Lori Meyers, el grup preferit dels festivals

Fa olor de marihuana a l'únic lloc on es treballa avui a Loja, el local d'assaig de Lori Meyers. És dijous, 25 d'abril, el dia de sant Marc, quan els 20.000 habitants del municipi granadí celebren la seva festa campestre. El poble tanca, les famílies omplen els cotxes amb carmanyoles i neveres i es reuneixen al camp per menjar i beure. I és sagrat. Caminar pel poble es fa desesperant: ni una botiga ni un bar (i, creieu-me, n'hi ha molts) ni un banc oberts. Res. Només una valenta gasolinera ha desafiat sant Marc. La botiga annexa a aquest establiment servirà més tard als nostres protagonistes per aprovisionar-se de cerveses. Perquè també desautoritzen sant Marc treballant, curiosament, els habitants més famosos de Loja, el grup de pop Lori Meyers, banda que, juntament amb Vetusta Morla i Love of Lesbian, aconsegueix dignificar un estil musical que a Espanya sempre s'ha atrinxerat en nínxols, amb totes les limitacions que tenen aquests compartiments. Els comercials per un costat (El Canto del Loco, La Oreja de Van Gogh...); els indies per un altre (Nacho Vegas, Standstill...). Lori Meyers està al mig, tant en estil musical com en popularitat. Aquesta peculiaritat, un conjunt de cançons pop adherents i un concepte dels directes que conjuga la qualitat amb la diversió els permet ser un grup ideal per als festivals d'estiu. Els organitzadors ho saben i se'ls rifen.

Les arrels de la banda

Per conèixer les arrels d'aquesta banda ens hem de dirigir a Paco Méndez, un senyor sexagenari, arquitecte amb poca feina en l'actualitat, trempat i de l'Atlètic de Madrid. Penseu en un personatge ideal per prendre uns 'chatos'. Doncs aquest és Paco. És el pare del guitarrista del grup, Alejandro, i també el responsable que la banda fes els seus primers passos. 'Potser sense ell Lori Meyers no hauria existit? Potser. “Els portava a tocar en una furgoneta de Panrico del meu cunyat, enviava les seves primeres maquetes a les companyies, parlava amb els propietaris de les sales' Feia de tot: mànager, xòfer, productor, transportista'”. Una vegada professionalitzats, Paco ha deixat totes aquestes tasques, però se sent a gust en companyia dels nois. De fet, Lori Meyers assaja en un ampli local dissenyat per ell (recordeu, és arquitecte) situat a la zona industrial de Loja.

El grup agraeix la seva presència, el tracta amb un enorme carinyo i atén els seus consells musicals. Paco els correspon amb un discurs ple de refranys (“quien mucho abarca poco aprieta”, “el que se acuesta con niños mojado se levanta”') i demostrant molt més aguant amb la beguda que alguns membres del grup. Ahir, per exemple, Paco va sortir amb Miguel, el baixista, a prendre canyes. Quan es van retirar, Miguel anava perjudicat. Tant que avui s'ha presentat a l'assaig amb una espectacular ferida a la cara que amaga rere unes ulleres de sol. “Anant cap a casa vaig ensopegar, vaig caure per un barranc i vaig frenar amb la cara”, afirma el baixista amb serietat. Els altres es parteixen de riure.

L'assaig continua. la situació del grup al local no té res d'atzarosa. Antonio López, Noni, (cantant, guitarra i teclats, 32 anys) i Alejandro Méndez (guitarra i veus, 30 anys) presideixen la sala i tots els miren. Són els caps. Alejandro és el que més indicacions proposa. Noni deixa fer al seu company, potser conscient que el seu lideratge ja queda patent en la composició del 90% dels temes del seu últim disc, Impronta. Interpreten una de les cançons més rodones de l'àlbum, El tiempo pasará. El grup sona rotund. Malgrat que és el matí (sempre assagen en horari matinal), la veu de Noni està calenta. La banda ha patit un petit ajust en els últims mesos: ha sortit el percussionista i s'hi incorpora un teclista, per subratllar el protagonisme d'aquest instrument en el so del grup. El local és una àmplia habitació d'uns 30 metres quadrats plena de trastos. Es fa complicat passejar-hi sense trepitjar algun cable o algun artefacte. La banda sona greixada. Corre la cervesa, es fuma i es diverteixen tocant un tema de Stevie Wonder.

Quan dos dels tres fills de Paco (Alejandro, de Lori Meyers, i Julián, que va començar als Lori però ara té carrera en solitari com a Checopolaco, a més de tocar amb Los Planetas) van fer amistat amb Noni, el seu pare ho va tenir clar: “Quan vaig sentir cantar Noni els vaig dir als meus fills: `Cony, enganxevos-vos a aquest, que és un prodigi”. Encara eren uns adolescents amb acné, però l'arquitecte (també aficionat a la música) ja va veure el potencial del futur cantant del grup.

