La plaqueta de Santa Linya: el gravat més antic del Prepirineu català

  • Un equip d’arqueòlegs descobreix l’obra d’art més antiga de la regió, forjada fa uns 14.000 anys

  • Un dels gravats representa una espècie de cabra autòctona del Pirineu que es va declarar extinta als 2000

3
Es llegeix en minuts
Valentina Raffio
Valentina Raffio

Periodista.

Especialista en ciència, salut i medi ambient.

Ubicada/t a Barcelona.

ver +

Fa uns 14.000 anys, durant el període que ara coneixem com el final del paleolític, un artista anònim que pul·lulava per terres catalanes va agafar una petita pedra calcària, una punta de sílex i es va disposar a esculpir. En un costat de la ‘tela’ va gravar el retrat d’un animal i al revers va dibuixar-hi una panoràmica del paisatge. Aquesta petita roca esculpida va viatjar a les butxaques del seu creador durant qui sap quant fins que, un bon dia, va anar a parar la cova Gran de Santa Linya (Lleida). Mil·lennis més tard, aquesta obra d’art prehistòric ha sigut trobada per un grup d’arqueòlegs i debuta com el primer registre arqueològic d’aquestes característiques identificat al Prepirineu català.

La plaqueta de Santa Linya ha sigut presentada oficialment aquest dijous des del Museu de Lleida per part de l’equip d’investigadors que ha liderat el seu estudi. Els arqueòlegs defineixen aquesta descoberta com un veritable tresor per al patrimoni artístic català. Una mostra d’art prehistòric que se suma a l’«ampli registre arqueològic que s’ha descobert els últims vint anys a Catalunya», explica Rafael Mora, director del Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Universitat Autònoma de Barcelona (CEPArq-UAB).

Aquesta acabada de descobrir obra d’art prehistòric ha sigut trobada molt a prop d’on fa uns anys es van descobrir les restes de ‘la dona de la Noguera’, un exemplar d’‘Homo sapiens’ que va viure fa una mica més de 14.000 anys en aquesta mateixa regió. Segons expliquen els investigadors a partir dels estudis de datació, tot apunta que aquestes restes estan separades per uns segles de diferència. És a dir, pertanyen al mateix període, però, segons revelen les anàlisis, la dona va morir uns centenars d’anys abans que es forgés el gravat.

Art prehistòric

Parlem, ara sí, de la protagonista d’aquesta notícia: la pedra. Abans d’entrar en detalls sobre l’obra d’art que s’hi va esculpir, teniu un parell de dades perquè us feu una idea de què estem parlant. Es tracta d’una plaqueta d’11 centímetres de llarg i 8 d’amplada composta d’una barreja de carbonat càlcic i argiles. Segons expliquen els investigadors, aquest tipus de roques no es troben de manera natural a la cova Gran, així que, probablement, aquesta peça va ser recollida en algun altre punt de la regió, va ser gravada per algun artista anònim i, posteriorment, va ser portada fins a la cova on ara s’ha trobat.

En un costat de la pedra (A), els arqueòlegs han identificat la silueta d’un animal. De cara petita i grans banyes. Amb traços que dibuixen el perfil del seu llom i el seu ventre. I amb extremitats molt estilitzades. Els experts argumenten que es tracta d’un dibuix d’un mascle d’‘herco’, una espècie de cabra autòctona del Pirineu declarada extinta l’any 2000.

Notícies relacionades

Al costat oposat d’aquesta tela rocosa (B), els arqueòlegs han identificat el gravat d’un paisatge de la regió. Per ser més concrets, tot apunta que les línies imiten la silueta de la cova Gran de Santa Linya i el torrent de Sant Miquel. Aquesta representació esquemàtica, segons expliquen els investigadors, destaca tant per l’«economia dels traços» que fins i tot recorda el disseny d’un logotip actual.

Arribats en aquest punt, pot ser que es preguntin per què un artista prehistòric va decidir retratar justament aquells dos elements. Segons expliquen els experts, aquest tipus de representacions poden ser una mostra del contingut simbòlic clau per als primers pobladors del nord-oest peninsular. «Als gravats trobem elements i recursos visuals amb què narrar històries o concretar espais. Això denota que la persona o persones que els van executar eren intel·ligents i tècnicament destres, i que combinant escasses línies eren capaços de generar visualitzacions amb un alt contingut empàtic que hem descodificat milers d’anys després», destaca Jorge Martínez-Moreno, investigador del CEPArq-UAB que ha participat en l’estudi.