25 maig 2020

Anar al contingut

HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA

La primera pandèmia universal

El món mai havia tingut tanta informació en directe sobre una epidèmia global com amb la Covid-19.

Els antecedents per interpretar la crisi sanitària, tanmateix, continuen sent el passat i la ciència-ficció

Valentina Raffio

La primera pandèmia universal

ORLANDO SIERRA

Les malalties formen part del dia a dia tant com els naixements i les defuncions. Aquests fets, no obstant, no solen transcendir més enllà del cercle de les persones afectades. ¿Què ha passat perquè ara estiguem més pendents que mai de la salut aliena? A ningú el sorprendrà si afirmem que l’actual pandèmia de Covid-19 ha posat el món cap per avall. Fins i tot convertint alguna cosa tan privada com la malaltia en una preocupació col·lectiva. Els mateixos hospitals i centres sanitaris on fins fa poc es vivien drames delimitats a l’àmbit personal i familiar protagonitzen ara un relat més col·lectiu. La definició científica de ‘pandèmia’, de fet, respon a aquesta mateixa lògica. No és un problema puntual i localitzat, sinó un risc que ja incumbeix a tothom. Geogràficament i personalment parlant.

«En les societats occidentals estem acostumats a veure les malalties greus convertides en una cosa crònica o degenerativa. La paraula epidèmia, de fet, s’utilitzava fins i tot fa res com un senyal d’alarma per advertir del risc de problemes socials com els accidents de trànsit o la violència de gènere més que per parlar de temes estrictament de salut», explica Carlos Tabernero, biòleg i professor del Centre d’Història de la Ciència (CEHIC). Mentrestant, en l’imaginari col·lectiu, el perill d’una malaltia pandèmica havia quedat relegat durant anys a la gran pantalla. Com un mal fred i sense consciència que, abans o després, apareixeria per fer tremolar els fonaments sanitaris, polítics, socials i econòmics d’una civilització. I ara, amb aquesta imatge ben present, la pandèmia de coronavirus ha sorgit com un d’aquests perills que, per més que estiguin anunciats, no vam veure venir. Per això la por la incertesa causades per aquest esdeveniment a escala global.

«Tant el problema com la solució d’aquesta crisi passen per la comunitat. Una cosa que resulta paradoxal en una societat tan individualista...»

Carlos Tabernero

Biòleg i historiador de la ciència

«Fins ara, les pandèmies de malalties infeccioses es vivien com una cosa allunyada. Com si l’Ebola  només fos un problema de l’Àfrica i el VIH, dels col·lectius que s’exposaven a pràctiques de risc. Però les pandèmies ens concerneixen a tots. I el coronavirus ho està deixant clar. Tant el problema com la solució passen per la comunitat. La seva expansió i el seu fre parteixen de la responsabilitat col·lectiva. Una cosa que resulta com a mínim paradoxal en una societat tan individualista...», afegeix Tabernero, també expert en anàlisi del discurs científic en l’àmbit mediàtic. Estem, doncs, davant de la primera pandèmia realment universal. Pel seu abast. I per la seva visibilitat. La malaltia de què inevitablement tothom parla.

Uns treballadors mèdics desinfecten un barri afectat per un brot d’Ebola, el 2014 / DOMINIQUE FAGET (afp)

Històries apocalíptiques

Abans de continuar amb aquest relat recordem que ‘pandèmia’ no és sinònim d’‘apocalipsi’. Ni de fi del món. «Les pandèmies són una cosa que en la naturalesa es donen, tot i que fins ara la gent cregués que només era cosa del passat o, a tot estirar, de les històries de ciència-ficció. Per això no m’estranya que, en aquests dies, hi hagi qui repeteixi fins a la sacietat que es tracta d’una cosa artificial, creada per destruir. Si la gent només coneix les pandèmies pel cine, també és comprensible que intenti interpretar la seva evolució així. Aquí el problema és que falta cultura científica de base per entendre què està passant», defensa el biòleg i divulgador científic Daniel Arbós, que, al costat del físic i comunicador Màrius Belles, reflexiona sobre quins són les potencials amenaces a què podria enfrontar-se la nostra espècie al llibre 14 maneras de destruir la humanidad.

