29 nov 2020

Anar al contingut

ENTREVISTA

Les presses per publicar han jugat molt males passades a la ciència.

José Alcamí, investigador i coordinador d'un grup d'anàlisi científica sobre el coronavirus, parla sobre el boom d'estudis sobre la Covid-19 i la confusió creada a partir de resultats contradictoris

Valentina Raffio

Les presses per publicar han jugat molt males passades a la ciència.

«Els científics s’estan ofegant en estudis sobre la Covid-19», vaticinava un article publicat a mitjans de maig a la revista ‘Science’. Només entre el gener i el maig, es van publicar més de 23.000 articles científics sobre el tema. I, segons apunten algunes estimacionsel volum d’informació es duplica cada 20 dies, arribant a publicar-se més de 4.000 escrits a la setmana. ¿Com aconseguir, doncs, sobreviure a aquest tsunami de dades? La resposta passa pels ‘rastrejadors’ de literatura científica disposats a navegar en aquest maremàgnum. A l’Institut de Salut Carlos III, l’investigador José Alcamí Pertejo lidera aquesta expedició a la recerca d’informació fiable com a coordinador del grup d’anàlisi científica sobre el coronavirus, encarregat de redactar (i actualitzar) informes sobre què se sap (i què no se sap) sobre la malaltia. 

Aquest virus ha aconseguit generar milers d’articles científics en només uns mesos. ¿Com valora la informació científica publicada en aquests moments de crisi?
S’ha publicat moltíssima informació. I hi ha hagut molt soroll informatiu. Sobretot amb els preprints, uns articles que es publiquen sense passar pels filtres de les revistes especialitzades o dels revisors. M’atreviria a dir que entre aquests només hi ha entre un 5% i un 10% d’articles raonablement bons. També hi ha molts altres estudis que en situacions normals no passarien els filtres dels revisors i mai s’arribarien a publicar. El problema és que durant aquests mesos s’ha donat visibilitat a estudis bons i dolents, creant molta confusió. 

¿Per què creu que s’ha prioritzat la rapidesa a la qualitat?
Perquè en aquest context de crisi necessitem respostes ràpides. Normalment, entre que envies un article a una revista i la publicació final poden passar uns quants mesos. I ara no tenim aquest temps. La part bona és que els científics s’han bolcat a estudiar aquest virus i s’ha compartit informació en temps real. La dolenta és que han transcendit molts estudis erronis...

«Hi ha molts estudis que en situacions normals no passarien els filtres dels revisors i mai s’arribarien a publicar»

I entenc que aquí arriben les famoses rectificacions, que apareixen cada vegada amb més freqüència...
Així és. Les presses per publicar han jugat molt males passades a la investigació científica. I ja hem vist que grans catedrals de la investigació científica com ‘The Lancet’ s’han hagut de retractar d’estudis que al seu dia van crear molt enrenou, com els que parlaven de la hidroxicloroquina. La ciència té els seus temps i per voler anar ràpida i aconseguir el titular més cridaner els han marcat un gol. 

Però fins i tot amb la ‘bona’ i la ‘mala’ ciència hi ha matisos. Se m’acut, per exemple, la recent polèmica sobre l’estudi sobre les aigües residuals de la Universitat de Barcelona, en què es va anunciar la troballa del virus el març del 2019...
Aquest article és molt bo i dona un missatge molt important, que és la vigilància de les aigües residuals per conèixer la presència del virus en una població. Aquí el problema és que l’estudi es va publicar com a preprint, sense estar revisat. I la dada de les aigües de Barcelona, que es donava al final, va acabar acaparant els focus perquè cridava molt l’atenció. Si aquest treball hagués passat per un procés de revisió segurament s’hauria matisat molt més. O s’haurien demanat proves addicionals. I si no n’hi hagués, segurament s’hauria tret. Aquí hi ha hagut un problema de relat i de voler forçar els temps de la ciència. 

Més enllà dels estudis, també veiem que hi ha resultats d’estudis que només es publiquen en notes de premsa. ¿Com valora aquest tipus de comunicació?
Comunicar els resultats d’una investigació a través d’una nota de premsa, sense aportar més dades, no és ciència; és propaganda. Això es veu molt clar en els assajos clínics de medicaments o vacunes, en què s’anuncien ‘èxits’ sense donar cap dada científica amb què comprovar la seva veracitat. Això respon més a uns interessos econòmics o geopolítics que als científics. Aquestes pràctiques voregen el que és èticament reprovable. I entenc que ara tots volem bones notícies, però això és jugar amb les esperances la gent. 

Comunicar els resultats d’una investigació a través d’una nota de premsa, sense aportar més dades, no és ciència; és propaganda.

D’altra banda, en aquests temps hem vist un boom de teories de la conspiració que han afegit encara més caos.
És veritat. I aquestes històries s’han amplificat moltíssim a les xarxes socials. Per això els científics, a més d’intentar explicar què estava passant, també hem hagut de dedicar molt temps a desmentir aquests missatges. 

¿També és feina dels científics desmentir notícies falses dogmàtiques que, per defecte, s’oposen a la ‘veritat oficial’ de la ciència? 
Sí, és clar. Jo, que he dedicat la meva carrera a l’estudi del VIH, he pogut veure l’efecte d’aquestes teories de la conspiració. Als anys 90 van començar a sorgir veus que argumentaven que el virus del VIH no existia. I contra això era molt difícil discutir perquè partien del dogma que tot és mentida. Llavors no hi vaig donar més importància. Però l’any 2000 vaig haver d’organitzar un congrés a Sud-àfrica, on aquestes teories estaven molt esteses. Allà vaig veure que es tractaven les dues postures amb la mateixa credibilitat. I que, a la pràctica, el negacionisme del virus s’estava utilitzant per no donar tractament a una part de la població. Es calcula que en una dècada van morir 300.000 persones per això. 

Per a un científic, dir ‘no ho sé’ és el més normal. És un signe d’honradesa»

En tot aquest caos informatiu, ¿creu que la ciència surt ben parada d’aquesta crisi?
Sí. La ciència surt reforçada d’aquesta pandèmia. Perquè la societat se n’ha adonat que necessitem la ciència per solucionar aquesta crisi. Els científics mai havien tingut tanta visibilitat com ara i crec que han fet un treball de comunicació molt digne. Fins i tot quan s’ha reconegut el desconeixement que hi ha sobre un tema. Per a un científic, dir ‘no ho sé’ és el més normal. És més, és un signe d’honradesa.H

Temes: Coronavirus