El Tourmalet

Superman i les sàvies paraules d’Induráin

De vegades hi ha persecucions que no valen la pena perquè la captura es fa impossible i és millor aixecar el peu

Superman i les sàvies paraules d’Induráin

MOVISTAR TEAM

5
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

ver +

Ja fa molts anys, gairebé com si formés part d’una galàxia molt llunyana, els periodistes catalans que ens dediquem al ciclisme organitzàvem un critèrium, és a dir una carrera entre amics, això sí, amb dorsal a l’esquena, a la qual convidàvem tant exciclistes professionals com corredors catalans que en aquella època, a finals de la dècada dels 90 del segle passat –què lluny sona– formaven part del pilot internacional.

Primer es va celebrar a la petita localitat d’Olost, a prop de Vic, i després es va disputar a Torrelavit, on hi ha els cellers de Segura Viudas, que patrocinava l’esdeveniment. Van córrer professionals de l’època, avui ja lògicament retirats, com Melcior Mauri, Juan Antonio Flecha, Ángel Edo, Israel Núñez i un Isaac Gálvez que sempre tindrà un lloc als nostres cors. I fins i tot vam aconseguir que Andrés Jiménez, que s’acabava de retirar com a estrella del bàsquet blaugrana, pugés a una bici malgrat la seva enorme alçada.

Mai va fallar Pedro Delgado, també van venir Ángel Rierol, Pedro Muñoz, Miguel Ángel Iglesias i José Luis Laguía. Fins i tot en una ocasió va deixar la seva Mancha natal Pepe del Ramo, a qui tots anomenem ‘El Gato’, que va ser el gran artífex amb el seu atac en la victòria que Perico va aconseguir a Luz-Ardiden durant el Tour de 1985.

Càmeres i artistes

En una ocasió, una petita gestió, molt petita, la veritat, va servir per animar Miguel Induráin. Va venir amb la seva família i va aprofitar el viatge per fer una mica de turisme per Barcelona. Es va acostar fins a Olost amb el seu Pinarello. Els veïns del poble al·lucinaven. Tots ens canviàvem als vestuaris del camp de futbol. Van venir les càmeres de TVE i de TV-3. ¡Fins i tot vam tenir els Mossos d’Esquadra regulant el trànsit! Aquests mateixos veïns es van situar en punts estratègics del circuit pel qual es feien dues voltes. Semblava una etapa del Tour. O això pensàvem tots, sobretot perquè era una festa i un honor poder compartir pilot amb Induráin i Delgado.

Es va donar la sortida. Com que ho vam voler fer tan bé, vam decidir que hi hagués recorregut neutralitzat i tot; sortir del poble, agafar la carretera bona i anar cap al pic de muntanya que servia per escalfar les cames. Pepe del Ramo, al neutralitzat, animava aquest periodista que ataqués, una cosa que, per descomptat, no s’ha de fer. Però com que la carrera acabava amb una barbacoa i qui escriu aquestes línies es va escalfar de seguida, va saltar al neutralitzat, que, per cert, era l’únic lloc on podia fer-ho.

La sorpresa

Però, ¿quina va ser la sorpresa? Que qui va respondre a l’atac i al neutralitzat va ser ni més ni menys que Induráin, que només va necessitar un petit sospir per capturar aquest periodista. Miguel va fer un gest amb la mà indicant que seguís la seva roda. «¡Miguel, com a Lieja amb Bruyneel!», (*) va ser gairebé un crit de desesperació, entre l’asfíxia i l’emoció. «Calla i segueix», va respondre Induráin. Als meus nets els explicaré que vaig seguir 500 metres, però la realitat que explico als lectors d’aquest blog, als quals no puc enganyar, és que si vaig arribar a 50 metres va ser tot un èxit.

Ja no hi havia neutralitzat que valgués la pena. Tots es van llançar darrere d’Induráin. Tots van avançar aquest periodista, que es va quedar ben sol. Només es veia asfalt pel mig, però d’Induráin i el seu grup, en el qual anaven Delgado, Muñoz i Iglesias, entre d’altres, res.

Aquest periodista es va esforçar. Bevia de l’ampolleta, s’aixecava de la bici i al cap d’uns quants quilòmetres, al·lucina veïna, aturat al costat del voral, va aparèixer Induráin, que ja s’havia divertit una mica i que va veure aquest periodista extenuant i tirant, segons les seves forces, moltes per a ell i poques per als altres, intentant l’impossible de capturar els escapats.

La frase

Induráin va pujar a la bici i es va posar al seu costat. «Deixa de tirar, que no val la pena. No els agafaràs. Així que aixeca el peu i disfruta». Li va faltar afegir: «disfruta de la companyia» del tremendíssim plaer de compartir uns quilòmetres en bici al costat del ciclista espanyol més gran de la història.

Avui m’ha vingut a la memòria aquesta història, però no per a presumir d’haver compartit una jornada ciclista amb Miguel o amb Periquito, sinó per les sàvies paraules d’Induráin. «Deixa de tirar, que no val la pena».

La comparació

Per descomptat, aquest periodista no va baixar de la bici ni ho va llançar tot per la borda. Tampoc és que mai s’hagi guanyat la vida pedalant, sinó escrivint sobre els que sí que ho han fet pujant i baixant ports pel Tour, la Vuelta i el Giro.

Notícies relacionades

Però el «deixa de tirar, que no val la pena», o alguna cosa semblant, va ser el missatge que dissabte va rebre Miguel Ángel López, amb la capa de Superman foradada, per part d’Eusebio Unzué, sabedor, salvant les tremendes i absolutes diferències, que no valia la pena, ni en una etapa de la Vuelta ni, com va dir Induráin fa uns quants anys en una carrera més estil romeria, perquè dissabte a la Vuelta tots sabien, possiblement excepte un Superman sortit de les seves caselles, que la captura amb els escapats era missió impossible, fins i tot per a Primoz Roglic si s’hagués trobat en la mateixa situació.

(*) En 1995 Miguel Induráin va atacar en un repetjó durant l’etapa del Tour que acabava a Lieja, el dia abans de la primera gran contrarellotge. Es va portar a roda el ciclista belga Johan Bruyneel, anys més tard director de Situació Armstrong, que va aconseguir el triomf. Va ser una dels moviments més famosos del campió navarrès camí de la seva cinquena i última victòria a París.