Una sonda es prepara per observar els pols del Sol

El 1967, una tempesta solar va malinterpretar-se com una interferència soviètica i va activar les alarmes de la guerra nuclear. El 1989, una altra va apagar el sistema elèctric i hídric del Quebec (Canadà). El 2003, va passar el mateix a Suècia.

Aquestes tempestes tenen lloc quan el Sol emet violentes erupcions de matèria, que interfereixen amb el camp magnètic terrestres. Aquests esdeveniments poden afectar la xarxa elèctrica, els satèl·lits, el GPS o l’Estació Espacial Internacional.

No obstant, encara no es coneixen amb precisió els seus mecanismes. Aprofundir-hi és l’objectiu de la sonda Solar Orbiter, el llançament de la qual està previst per a aquest dilluns entre les cinc i les set del matí, des de cap Canaveral (EUA).

A prop del Sol

Aquesta missió –liderada per l’Agència Espacial Europea (ESA) en col·laboració amb la nord-americana (NASA)– pretén llançar una nau a prop del Sol: a 42 milions de quilòmetres, una tercera part de la distància entre l’astre i la Terra. La sonda hauria d’arribar a la meitat del camí al juny.

Durant els pròxims anys farà una volta al voltant del Sol cada 168 dies. Així, podrà observar la cara que no es veu des de la Terra. A més, prendrà de la gravetat de Venus l’empenta necessària per elevar la seva trajectòria. Així, d’aquí a uns quants anys, aconseguirà una visió privilegiada dels pols de l’astre, que mai s’han observat directament.

Aquesta fita la durà a terme un dispositiu semblant a un cub d’uns dos metres i mig de costat i uns 1.800 quilograms de pes, equipat amb unes ales de 18 metres de punta a punta, que allotgen panells solars.

Dins de la nau i al llarg d’un pal de 4 metres (que s’estendrà després del llançament) hi ha sis càmeres i quatre instruments que analitzaran les emissions del Sol. Per primera vegada, s’estudiarà la composició del vent solar tan a prop de la seva font.

Tot això està protegit per un escut capaç d’aguantar 500 graus de temperatura. «És de titani, cobert d’una substància feta a base d’ossos d’animal cremats en carbó», explica Mark McCaughrean, consultor sènior en ciència i exploració de l’ESA.

Treball conjunt

El 1990, la missió Ulysses va sobrevolar els pols del Sol, però sense càmera. Tampoc té càmeres Parker Solar Probe, de la NASA, que ja s’ha acostat al Sol més del que farà Solar Orbiter. «Amb Probe i Orbiter tindrem dos punts de mesura molt pròxims al Sol, a més d’altres de més llunyans: podrem observar els mateixos esdeveniments des de diversos punts de vista», afirma Àngels Aran, investigadora de la Universitat de Barcelona que ha participat en un dels instruments, liderat per la Universitat d’Alcalá de Henares.

D’aquesta manera, els científics esperen entendre una mica més sobre el camp magnètic del Sol, el vent solar i les ejeccions de massa coronal. Aquests fenòmens produeixen una bombolla, l’heliosfera, que s’estén per tot el sistema solar.

«Es creu que el vent solar sorgeix de la diferència de pressió entre el gas càlid de la corona i el buit que hi ha al voltant, però això no explica la velocitat i la temperatura de les partícules», diu Daniel Vescharen, inversigador de la University College London, que ha participat en el disseny d’un sensor. «També hi ha diverses hipòtesis sobre l’emissió de partícules de molt alta energia», explica.

Fins ara, els pols de l’astre han quedat fora de l’observació directa. Allà el vent solar és més ràpid i el plasma que compon la superfície del Sol roda més lentament que a l’equador de l’astre.

Meteorologia espacial

Solar Orbiter hauria d’ajudar els meteoròlegs espacials. Aquests alerten empreses elèctriques, companyies aèries i organitzacions que gestionen satèl·lits quan hi ha pertorbacions solars. El satèl·lit no pot enviar-los les dades directament. «Quan estigui a la distància màxima de la Terra, descarregarem dades amb la velocitat d’un mòdem dels anys 90», fa broma Jayne Lefort, del Centre d’Operacions Científiques de l’ESA a Madrid. No obstant, s’espera que les troballes de la missió millorin els models de predicció.

Notícies relacionades

"No hem d’enviar missatges a l’espai"

Pluja d’estrelles abril 2023: ¿quan i com veure els Lírids?

«Per primera vegada, dos dels instruments d’una missió com aquesta estan liderats per equips espanyols», observa José María Gómez, investigador de la Universitat de Barcelona; el seu grup ha col·laborat amb l’Institut d’Astrofísica d’Andalusia, que lidera un dels dos instruments.

Gómez, que s’ha desplaçat als Estats Units pel llançament, diu que els científics estan molt emocionats allà. Després d’uns retards per problemes meteorològics, el llançament s’ha de fer dins del febrer per agafar la trajectòria correcta, o ajornar-se durant sis mesos.