Evolució i atzar

L’expansió de les mutacions del coronavirus: 6 claus per entendre la carrera de les variants

L’expansió de les mutacions del coronavirus: 6 claus per entendre la carrera de les variants

Menys de l’1% dels casos detectats en els últims sis mesos es corresponen al llinatge original del coronavirus que va brollar fa poc més d’un any a Wuhan. La pandèmia ara està en mans de les mutacions emergents. 

7
Es llegeix en minuts
Valentina Raffio
Valentina Raffio

Periodista.

Especialista en ciència, salut i medi ambient.

Ubicada/t a Barcelona.

ver +

La variant original del coronavirus que fa poc més d’un any va brollar a la ciutat xinesa de Wuhan és al caire de l’extinció. La panoràmica global del virus mostra que el llinatge primogènit pràcticament ha desaparegut del mapa. Menys de l’1% dels casos globals detectats en els últims sis mesos es corresponen al ‘coronavirus original’. El virus ha anat obrint-se pas de la mà de les variants emergents; unes ‘versions’ del coronavirus que per culpa (o gràcies) a les mutacions que incorporen han aconseguit expandir-se més i millor pel món. La pandèmia ja és una carrera de variants.

A Espanya, per exemple, el llinatge original del coronavirus amb prou feines va penetrar. Segons il·lustra la plataforma ‘Covidtag’, dedicada al seguiment de les variants del coronavirus a Espanya, la primera onada de la pandèmia es va articular a través de diferents variants (com la A.2 identificada a Espanya i la B.1 d’origen italià). La segona, en canvi, va ser protagonitzada per la variant europea (B.1.177), que es va expandir pel continent a partir de l’obertura de fronteres de l’estiu del 2020. Però a partir de gener del 2021, la variant britànica (B.1.1.7) desplaça la seva predecessora i marca el pic de la tercera onada. En aquests moments, a més, tot apunta que el llinatge anglès continua sent el predominant a tot el territori.

L’aparició de variants també es tradueix en una carrera entre llinatges per veure qui aconsegueix més terreny. «Tot depèn de factors biològics i socials», resumeix Roger Paredes investigador principal del Grup de Genòmica Microbiana d’IrsiCaixa. El cas de la variant britànica a Espanya és un exemple. Tot i que el llinatge ha desplaçat l’anterior, això no s’ha traduït en un augment exponencial de casos. ¿Per què? «Perquè quan aquesta variant va irrompre es van aplicar mesures de contenció molt més estrictes», resumeix el científic citant un estudi liderat per Clara Prats.

Notícies relacionades

Ara que les variants emergents acaparen titulars, l’investigador Marc Noguera, un dels responsables del projecte ‘Covidtag’, apel·la a la prudència. Primer, perquè es necessita molta investigació per saber l’impacte d’una variant. I segon, perquè és complicat separar el virus del seu context. «Encara és aviat per saber si la variant índia és responsable de la segona onada al país. Quan fem aquest tipus de balanços és tan important parlar del virus com de les mesures de prevenció que hagin pres (o deixat de prendre)», comenta el científic, també d’IrsiCaixa.

Interpel·lats per aquest diari, els dos científics donen sis claus per entendre l’expansió de variants, llinatges i mutacions del coronavirus SARS-CoV-2. 

¿És normal que el coronavirus muti?

Sí. L’aparició de mutacions i variants forma part del procés natural d’evolució del virus. Igual que passava als manuscrits medievals, cada vegada que un virus salta d’un lloc a un altre es produeix una còpia del mateix. Si en un d’aquests salts es cola un error, l’errata també s’acaba transmetent còpia rere còpia. Com més duplicats hi hagi, més probabilitats que es cometin errates. I com més errates, més risc que el missatge canviï respecte a l’original. En el seu any i mig de vida, el coronavirus SARS-CoV-2 ha fet almenys almenys 160 milions de salts (tants com contagis diagnosticats fins ara) de manera que, com es podria esperar, s’ha transformat pel camí.

Les mutacions són un fenomen que es produeix a l’atzar que sorgeix espontàniament durant el procés de replicació. Però el fet que es produeixi una mutació no implica que aquesta es mantingui. Només prosperen els canvis que confereixen al virus cert avantatge competitiu respecte als seus homòlegs.

¿Quant ha canviat el coronavirus fins ara?

La bona notícia és que el coronavirus ha mutat poc. «Menys del que canvien altres virus com el de la grip o el VIH», il·lustra Noguera. «S’estima que, de mitjana, des que va començar la pandèmia s’han generat unes dues mutacions al mes», afegeix l’investigador. En aquesta línia, recalca, hi ha variants que incorporen 20 mutacions, però d’aquestes tan sols n’hi ha dos que resulten preocupants i 18 més que passen desapercebudes.

Alguns estudis apunten que si ara mateix agaféssim dues mostres de coronavirus de dues parts del món el genoma dels virus tan sols diferiria de 10 lletres (de les més de 30.000 que caracteritzen el patogen). Fins ara s’han catalogat més de 12.000 mutacions en el genoma del SARS-CoV-2. 