Dels festivals, fins ara

És l'hora de dinar. Ens hem d'allunyar-se del desèrtic centre de Loja per trobar un lloc obert. Al final acabem al restaurant d'un hotel. La conversa vira al futbol. Noni mostra, orgullós, el seu carnet del Granada. Una de les metes dels escriptors de cançons és aprofitar les sufocacions sentimentals per a la creativitat. Noni acaba de passar per això amb Impronta, ple de lletres inspirades en la ruptura amb la seva parella. Els altres dos membres fundadors del grup, Alejandro i Alfredo, també van perdre les seves parelles després de la llarga gira anterior. Alejandro: “Va ser una casualitat que ho deixéssim amb les nostres nòvies. Teníem tots relacions de molts anys. Noni, set anys; Alfredo, tres; jo, cinc' Són coses que passen. El que passa és que va ser tot en una mateixa època”. Les lletres mostren aquest sentiment, sense adorns, amb franquesa, amb frases poc habituals en el masculí rock espanyol, com “y tengo que decirte que te quiero/ y ser sincero”. L'autor, Noni, es confessa: “Vaig mirar al diccionari sinònims de querer. I no n'hi ha més. És que és necessari utilitzar la paraula amor. És bonica. Potser dic tant a les lletres `te quiero' perquè em costa molt dir-ho personalment a aquestes persones. Normalment no ho dic mai. Cadascú té les seves mogudes”.

Ara tornen a estar aparellats. Noni, amb la també cantant Anni B Sweet. La noia d'Alejandro viatja amb el grup, ja que els ajuda en l'organització dels concerts. El guitarrista esbossa una ganyota davant el panorama de treballar amb la seva nòvia: “L'altre dia parlava amb Iván Ferreiro d'aquest tema. Ell em deia si no corria perill la meva relació al venir la meva nòvia amb mi. És que ell va estar vuit anys amb la seva nòvia, que a més era la seva mànager, de gira. És la persona que s'encarrega de controlar els horaris del músic: a quina hora és la prova de so, a quina hora t'has de llevar, etcètera. ¡I era la seva nòvia! Això deu ser una putada”. Tractem el tema del seu ganxo com a banda de festival. Noni: “Home, som molt amics dels organitzadors” [Riuen].

Alejandro fa una reflexió més seriosa: “És que part del nostre èxit ve d'aquí, de la florida dels festivals, des de l'any 2000 fins ara. El nostre aparador han estat els festivals. Però primer són les cançons, que han de ser bones”. I Noni torna a la conya: “Si és que el FIB i el Low Cost es van muntar perquè hi toquessin Lori Meyers” [més rialles]. També hi ha l'evident èxit que tenen entre el públic femení. Fins i tot algú, amb mala llet, els va qualificar com “El Canto del Loco de l'indie”. Quan ho senten no s'alteren: “Bé, als Beatles i als Kinks també anaven a veure'ls moltes adolescents. No passa res' Tenim els fans més intel·ligents: gent intentant disfrutar amb i per la música. Si a sobre vénen moltes noies, doncs millor'”. Beach Boys, Flamin' Groovies, Los Módulos' Aquestes són les seves influències. Però també el flamenc-rock, com comenta Noni: “Un dels moments de la meva vida del qual estic més orgullós va ser quan vam fer de banda d'acompanyament de Kiko Veneno. L'hi vaig dir fins i tot a la meva mare: `Mama, sóc un puto màquina: he tocat amb Kiko Veneno”.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Gairebé tots viuen a granada (a uns 20 minuts en cotxe des de Loja). Les seves famílies segueixen a Loja i ells assagen aquí. Alfredo, el bateria, defineix el lloc de naixement del grup: “Som de famílies humils. Loja és complicada. Sang, suor i llàgrimes. Flors entre espines. Un lloc d'extrems. És una vall, amb la seva part baixa i la seva part alta. A Loja s'ha de tenir molt de coratge per tirar endavant. S'ha de lluitar molt per treure les flors de les espines”. Comenten que l'atur està castigant el poble. Un dels afectats és el mateix pare d'Alejandro. “Molt, molt atur. Jo, que sóc arquitecte, ho estic notant bastant. No hi ha feina”, assenyala. Una de les mesures que ha pres és cobrar al grup el lloguer del local, ja que l'immoble és seu. “És que les coses estan molt malament...”, es justifica.

El cap de setmana que ve, com tots els de l'estiu, es ficaran en una furgoneta per tocar en algun festival. Mentre es fan unes fotos, un cotxe frena i baixen tres noies. Es volen fotografiar amb ells. Més enllà, a la vall, Loja palpita. Flors entre espines.