Miguel Ríos: "Això no ho havia explicat mai"

El que segueix no és un episodi de l'eròtica saga 'Cinquanta ombres d'en Grey.' No senyor. El que es llegeix a continuació pertany al llibre de memòries de Miguel Ríos, 'Cosas que siempre quise contarte' (Editorial Planeta), escrit per ell mateix: “Un embolic de cares, llavis, mugrons, malucs, culs, fluxos, salives, sabors, olors, crits, murmuris, humits oficis que em van portar a l'èxtasi i a algunes destrempades”. “Sí, sí, també hi ha hagut alguna destrempada, i me'n recordo”, comenta Miguel Ríos rient. Enfundat en una estreta caçadora de cuir, amb texans i amb una barba quixotesca recent, el veterà músic es manté rocker i atractiu a menys d'un any de fer-ne 70 (el 7 de juny del 2014). Després d'acomiadar-se de les gires fa dues temporades, el músic s'ha passat uns quants mesos escrivint sobre la seva vida, la que explica com un noi que es grapejava amb una companya mentre treballava de mosso als Almacenes Olmedo de Granada va arribar a dalt de tot.

Revela el pitjor trago de la seva vida, un episodi que l'ha perseguit i que es mantenia ocult. He volgut explicar en el llibre coses que no eren gaire explicables. Una és l'episodi de la presó. Llavors [maig del 1972], a la Direcció General de Seguretat [Miguel Ríos va ser detingut per la Brigada Especial d'Estupefaents per una xivatada, amb una acusació: consumir marihuana], vaig descobrir que no era l'home dur que creia que era. Això no ho havia explicat mai. Després de tres dies en aquell lloc infecte, mort de por, em vaig donar per derrotat: vaig caure en la delació, vaig reconèixer que tres persones més fumaven amb mi. Va ser terrible. Em vaig quedar destrossat molt temps. Afortunadament, no hi va haver dol per a aquestes tres persones, perquè vaig avisar a temps. A més, era gent de possibles. Però em va deixar derrotat. El dilema que se'm va presentar va ser: com hauria estat jo si hagués aguantat i no hagués revelat aquells noms. Perquè hauria sortit molt enfortit com a persona. Durant molt temps això va ser una mena d'estigma. No podia representar el verdader paper de rocker perquè sabia que durant uns minuts havia sigut un merda. Això va ser terrible. Quan ho vaig escriure per al llibre em vaig preguntar si devia ser a causa de l'educació judeocristiana, aquest sentit de culpa que em perseguirà tota la vida. Em costava girar full, dir: “Bé, sí, va passar. A mi també em van denunciar altres i van dir que jo fumava”.

És commovedor el final d'aquest episodi, quan surt de la presó després d'un mes i s'abraça al seu germà, que el va a recollir. ¿Quantes vegades ha plorat escrivint el llibre?

La veritat és que sempre he sigut poc sentimental. No he sigut tovet en aquest sentit. Òbviament quan em va venir a buscar el meu germà Paco, vaig plorar; però no quan ho vaig escriure. Sap el que passa: és que jo m'ho passava molt bé en aquella època. No tenir diners per menjar, literalment, que va passar a vegades, ho veia com una cosa lògica, una cosa que m'havia de passar. Veia normal que arribés a Madrid des de Granada a aprendre un ofici i que ho passés malament al principi. I la incertesa del futur pel que fa a la meva carrera, que era evident, es compensava perquè jo sabia que anava millorant, que progressava. 

En realitat, el llibre funciona com una crònica social i cultural dels últims 50 anys a Espanya. 

És que he tingut la sort d'estar amb qui tallava el bacallà, i en gairebé totes les disciplines. Això és un bagatge personal, és el que jo he guanyat, la meva victòria sobre el que se suposava que seria la meva vida. Vaig ser un dependent en una botiga de Granada que se suposava que es casaria, tindria fills, etcètera. Potser hauria sigut una vida més tranquil·la que la que jo he viscut. Però la que jo vaig escollir portava de regal això: conèixer gent molt interessant, com Ángel González, Alfredo Di Stéfano, José Saramago… Jo, que no he sigut mitòman, sí que he sigut conscient del talent de la gent que he conegut.

¿Quina va ser la dona que es va lligar que després va ser ministra? ¿I l'actriu d'ulls blaus? ¿I l'ajudanta de direcció que va acabar sent molt influent?

[Riu] Es diu el pecat, però no el pecador. He deixat unes pedretes posades pel camí. Si el lector llegeix entre línies i encaixa anys potser ho pot saber. Però no he volgut donar noms. I no crec que jo sigui un bon partit perquè se sàpiga amb qui he estat [riu]. Però vull dir que jo sempre he sigut lligat, no 'lligador'. De sobte, en la vida he tingut alguns regals que he sabut apreciar molt bé. Haurien hagut de ser relacions més llargues perquè hagués identificat la persona.

Vostè va ser molt precoç sexualment: 14 anys. 

