Debat obert
La ciència ja no és el que era: ¿hi ha menys descobriments ‘disruptius’ que fa un segle?
Un estudi de la revista ‘Nature’ conclou, després d’analitzar més de 45 milions d’articles científics, que els avenços trencadors estan en declivi
La ciència ja no és el que era. Ara, tot i que s’investiga molt més, els descobriments són menys disruptius que antany. Les patents serveixen, en el millor dels casos, per consolidar una cosa que ja existia. I ja no hi ha avenços que aconsegueixin dinamitar el coneixement previ com va passar, per exemple, amb el descobriment de la doble hèlix de l’ADN. Aquesta és la contundent premissa que defensa, amb més de cent anys amb dades a la mà, una anàlisi publicada aquest mateix dimecres a la revista científica ‘Nature’. Amb la publicació d’aquest article, el debat està servit. ¿S’inventa ara menys que abans?
L’estudi analitza les dades de 45 milions d’aquests estudis científics i gairebé quatre milions de patents dels últims seixanta anys. A partir d’això, es va analitzar l’«índex disruptiu» d’aquestes publicacions. És a dir, la tendència a citar aquests documents en estudis posteriors per veure si, efectivament, havien aconseguit portar la recerca cap a nous camins. ¿La conclusió? Que ara s’investiga més que mai però, paradoxalment, els avenços científics ja no són tan trencadors com abans.
¿Significa això que la ciència ja no pot ser rupturista? «Aquest article planteja un debat molt interessant perquè, en el fons, s’està preguntant com definim l’impacte de la ciència. Parlar de disrupció és interessant, però no és l’únic criteri a tenir en compte», explica Mercè Segarra, catedràtica de Química i vicerectora de Transferència de Coneixement de la Universitat de Barcelona (UB). «La manera de fer ciència ha canviat radicalment en les últimes dècades. Ara tot va molt més ràpid. Els investigadors treballen en un context diferent. I els objectius també estan canviant», reflexiona l’experta.
Peix que es mossega la cua
La segona hipòtesi per explicar el ‘declivi de la disrupció’ en ciència aborda un dels problemes estructurals de la ciència actual: el «publica o mor» («publish or perish») que obliga els investigadors a publicar contínuament per ‘sobreviure’ en l’acadèmia. «Els científics es veuen obligats a publicar contínuament perquè, en el sistema actual, és l’única manera d’aconseguir fons per continuar investigant. Abans potser et podies permetre el ‘luxe’ de publicar només quan tenies alguna cosa més revolucionària, però ara has de publicar qualsevol petit avenç per justificar que la teva tasca va pel bon camí i així aconseguir més finançament. És un peix que es mossega la cua», comenta Segarra.
La tercera hipòtesi que planteja l’article, i que potser és la més controvertida, argumenta que el fet que els científics estiguin cada vegada més especialitzats dificulta «pensar fora de la caixa» per aconseguir així una cosa rupturista. Sobre això també concorda, en part, Segarra. «És cert que com més t’especialitzes més pots avançar en una àrea molt concreta, però, alhora, perds una mica la perspectiva externa. També és cert que cada vegada més s’intenten fomentar línies de recerca transdisciplinàries per unir els coneixements, els interessos i les mirades d’experts de diferents àrees», comenta la científica.
El futur de la recerca científica passa per abordar tots aquests debats i, segons explica Segarra, reenfocar-ne els objectius. «Cada vegada hi ha més consens sobre que la ciència sobretot ha de ser útil per solucionar els problemes de la societat. Per aconseguir-ho necessitem obrir un debat sobre com reconduir la tasca científica per respondre als reptes de l’actualitat i ajudar a crear un món millor», reflexiona l’experta.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
