Johnny Depp: "Les màscares m'han convertit en qui sóc"

Només ens hem de fixar en la portada de 'Dominical' per comprovar que Johnny Depp no és només una estrella de cine. També és pintor, guitarrista i tot un mestre fent cara d'estar pensant en coses profundes. Però, sobretot, Depp és un cúmul de contradiccions: abandera sensibilitat punk, però fins que Robert Downey Jr. es va convertir en 'Iron Man' (2008), era l'actor més ben pagat de Hollywood; els seus referents vitals --els poetes romàntics, Kerouac, el bon vi, França-- el perfilen com un intel·lectual, però segueix apareixent a les llistes dels homes més sexis del planeta; renega de la seva imatge pública, però a ell tothom l'adora, fins i tot personalitats certificadament antisocials com Keith Richards, Marlon Brando --que el va definir com "el millor actor de la seva generació"-- o el desaparegut escriptor i inventor del periodisme 'gonzo' Hunter S. Thompson es compten entre els seus amics il·lustres.

Tot i que Depp ha passat gran part de la seva carrera fugint del seu estatus de 'sex symbol', aquesta cara increï­blement ben dissenyada li impedeix fer res respecte a això, per més que, a manera de maniobra de distracció, ell insisteixi a anar vestit com algú a qui Iberia li ha perdut la maleta i es camufli darrere de serrells grenyuts, d'aquestes ulleres tintades que ja gairebé no es treu --fa dos mesos va explicar el motiu a 'Rolling Stone': és molt miop--, dels anells en forma de calavera, la col·lecció de tatuatges que li està deixant el cos sense terreny no asfaltat i, a la pantalla, tota una galeria de personatges esculpits a base de disfresses i capes de coloret. “Aquestes màscares m'han convertit en qui sóc”, ens explica sobre aquests papers a la suite d'un luxós hotel londinenc, amb la seva típica manera de parlar mig murmuri mig mugit. “Em permeten posar-me davant de la càmera i explorar el meu costat més boig, o el meu costat més fosc. I em permeten enfrontar-me al públic. Em resulta molt dolorós fer-ho sense la màscara. En realitat, no me la trec mai”.

Toro per tonto

'El llanero solitario' ofereix a Depp l'aparador per a una altra d'aquestes caretes. Basada en la popular sèrie de televisió dels anys 50, en la cinta l'actor dóna vida a Tonto --a Espanya li han canviat el nom per Toro per evitar acudits--, un indi comanxe que combat el crim al Far West amb el cowboy emmascarat del títol. És un paper particularment rellevant per a ell. “Quan era petit veia la sèrie per la tele i em molestava que Tonto tingués un paper secundari, que fos com una mena de servent. Al llarg de la història del cine, els natius americans han estat retratats com salvatges, i jo vull contribuir a esborrar aquesta imatge”.

En tot cas, a molts no els ha agradat que sigui ell i no un actor indi qui doni vida a Tonto. Ho consideren de mal gust o fins i tot racista, però l'actor es defensa: “De petit em van dir que tenia sang índia perquè els avantpassats de la meva àvia eren indis, i em sento orgullós per això i per intentar iniciar un debat sobre les atrocitats comeses contra els indis en nom del progrés”.

Tonto, a més, reitera l'atracció que l'actor sent pels personatges marginals. “M'agraden els 'outsiders'. El meu avi ja ho era. Es dedicava al contraban d'alcohol durant la Depressió. Era un gran home”. Ell mateix sempre s'ha considerat sovint un inadaptat, des que, durant la infantesa, els seus pares es van canviar d'una casa a una altra més de 20 vegades. “No vaig ser mai la mena de noi que coronen rei del ball, i no em va importar mai”, recorda. “Em sembla desesperant que avui dia tothom vulgui ser com els altres, que hi hagi aquesta por de ser diferent. Ja a penes hi ha verdaders individus, tots vesteixen igual, parlen igual. Jo ensenyo als meus fills que ser diferent està bé, perquè sempre m'he sentit més fora que dins del sistema”.