¿Com es detecten mutacions i variants?

Cada país té desplegat el seu sistema de vigilància genòmica del SARS-CoV-2. Segons explica Noguera, la manera més fiable per saber quins llinatges estan circulant són les proves de seqüenciació genètica. Però ja que aquestes eines són molt costoses i lentes, només s’analitza una part representativa de les mostres recollides i a partir d’aquí s’intenten extrapolar els resultats a la resta de la població. 

A Espanya, per exemple, s’han seqüenciat gairebé 23.000 casos. Catalunya destaca com la comunitat autònoma que més proves d’aquest tipus ha realitzat. «A partir de la detecció de la variant britànica s’ha fet un esforç per seqüenciar-ne més. Mentre l’estiu passat s’estudiaven unes 200 mostres a la setmana, ara estem en les 1.000 setmanals», explica el científic. 

¿Per què preocupen tant les variants emergents?

L’aparició de mutacions, variants i soques de coronavirus preocupa perquè canvia les cartes sobre la taula. I això podria posar en perill les actuals eines de les quals disposem per intentar frenar la pandèmia. «Ja hem vist variants que es transmeten millor i que són capaces d’esquivar la resposta del sistema immunitari. I altres que debiliten l’efecte de vacunes i tractaments disponibles», comenta Paredes.

«El perill de les variants emergents també ens obliga a plantejar la lluita global contra la pandèmia», esgrimeix el científic. Ja que no serveix de res que tot Europa estigui vacunada si a l’altre extrem del món el virus canvia i canvia totes les cartes sobre la taula.   

¿Totes les variants preocupen per igual?

No. Els sistemes salut pública classifiquen les variants emergents en tres grans categories. El primer nivell són les variants d’interès. Aquí entren pràcticament totes aquelles que es detecten. En aquesta fase s’observa si hi ha un efecte en la transmissió, diagnòstic o tractament de la malaltia i com d’estesa està.

El segon nivell són les variants de preocupació. En aquest grup entren totes aquelles que, segons apunten els estudis científics, el llinatge o és més transmissible o té un efecte sobre gravetat de la malaltia, diagnòstic, tractament o vacunes. Ara mateix, Espanya classifica sota aquest paràmetre la variant britànica, la sud-africana i la brasilera. Recentment, l’Organització Mundial de la Salut ha afegit a aquesta llista la variant índia.

El tercer i últim nivell és el de les variants de gran conseqüència. En aquest calaix entrarien totes aquelles variants que escapessin a les actuals mesures de contenció. És a dir, que escapessin al diagnòstic, tractaments, vacunes i que fins i tot posessin en perill els actuals protocols de prevenció. Per sort, encara no s’ha detectat cap llinatge que encaixi en aquesta categoria.

¿Com s’escullen els noms de les variants?

L’aparició de més i més variants de coronavirus ha obligat a batejar sobre la marxa tots aquests llinatges emergents. Tant amb nomenclatura científica com amb termes més informals. El brot detectat a Kent, per exemple, es coneix com a B.1.1.7 i com a variant britànica. ¿Problema? Cap dels dos termes és funcional. El primer, perquè és difícil d’utilitzar. I el segon, perquè no és correcte assignar un llinatge a una zona geogràfica concreta, ja que és impossible saber exactament on s’ha originat i, a més, afegir-li una ‘nacionalitat’ resulta estigmatitzador.

El caos en els noms de les variants no és un assumpte fútil. L’Organització Mundial de la Salut ja ha desplegat el seu Comitè Internacional de Taxonomia de Virus (ICTV, per les seves sigles en anglès) per estudiar alternatives. Segons recull la revista ‘National Geographic’, sobre la taula hi ha dues opcions. Batejar els llinatges igual que es bategen les tempestes tropicals, creant un banc de noms que s’assignin de manera alfabètica. O utilitzar el sistema que utilitzen les farmacèutiques per anomenar els seus productes i crear noms unint síl·labes aleatòries.

El nom científic de les variants respon a un intricat sistema de classificació taxonòmica. O més ben dit, a dos de manuals: ’Pango’ i ‘Nexstrain’. El primer s’articula com un arbre genealògic que es va ramificant en funció de les mutacions que es detecten. El sistema ‘Pango’ comença amb lletres com A o B i afegeix un número i un punt per identificar cada una de les variants detectades. A partir dels tres punts, es canvia de lletra. El manual ‘Nexstrain’, en canvi, pren com a referència l’any de detecció de la variant i afegeix un número per cada llinatge que es detecti en més d’un 20% dels casos globals. Segons aquest sistema, doncs, la pandèmia ha anat de la variant 19A a la 21A. Els dos sistemes tenen els seus pros i els seus contres. Mentre el primer dona nomenclatures molt complicades, el segon perd gran part del detall de les mutacions.