Un camí de Santiago anomenat Vuelta a Espanya

Els ciclistes, en canvi, diuen que no veuen res més enllà del seu ciclocomputador i la roda a seguir. Explicava fa uns anys Óscar Pereiro, creador d’aquesta penúltima etapa de la Vuelta, que una vegada i al Giro li va dir al seu director que no era cap altre que Álvaro Pino: «Que bonics els paisatges dels Dolomites pels que hem passat». I el tècnic gallec li va clavar una bronca de consideració. «¿Paisatges? ¿paisatges? ¿t’has fixat en el paisatge? Això vol dir que no ho has donat tot».

L’hora de l’esmorzar

Al ciclista li és igual ser a Burgos, Guadalajara, Albacete, València, Cartagena, Jaén, Villanueva de la Serena, Cangas de Onís o Vigo. El seu món es concreta a despertar-se quan el massatgista pica a la porta, pesar-se a la bàscula per veure com va de quilos, posar-se la roba de passeig i baixar a esmorzar. ¿Com és l’esmorzar d’un ciclista? Impressionant. No hi ha res més a dir, senyoria. Qualsevol altre ésser humà que no estigués decidit a recórrer 200 quilòmetres amb bici a una mitjana superior als 40 per hora, no tindria cap altre remei que posar-se els dits al coll i provocar el vòmit per alliberar l’estómac de l’opressió de tant aliment: arròs, espaguetis, melmelades, cereals, mantega, panets... tot, tot el que entre al cos, perquè com més reserves molt millor.

Acaba l’esmorzar i és l’hora de ficar-se dins l’autocar, gairebé un petit hotel ambulant amb tot just una desena de seients, una saleta per a reunions, un petit bar on els auxiliars guarden el licor que prenen cada nit quan s’ha acabat la feina i les dutxes; les dutxes que esperen el ciclista amb aigua beneïda i calentona per treure’s el fang, la brutícia, la suor, l’amargor del patiment.

A l’autocar escoltaran la tàctica que moltes vegades serveix de tot perquè ja fa molts anys que José Miguel Echávarri, cinc Tours amb Miguel Induráin, un amb Perico i un altre amb Pereiro, va batejar el ciclisme com l’esport de la improvisació. Ja pots parlar molt dels plans a l’autocar que arriba un rival i capgira la carrera, tal com va fer Egan Bernal dimecres quan va atacar a 61 quilòmetres dels Lagos i es va emportar a roda Primoz Roglic.

El final de la jornada

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Als ciclistes, després de l’etapa, els espera un altre trasllat amb autobús fins a l’hotel a la ciutat assignada, a continuació el massatge, en què molts es queden adormits sempre que no hi hagi una sessió activa per despertar els músculs atrofiats. Arribarà després l’hora de sopar, en salons reservats, per obra i gràcia del cuiner que viatja amb cada equip, després una infusió a l’autocar i l’hora d’estirar-se al llit, la videotrucada amb la família, per veure com estan els nens o els plans després de la Vuelta si ja comencen les vacances o almenys uns dies de descans en què no faltarà, tot i que a un ritme més suau, el contacte amb la bici.

Però en aquest llarg viatge de Burgos a Compostel·la, el més estrany dels camins de Santiago, als corredors els haurà sigut igual quina ciutat els ha acollit. Hi va haver una època aC (abans del coronavirus) en què els corredors sortien a passejar pels voltants de l’hotel. Ara amb la bombolla ni es mouen de les instal·lacions. Només demanen que l’hotel sigui còmode i pràctic perquè abans de la mitjanit ja estan adormits, somiant amb l’etapa de l’endemà. I així haurà sigut durant 21 etapes, dues jornades de descans i els tres dies previs a l’inici de la Vuelta, en aquest estrany camí de Burgos a Santiago, començat i acabat davant dues de les catedrals més famoses del món.