Apareix novament la contradicció. Perquè una persona que fabrica 'blockbusters' per a Hollywood difícilment és un 'outsider', i això és un fet que a Depp li costa acceptar. Des que es va convertir en ídol adolescent els 80 gràcies a la telesèrie 'Jóvenes policías', ha estat lluitant amb la seva pròpia imatge. Als 17 anys s'havia traslladat a Los Angeles amb l'esperança d'aconseguir una discogràfica per a la seva banda de rock, però en lloc d'això va acabar davant de la càmera de forma gairebé accidental ¿la seva primera dona li va presentar Nicolas Cage, que el va presentar al seu agent, que el va presentar al director Wes Craven, que li va donar un paper a 'Malson a Elm Street' (1984)¿ i abans que se'n pogués adonar ja era un fenomen de masses i la seva fama va seguir creixent de forma desproporcionada en poc temps.

La vida esbojarrada

Va passar la major part del 80 i els 90 vivint una vida esbojarrada amb les seves successives nò­vies, com Kate Moss i Winona Ryder, barallant-se amb els fotògrafs i, en general, alimentant la mena de publicitat que l'oprimia tant. No importava la quantitat de papers foscos o estranys que interpretés --un Frankenstein suburbà a 'Eduardo Manostijeras' (1990), el cineasta transvestit 'Ed Wood' (1994), un pistoler crepuscular a 'Dead man' (1995), un èmul de Buster Keaton a 'Benny i Joon' (1993)--, res l'allunyava de les pàgines de xafarderies. “Surts de casa al matí i et persegueixen els paparazzis, i t'has d'amagar si vols parlar amb algú perquè us podrien veure i seria mal­interpretat”, lamenta Depp. “M'he posat coses raríssimes per sortir al carrer sense ser reconegut: un nas fals, una barba tipus ZZ Top, un mocador al cap¿”.

La seva mala relació amb els mitjans va arribar a l'extrem. Una vegada va amenaçar els fotògrafs amb un pal; una altra, durant el festival de Cannes, va cancel·lar totes les seves entrevistes i es va negar a sortir del llit. Però una cosa va fer que tot canviés. “Els nens et donen força i perspectiva. Davant de coses que abans em cabrejaven, com el que publiquin les revistes, ara només penso: `¡Oh, que es fotin! Me'n vaig a jugar a beisbol amb el meu fill”.

La nova estratègia va començar a funcionar després del naixement el 1999 de Lily-Rose, la filla que té amb l'actriu i cantant francesa Vanessa Paradis, de qui moltes vegades ha dit que li va salvar la vida. La parella es va refugiar a les seves cases de París i el sud de França, van tenir un altre fill, Jack --ara té 11 anys-- i es van dedicar a portar una vida privada que Depp només abandonava per rodar. La reclusió, doncs, va ser el seu remei contra l'èxit. “En realitat em considero molt afortunat, però arriba un moment en què comprens que el teu anonimat ha desaparegut per sempre, i és una sensació estranya. És a dir, jo em dedicava a posar gasolina, vaig treballar de paleta, i ara, anys després, no em puc moure pel món en pau. Però, bé, és el preu que s'ha de pagar, suposo. Res és gratis”.

En realitat, jo era músic

Fer-se actor, al cap i a la fi, va ser un estrany des­viament de la carretera per on Depp anava en l'adolescència. “En realitat no tenia cap interès a ser-ho. Jo era músic”, explica. “No sé si ja he desenvolupat un verdader desig de ser actor, i no sé si a aquestes altures ho aconseguiré. Però és clar que al llarg de la meva vida m'he dedicat a coses pitjors”. Si de tant en tant es posa melancòlic per la vocació musical no consumada, segur que troba consol en la quantitat de diners amassats a aquestes altures, la mena de quantitat que et permet comprar la teva pròpia illa al Carib --18 hectàrees a les Bahames--, que et paga un estudi de gravació a casa teva, i que garanteix que els teus fills i el teus néts tindran la vida solucionada.

Res d'això existiria en la vida de l'actor si no fos per una decisió que va prendre fa 10 anys, i que no només li va proporcionar la seva primera nominació als Oscars, sinó que també el va convertir en la superestrella que és avui: donar vida al capità Jack Sparrow en la primera entrega de la saga Pirates del Carib (2003). ¿S'esperava en aquell moment que el paper tingués aquell impacte? “No, no. Quan estàvem rodant la pel·lícula, la productora em volia acomiadar. Deien: `¡Està destrossant la pel·lícula! ¿Què li passa? ¿Està borratxo? ¿És que és gai?'. Volien posar subtítols al meu personatge. Jo els vaig dir: `Teniu raó, probablement m'hauríeu d'acomiadar, però abans m'haureu de pagar”.

