Hi havia una vegada... la Vuelta

Entre diumenge a la tarda i dilluns al matí tota la caravana de la ronda espanyola es va traslladar per carretera des d’Àvila fins a Santander

Hi havia una vegada... la Vuelta

LA VUELTA / CXCLING

3
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

ver +

Juanpe López, el jove corredor sevillà del Trek, va resumir molt bé diumenge la bogeria que havia sigut tot el dia. Van haver de matinar per pujar a l’autobús de l’equip i realitzar una connexió de 145 quilòmetres entre l’hotel on van dormir dissabte a la nit i la sortida de l’etapa de la Vuelta, a la localitat de Navalmoral de la Mata. I des d’allà 200 quilòmetres, entre els oficials i el recorregut neutralitzat, per arribar a El Barraco. Però no va acabar allà la cosa. No hi va haver treva a la localitat avilesa perquè tots ràpidament van haver de dutxar-se als autocars, ocupar un dels seients i recórrer 450 quilòmetres fins a Santander, on van arribar ja amb negra nit, sopar ràpid i al llit. Un dia espantós. O més ben dit, un dia habitual moltes vegades per als ciclistes i acompanyants en les carreres de tres setmanes.

A Espanya, a França, a Itàlia és impossible connectar tot el territori anant en bici durant tres setmanes. Si s’aposta pel nord és complicadíssim arribar al sud i ja no diguem quan hi ha una visita a l’estranger o un viatge a alguna de les illes. Per això, moltes vegades, territoris com les Balears, Còrsega (on només el Tour hi va acudir el 2013), Sardenya o Sicília són molt complicats a l’hora de visitar. Cal contractar barcos, avions, i moltes hores de viatge per a tots aquells, acreditats per una o altra raó, als quals no els queda cap altra possibilitat que posar-se al volant.

I ja no diguem si cal parlar d’una vella reivindicació. Canàries fa anys que demana una trobada amb la Vuelta. De muntanya i territori per a paranys n’hi ha en qualsevol de les illes de l’arxipèlag, sobretot en les grans. ¿Però com portes camions, cotxes i autocars amb un sol dia pel mig? Ja va sortir la Vuelta de les Canàries per allà 1988, amb tres etapes, dues a l’illa de Tenerife i una contrarellotge per equips a Gran Canària. I van anar sense dia de descans pel mig des de Las Palmas fins a Sevilla, tot i que en aquest cas, habitual d’altra banda, els equips van muntar dos dispositius, un de caràcter insular i un altre de peninsular.

La norma de l’UCI

La Unió Ciclista Internacional (UCI) obliga els organitzadors que els trasllats de corredors s’efectuïn el dia de l’última etapa abans del repòs ja que la jornada de descans els ciclistes tenen prohibit viatjar, perquè puguin reposar el màxim possible als hotels sense haver d’estar pendents d’autocars, trens o avions. Però, com va passar entre diumenge a la tarda i dilluns al matí, l’autovia a l’altura d’Aranda de Duero i Santander es va omplir amb vehicles de tot tipus acreditats per la Vuelta.

Notícies relacionades

I no va ser, ni de bon tros, el pitjor trasllat realitzat de cap a cap del país. Fa uns anys es va viatjar de Sierra Nevada a Logronyo i una mica abans de Barcelona a Sanxenxo, que encara va ser pitjor. O en el Tour, el 2018, quan es va haver d’anar des de Roubaix, als afores de Lilla, al nord de França, fins als Alps, passant a la nit desenes i desenes de ponts que creuaven l’autopista, plens de persones amb banderes tricolors ja que aquell diumenge França havia guanyat la Copa del Món de Futbol al derrotar Croàcia a la final de Moscou.

L’any que ve, al marge del que decideixi el Giro, el Tour ha de viatjar en un dia (això sí, amb descans) des de Copenhaguen a algun punt al nord de França, presumiblement pels voltants de Lilla, i la Vuelta traslladar-se des d’Utrecht fins a algun lloc del nord d’Espanya. El Giro pot unir-se a aquest festival de quilòmetres si finalment aposta per realitzar la gran sortida des de Budapest, el pla que hi havia el 2020 abans que la pandèmia ho enviés tot a fer punyetes.