Si repasséssim les amenaces apocalíptiques, els virus i els bacteris destaquen tant (o més) que l’impacte d’un asteroide o els efectes del canvi climàtic. No oblidem que els brots de malalties infeccioses han causat veritables estralls. Al segle XIV, la pesta negra va causar uns 50 milions de morts. El xarampió, 200 milions. La verola, 300 milions més. Més recentment, ja a principis del segle passat, la mal anomenada «grip espanyola» va acabar amb entre 50 i 100 milions de vides. «La bona notícia és que, a diferència d’altres crisis sanitàries, la ciència està aconseguint donar una resposta ràpida. Als 80 es va tardar dos anys a entendre que la malaltia de la sida era causada per un virus. Ara, el SARS-CoV-2 s’ha identificat en tot just uns dies, en una setmana teníem el seu genoma seqüenciat i als 15 dies ja existien tests de diagnòstic», explica Arbós. La història, per tant, no s’ha de repetir.

«La bona notícia és que, a diferència d’altres crisis sanitàries, la ciència està aconseguint donar una resposta ràpida.

Daniel Arbós

Biòleg i divulgador científic

El món mai havia tingut tanta informació en directe sobre una epidèmia global com amb el Covid-19. Les conseqüències de la grip de 1918 segueixen, ara com ara, en debat. Ara, en canvi, la retransmissió és pràcticament instantània. La ciència treballa a contrarellotge per oferir una explicació sobre el que està passant. La medicina s’actualitza sobre la marxa per donar resposta a la necessitat. I les conseqüències de la pandèmia són narrades en temps real a través, per exemple, de les pàgines d’aquest diari. La pandèmia és global i la seva visibilitat, també.

Pacients infectats per la mal coneguda com a «grip espanyola» reposen en un pavelló reconvertit en hospital de la ciutat de Kansas, el 1918 / NATIONAL MUSEUM OF HEALTH

Un drama en tres actes

Tot i així, els esdeveniments passats poden servir per interpretar el present. L’historiador de la medicina Charles Rosenberg explica que les epidèmies es desenvolupen com un drama en tres actes. En el primer, els ciutadans intenten mantenir a tota costa l’aparença de tranquil·litat i amb això ignoren les pistes que indiquen l’avanç de la malaltia. En el segon, quan ja és impossible obviar la realitat, la gent reacciona exigint explicacions als responsables públics. En el tercer, la crisi «de caràcter individual i col·lectiu» segueix ‘in crescendo’ i, finalment, deriva cap a l’inevitable tancament. Aquest guió estranyament familiar es repeteix pràcticament en totes les crisis sanitàries, des dels brots de pesta del segle XIV fins a l’actual pandèmia de coronavirus. L’esdevenir del relat sempre és el mateix, només canvien els personatges i l’escenari.

Seguint amb la metàfora literària, l’historiador argumenta que podem entendre les pandèmies com relats que revelen els «problemes latents» d’una societat. Fallades estructurals que de cap altra manera potser no serien tan evidents. Com les carències del sistema sanitari, que es mostren amb cruesa en els moments més extrems. Com la necessitat de reforçar les mesures de salut pública, entre les quals les d’higiene i les vacunes, per evitar que una cosa així torni a passar. Com l’intent de les autoritats d’aplicar mesures més o menys autoritàries per mitigar la propagació del virus. O, també, l’aparició espontània de curanderos i farsants que intenten vendre solucions miraculoses a la malaltia. «Els historiadors ja hem vist de tot», diu fent broma David S. Jones, expert en cultura de la medicina en una anàlisi sobre les lliçons històriques que podríem (o ens caldria) aplicar a l’actual pandèmia.

