El Tourmalet
Pel somriure d’un nen...
Un xaval somriu al costat de les tanques agafat de la mà del seu avi
Pel somriure d’un nen val la pena que l’avi passi hores al costat de les tanques. Que s’emporti el xaval a primera hora, que encara no hi ha escola i que vegi el pas dels ciclistes, que demani una gorra, l’eterna petició. ¡Però si els ciclistes fa anys que no utilitzen gorres! Els més vells del lloc recorden aquestes gorretes que els corredors guardaven a les butxaques del seu ‘mallot’, aquesta gorreta que es col·locaven quan pressionava la calor amb la visera cap amunt perquè els permetés veure la carretera sense risc. Eren temps en què pocs portaven ulleres de sol i es menjaven tots els insectes amb els ulls. Era una època en què les marques comercials no havien envaït el pilot; tots portaven les mateixes sabatilles, negres, de cuir i amb foradets als laterals perquè el peu pogués transpirar sense excessius problemes.
El 1983 el Reynolds es va presentar al Tour amb un exèrcit de joves guerrillers que es volien menjar el món, sobre tot Pedro Delgado. Anaven amb sabatilles blanques. I això, en aquells anys, estava prohibit, així que Anastasio Greciano, el veterà del grup, el ciclista madrileny de Galapagar, va tenir missió doble. A la nit, per evitar no només una multa sinó que no els deixessin sortir, va agafar el betum i totes les sabatilles gairebé per art de màgia es van convertir en negres.
Salou, Cangas de Onís
Notícies relacionadesEl nen somriu aquest matí agafat de la mà de l’avi al costat de les tanques de la sortida de Laredo. Porta una bandera a la mà lliure i és l’avi qui li dicta els noms dels corredors així que passen a prop d’ells. Hi va haver una altra vegada, la Vuelta de 1990, que quan va passar el pilot al costat de la platja de Salou un grup de nens cridava al pas dels corredors. ¿Què cridaven? «¡Periquito, Periquito!». Va ser el dia que Miguel Induráin va donar una volta de campana i va impactar contra l’asfalt de Salou amb la clavícula: a l’hospital i intervenció quirúrgica.
També hi va haver una ocasió en què un nen, a la sortida de Cangas de Onís de 1991, per on passarà la Vuelta aquest dimecres, demanava amb un bloc obert firmes als ciclistes. Un dels corredors espanyols emergents de l’època va ser advertit del desig del xaval. I el ciclista, a qui anomenarem Antonio sense que aquest sigui el seu nom, li va negar la firma. «No estic per a aquestes coses». Aquest corredor segurament mai va comprendre que pel somriure d’un nen, com el que aquest dimarts esperava al costat de les tanques de Laredo, s’hi val tot, i possiblement per això mai va arribar a ser una gran figura del pilot.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
