?”, pregunta Isner. El Joan assenteix. “¿Perfecte?”. “Perfecte”. Serveixen l’aigua sobre el cafè mòlt. El Joan espera, agafa una cullera per “trencar la cresta” (la crosta superior que es forma), xarrupa, assenteix, escup. “És àcid, és complex”. Un altre glop. “Aquí notes àcids fruiters. Té verdor”. Riallada general. “Deu ser verdor blavosa”, li repliquen.

Trucs per aparentar ser cafeters 

Truc de mestre cafeter per aparentar sense saber: “Si notes un cafè molt fort, digues que és un cafè amb un alt contingut en robustes –desvela Joan Ollé–. La crema també és important. Com més fosca, més temps fa que està preparat el cafè”.

A uns passos, al costat dels sacs de grans blaus, comença la classe d’anglès. Els fills dels pagesos, d’entre 6 i 12 anys, xiuxiuegen davant una pissarra mentre veuen entrar la comitiva espanyola. La professora, Ira Magdalena Munthe, demana que aixequin la mà els que estan veient un occidental per primera vegada. La classe en ple acaba amb els braços enlaire.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

I així s’acaba el conte del cafè de sang blava. Com tots els contes de fades: amb etiqueta en un món més fàcil.

Una advertència abans de patir de cop complex de famós. Aquí es practica el turisme del revés: els indonesis solen parar els occidentals pel carrer per fer-se fotos amb ells. Al canviar diners, s’hi afegeix la síndrome del milionari: per 70 euros et donen més d’un milió de rupies.