Reggae subterrani

Són l'únic grup de Barcelona disposat a pagar l'alt cost de la música de carrer. Toquen setmanalment al vestíbul circular subterrani de l'estació de metro i ferrocarril de la plaça de Catalunya i, al ritme del seu reggae mestís, fan ballar tot transeünt que passa per allà. Es diuen Microguagua, que significa microbús. «El nom respon a la idea del viatge, d'aprendre de la gent que anem trobant», explica Francesco Casatta, el Tano, el cantant i guitarrista.

Microguagua, compost actualment per sis músics, va néixer el 2006. La banda ha participat en importants festivals i ha fet concerts a Espanya i Europa. Mai, tot i això, ha deixat de tocar al carrer: «Al principi ho fèiem per diners —explica el Tano—. Després vam descobrir que és una forma de vida i d'art».

50 euros al dia  per cap

Malgrat la seva bona intenció, tocar al carrer els ha portat problemes. El 2012 el districte de Ciutat Vella, basant-se en la seva normativa, va retirar el carnet a tot el grup perquè un dels músics no el tenia. «El vestíbul circular de la plaça de Catalunya no pertany ni a l'Eixample ni a Ciutat Vella. És terra de ningú, l'únic punt on podem tocar», explica Mariano Pablo de Ritis, Gaucho, l'altre guitarrista de Microguagua.

Allà, sense dia ni horari fix, perquè s'han de posar d'acord amb altres músics, se'ls veu ballar i cantar, envoltats normalment de desenes d'espectadors. «Al carrer, la gent sempre va d'un lloc a l'altre i per això l'artista ha de crear energia perquè es quedi», revela el Tano. Submergits sota la plaça de Catalunya, molt a prop de Canaletes, Microguagua interacciona amb el públic fent-li ballar i cantar les seves cançons.

Tant el Tano com Gaucho asseguren que «els músics sí que poden viure de tocar al carrer». En un dia molt bo, cada músic de Microguagua arriba a guanyar fins a 50 euros per cap. «Però a Barcelona -lamenta GauchoSEnD l'ajuntament no vol que la música sigui concebuda com una manera de guanyar-se la vida».

Microguagua, asseguren tots dos, no té res a veure amb el reggae clàssic. Per la formació hi ha anat passant gent d'altres països, cosa que l'ha dotat d'un singular mestissatge. Tot i  els concerts que fan en sales ordinàries, asseguren que tocar al carrer els dóna una actitud «més enèrgica». És per això que defineixen el seu estil com a street reggae power.

Marga Febrer, de 26 anys, és una de les curioses que es paren a sentir-los, satisfeta que els músics toquin al carrer. «Això forma part de la identitat de Barcelona», diu.

Vegeu una actuació de

Notícies relacionades

Cop de volant al 'vintage'

«Els que vinguin al concert seran mecenes de la ciència»

Microguagua amb el

mòbil o a e-periodico.cat