Novament, a causa de les paradoxes de la vida, el paper que, es podria dir, ha col·locat més amunt l'actor també és el que, segons molts, més mal ha fet a la seva carrera. Des que va encarnar Sparrow aquella primera vegada --i des d'aleshores ho ha fet en tres pel·lícules més, i una cinquena entrega està en camí--, actuar s'ha convertit cada vegada més per a ell en una mera oportunitat per posar-se perruca i maquillatge i fer ganyotes a la pantalla. Els seus extravagants personatges poden ser acceptables en petites dosis --com Bon Bon, el reu transvestit d''Antes que anochez­ca' (2000), que treu la novel·la de Javier Bardem de la presó amagant-la al recte¿, però en format protagonista poden ser desastrosos. “Quan t'encaselles poden passar dues coses. Una és que et facis immensament ric, l'altra és que la teva carrera s'enfonsi”, comenta l'actor, no se sap si per rebatre els seus detractors o per donar-los la raó. “Però fins i tot en el millor dels casos no crec que fer sempre el mateix paper et satisfaci com a actor, i els estàs faltant al respecte als espectadors”, aclareix. “El meu únic objectiu com a intèrpret és deixar darrere meu una filmografia de la qual els meus fills es puguin sentir orgullosos. No vull que s'avergonyeixin de res del que he fet”.

Complerts els 50

Només ens hem fixar en els seus personatges en títols com 'Charlie i la fàbrica de xocolata' (2005), 'Alicia en el país de las maravillas' (2010) o 'Sombras tenebrosas' (2012), tots ells dirigits per Tim Burton --han treballat nou vegades junts--, per comprendre els que consideren que, amb 50 anys acabats de fer, Depp corre el risc de caure en la mena d'autoparòdia en què al seu dia van degenerar les carreres de Jack Nicholson, Robert De Niro o el mateix Brando. Pel que fa a la resta, ell assegura que porta el mig segle amb molta dignitat. “No estic segur de quant temps passarà abans que se'm torci l'esquena i comenci a caminar d'una manera estranya. Però per ara, tot bé. Als 37 o 38 anys em sentia una mica com en terra de ningú, però després van arribar els 40 i, de sobte, si vull me'n puc anar al llit a les 9.30 de la nit. Ja no sento la responsabilitat de seguir sent jove i aguantar més que ningú a les nits”. Per tant, que el 2012, després de 14 anys de relació, Depp canviés Paradis per Amber Heard, 23 anys més jove que ell, no s'ha d'entendre com un efecte de la crisi de la mitjana edat. En altres paraules, l'actriu, a qui va conèixer en el rodatge de 'Los diarios del ron' (2011), no és l'equivalent humà a un Porsche.

L'únic aspecte de la seva vida privada del qual parla Depp són els seus fills. “Ara els meus fills ja són grans, la noia té 14 anys, i el nen, 11, i això és aterridor, perquè me'n recordo del que jo feia a aquella edat. Ser pare és l'únic que realment m'importa fer bé en la vida. La meva feina és només això, una feina. I, francament, una feina bastant estranya perquè la faci una persona adulta”. Aquesta última frase, confessa, no és seva. L'ha agafat prestada de Brando. “És una de les coses més brillants que he sentit en la meva vida”, sentencia, i aclareix: “La majoria de la gent va a treballar als matins, es passen el dia a l'oficina, i quan tornen a casa i els seus fills els pregunten què han fet durant el dia, contesten: 'Avui he acomiadat Henry', o coses així. Jo, en canvi, els dic: 'Avui he estat lligat a una roda gegant que rodava muntanya avall', o 'saltant damunt del sostre d'un tren'. És estrany”.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Potser és per això que la interpretació no sembla que tingui gaire pes en els seus plans de futur. Només uns dies després de la nostra trobada a Londres, a la televisió britànica va suggerir que potser no trigarà gaire a deixar-ho. “Arriba un moment en què veus que has dit més paraules escrites per altres que paraules pròpies, i penses que potser és una opció de vida una mica estranya per a un ésser humà”, va explicar. Estranya, sí, però --i aquí tenim un últim contrasentit--, Depp assegura al mateix temps que només se sent còmode davant de la càmera. “A fora la gent et mira fixament i els pots veure fent-te fotos amb els seus iPhone. Quan estic rodant tot està molt clar, sé el que he de fer. En el món exte­rior, en canvi, m'hi trobo perdut”.