Aquesta va ser una de les coses que em costava molt no explicar. El meu germà Paco em deia: “¿Has vist com està la veïna?”. Ella devia tenir vint-i-tants. I el millor eren els niquis de niló, que se li adaptaven al cos... Em deixava que la grapegés, però no arribàvem a més. Per a mi era suficient. Va ser un miracle. Durant molts anys, em va ajudar a fer que Onan em tingués a la seva llista. Imagini's com era aquella Espanya, de finals dels 50. Jo entenc la prevenció d'ella, perquè si s'arriba a saber hauria sigut un escàndol brutal, terrible. Era una dona prodigiosa per a la meva vida. Jo no sabia si creuar les cames com les creuava era com es feia en llocs que no fossin el meu barri de Granada. Pujava les escales cap a casa meva burro, burro total. Em deia: “Miguel, tio, no siguis tonto. Segur que les dones són així”. Va ser un dolç dilema.

Algunes fases del llibre s'acosten a l'erotisme quan explica les seves aventures. 

Però el meu relat no és impúdic. La funció del llibre és omplir buits en gent que m'ha apreciat com a músic, persones que alguna vegada hagin comprat un disc meu, per demostrar que som tots de la mateixa matèria. Home, Keith Richards pot haver esnifat les cendres del seu pare [així ho va revelar l''stone' a la seva autobiografia 'Vida'], però al final és de carn i ossos, com tots els altres.

Parlant de Keith Richards, convé dir als buscadors de biografies de rockers amb sexe, droga i rock and roll, que la de Miguel Ríos no decep. 

Ja m'hauria agradat a mi mostrar aquelles fotos on es veuen els Stones o Rod Stewart envoltats de ties als avions. Però això no ha passat. En el meu cas, ha sigut més en 'petit comitè'. Però no em puc queixar. A més, sempre he treballat per lligar. El sexe, la droga i el rock and roll són dins dels motors dels rockers. El que passa és que comences a no sentir necessitat d'exhibicionisme quan no pots complir amb un dels tres, o amb dos [riu]. Si ja no fumes porros, com em passa ara, hi ha com una depreciació del que era aquell motor.

Sí, sí, però a Keith Richards no el va enxampar la seva mare en la seva primera orgia, com li va passar a vostè. 

[Riu] Bé, és que no era una orgia. Va ser un polvo afortunat. Vam conèixer unes noies en un club a Madrid i vam passar d'“ei, on aneu…” a estar a casa meva. El que va passar aquella vegada és que va colar. I va resultar que la meva mare em va venir a visitar des de Granada i gairebé m'enganxa.

En el llibre explica quan es va fumar el seu primer porro (es va trobar malament, fins al cinquè no va funcionar), la seva primera ratlla (que l'hi va donar Enrique Guzmán, dels Teen Tops) i el seu primer LSD, que li va inspirar la cançó ‘El viaje'. ¿Com es va salvar dels estralls de la droga dura? 

Per una part, per la fèrria disciplina de l'esport, que jo feia al gimnàs i amb els meus partits setmanals. L'esport m'ha salvat de moltes coses. Sempre volia estar a punt de revista per anar a tocar. Sempre tenia això d'“estar al servei de…”. I això suposava que havia de sortir a l'escenari, cantar, córrer, saltar… Volia ser energètic cantant. I amb les substàncies no es pot sortir a l'escenari. I, després, és que s'havia de ser molt negat per caure en l'heroïna. Negat entre cometes, perquè es notava immediatament l'efecte. Veies clarament la degradació. Eren corredors sense retorn.

Però vostè va provar moltes coses... 

Jo era vicioset, però també molt respectuós amb les drogues. Amb l'LSD vaig ser molt, molt respectuós. En prenia, però no feia com alguns amics, que se'n prenien tres a la setmana i, és clar, es quedaven penjats. Sobretot a principis dels 80 l'heroïna era molt present. Me'n recordo que els companys em miraven molt malament, perquè deien que jo pontificava contra l'heroïna, com alliçonant. A mi m'ha vingut gent, que és de les grans contribucions de les que estic absolutament content de la funció de la música en la societat, dient-me: “Tio, no saps com m'ha ajudat escoltar 'Un caballo llamado muerte' [una cançó contra l'heroïna que va escriure el 1979]. Jo he sortit de l'heroïna a l'escoltar aquesta cançó”. Ni la medalla al mèrit a les Belles Arts ni la seva puta mare. Això és molt millor. I això m'ha passat.

Resulta curiosa l'obsessió que tenia per triomfar, per ser el número u, sobretot al començament de la seva carrera. No lliga amb vostè.