Autoritats sanitàries revisen un camió amb aus mortes durant l’epidèmia de grip aviària del 2003 a la ciutat de Seül / Shin Hyun-jong (AP)

Les lliçons del passat

Els historiadors Àngel Casals i María-Milagros Rivera Garretas, del departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona (UB), expliquen que, per entendre les epidèmies del passat, el context és gairebé més important que la malaltia per si mateix. No oblidem que, fins ara, els experts recorden que l’evolució d’una crisi sanitària depèn de factors biològics (com és el patogen que la causa) i socials (com reacciona una societat en aquest tipus de situacions). Les cròniques de la pesta de Justinià del segle VI a Constantinoble o les narracions de Leonor López de Córdoba de la pesta del segle XV a Espanya poden llegir-se, fins i tot actualment, com un relat universal de la frustració social davant de «el poder de la naturalesa». 

«El que al principi es vivia amb resignació, després es convertia en una voluntat de celebrar i recuperar el temps perdut»

María-Milagros Rivera Garretas

Historiadora de la Universitat de Barcelona

Les plagues del món antic irrompien causant veritables estralls. Pel seu caràcter inesperat. Per la falta de comprensió del que estava passant. Per la falta de coneixement sobre com reaccionar. «En la introducció del Decameró de Boccaccio es descriu de manera excepcional la reacció de la gent davant d’un brot de pesta. I, a grans trets, podem veure similituds amb alguns aspectes de l’actualitat. La gent no sabia què fer. Molts fugien de les ciutats. Els metges estaven desbordats. I tots intentaven entendre què feia que algunes persones morissin i d’altres semblaven immunes a la malaltia», explica Rivera Garretas. La gent, llavors, acudia a la religió tant per trobar una explicació al que estava passant com per pregar pel final de l’epidèmia. I, «el que al principi es vivia com a penitència i resignació (una manera de reflexionar i penedir-se dels excessos), després es convertia en una voluntat de celebrar, de recuperar el temps perdut», afegeix la historiadora.

La resposta científica

Arribats al segle XIX, la història canvia. «La ciència és la nova religió», esgrimeix Casals. Els avenços científics i mèdics, de fet, s’interpel·len tant per evitar la irrupció d’aquestes malalties infeccioses com per mitigar el seu efecte. «El coneixement dels microbis, l’aplicació de mesures de salut pública i el desenvolupament de vacunes marcaran les pandèmies modernes», afegeix. Tot i així, la ciència, per si sola, tampoc és el sant greal. Perquè les malalties emergents sempre han estat allà i sempre ho estaran. I perquè, una vegada més, de poc serveix el coneixement científic si no va acompanyada d’una reacció social. La periodista científica Laura Spinney, autora d’‘El jinete pálido’, explica que l’epidèmia de «grip espanyola» de 1918 es va expandir, en part, pel desconeixement que hi havia sobre el que estava passant. En un món d’informació censurada per la primera guerra mundial, la pandèmia s’expandia sense fer soroll. Un error que, almenys ara, hem aconseguit no repetir.

«El coneixement dels microbis, l’aplicació de mesures de salut pública i el desenvolupament de vacunes van marcar les pandèmies modernes».

Àngel Casals

Historiador de la Universitat de Barcelona

¿Una cosa que, doncs, puguem aprendre? Daniel Arbós, que durant anys ha centrat la seva tasca de divulgació a denunciar pràctiques pseudocientífiques, recorda que les notícies falses sobre les epidèmies sempre han existit. I una anècdota com a mínim interessant, només per mirar l’actualitat amb un cert context... Quan la Barcelona del segle XVII es va enfrontar a una epidèmia de pesta negra, també van aparèixer venedors de fum a cabassos per pregonar remeis miraculosos per acabar amb aquest mal. Això sí, quan va quedar clar que es tractava d’una estafa, les autoritats locals van enviar a matar i esquarterar aquests curanderos i van demanar penjar les seves extremitats perquè la ciutadania entengués que amb la salut no es juga.