Hi ha dues coses que em sorprenen fins i tot a mi al llegir les cartes que li enviava al meu cunyat. Vaig estar sense llegir-les tota la meva vida i les vaig revisar per a l'autobiografia. Una és que parlava tota l'estona de Déu, i jo creia que ja era ateu des de molt jovenet. I veig que no. Les cartes són plenes de “gràcies a Déu”, “si Déu vol” i aquesta mena de frases. I també em sorprèn l'afany que tenia per ser el número u. I això és molt dels primers 60. En aquella època es podia ser el número u del rock perquè érem molt pocs. I sobretot l'objectiu era portar a casa meva tranquil·litat, que no es preocupessin, 

que jo era a Madrid amb l'objectiu de guanyar-me bé la vida. Aquí entra el pànic al què diran. És que això ho era tot. Durant molt temps va ser l'impuls de la meva carrera. I no era només una cosa meva. El què diran era la gasolina d'aquest país. Com en un barri com el meu, La Cartuja (Granada), on tots ens coneixíem, i on hi havia solidaritat i carinyo. Però també era un panorama de cases tancades, tan lorquianes, tan tot cap endins. Això flotava en l'ambient. No sé si també a les ciutats més grans, però als barris de Granada, sí. La vida era com: “Vigila, que no sàpiguen ni les nostres dificultats ni les nostres alegries ni res”. Existia aquest rotllo que no et podien avergonyir per alguna cosa. Jo sempre estava amb l'amenaça d'haver de tornar derrotat a Granada. Això d'anar als billars del barri i que es mofessin de tu: “Què passa, Mike Ríos. I els discos, on són…”. Això era terrible. I els Almacenes Olmedo, on vaig començar a treballar, era la universitat de la mala 'follá'. Era increïble. Van ser uns cabrons. Però em va anar bé, perquè m'esmolava per a la vida.

¿S'ha mossegat gaire la llengua en el llibre?

No. Parlo de la meva relació amb el PSOE, de simpatia, no de militància. Però també parlo de les desil·lusions que em vaig emportar amb el rotllo de la 'cella'. Dos anys després li estàvem fent a Zapatero una vaga general. Hi havia simpatia per unes idees polítiques, però en el moment que no va complir, com segons la meva opinió va passar, i va canviar, se li havia de dir. I si se li ha de dir al carrer, es diu. La praxi del politiqueig em fot molt. És gent que s'ha depreciat davant dels meus ulls. Algú no pot fer un canvi tan radical si no ho explica bé. I es fan eleccions generals una altra vegada amb aquests canvis sobre la taula. El joc polític és per a ells: és gent que està tot el dia maniobrant.

No explica coses de Lúa (35 anys), la seva única filla, quan, a més, ella també és músic (canta al grup We are Balboa). 

Un dels regals més grans que m'ha fet la vida és la meva filla. Amb ella he après que hi ha una forma d'amor sense condicions. I a mi això m'emociona molt. El llibre té una dedicatòria que és a Lúa i a la meva actual parella, Regina. Si no parlo gaire de Lúa al llibre és perquè ocupa un espai tan vital en la meva vida, tan enorme, que em costa molt parlar-ne. El que passa és que no puc escriure el relat de la seva pròpia vida. A mi m'agradaria que l'escrivís ella mateixa. Tenim una relació molt bona. Ella segueix intentant viure de la música, una professió que pràcticament no existeix a Espanya, 

i se n'ha hagut d'anar a Nova York a buscar-se la vida.

Hi ha una gran promesa al llibre: fins que no se'n vagi Florentino Pérez no anirà al Bernabéu a veure el seu equip. ¿Per què tanta tírria al president del Reial Madrid? 

És que estic en total desacord amb la línia d'aquest home amb el Madrid. Ha desnaturalitzat l'equip. El Madrid no és el que Florentino creu que és. No. El Madrid és la reunió de centenars de milers de persones on hi ha fresadors, treballadors de la construcció, mestres, arquitectes… Florentino ha prostituït la paraula “senyoriu”. Quan parla de “senyoriu” es 

deu referir al “senyoriu medieval”. El senyoriu del Madrid hi és molt abans que hi arribés ell. Tinc una anècdota que el retrata. Quan el país era un clam contra 

la guerra de l'Iraq, el Barcelona es va posar a la samarreta “El Barça per la pau”. Meravellós. Em vaig posar en contacte amb Florentino perquè el Madrid fes el mateix: “El Reial Madrid per la pau”. Però no em va fer ni cas.

¿Hi ha algun capítol que li hauria agradat escriure i no ho ha fet perquè no l'ha viscut? 

Sí, jo a la Universitat, estudiant una carrera de Lletres, que m'hauria encantat. Filosofia, per exemple. M'hauria ajudat molt. Un dels dèficits que he tingut és la meva falta d'educació reglada. M'hauria encantat haver pogut estudiar. I també tocar la guitarra. Si hagués sigut guitarrista, encara no m'hauria retirat. El cantant és un pou d'ànim. Cantar és una qüestió anímica, vital. No és una qüestió tècnica.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Bé, ja ha acabat les seves memòries. L'any que ve en compleix 70. I ara, ¿què? 

No sé el que faré. Estic vivint entre Granada i Madrid. Segurament m'inventaré alguna cosa. Com que ja no hi ha obres no les puc anar a veure, com tots els jubilats [riu]. Discos, segur que ja no en faig. He fet un tema com a banda sonora del llibre. El vendrem digitalment. Potser faig cançons soltes… No ho sé.