El Tourmalet

París, París, París

  • Aquest diumenge amb prou feines hi haurà sopars d’equips a París amb bona part dels corredors camí de Tòquio

París, París, París

LE TOUR

3
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

Especialista en Periodisme esportiu i ciclisme

ver +

Mai havia mirat com de lluny està el cim del Tourmalet dels Camps Elisis de París: 887 quilòmetres i vuit hores i mitja de cotxe trigaria un cicloturista parisenc a arribar a la muntanya pirinenca per intentar fer realitat el somni de conquerir el cim en bici. El dels ciclistes que aquest diumenge circularan per l’avinguda més famosa de la capital francesa era acabar la carrera, arribar sense més contratemps a París, perquè allò de celebrar a la nit els èxits o simplement la circumstància d’haver acabat l’aventura de la Grande Boucle ja ha passat a millor vida. Aquest diumenge bona part dels corredors aniran pràcticament a l’esprint cap a l’aeroport Charles de Gaulle per pujar al primer avió amb destí a Tòquio, gairebé sense temps de dutxar-se i posar-se roba còmoda per al viatge. Algun, com Tadej Pogacar, dormirà a París per volar l’endemà, i els espanyols aniran primer a Madrid per incorporar-se al vol que portarà bona part dels olímpics fins al Japó.

Un llunyà 18 de juliol de 1959, tal dia com aquest diumenge fa 62 anys, la celebració del final de Tour es va traslladar a l’Ambaixada Espanyola, on es va servir una paella per als convidats mentre el règim es disposava a apropiar-se de la victòria de Federico Martín Bahamontes en un dia tan assenyalat pel franquisme. En l’època de Miguel Indurain era tradició que els convidats del desaparegut Banesto sopessin amb el campió del Tour i la premsa espanyola que havia narrat, cadascú a la seva manera, els èxits del ciclista navarrès. José Miguel Echavarri, director d’Indurain, agafava el micròfon a l’hora de les postres i sempre explicava alguna anècdota o contratemps del seu ciclista: per exemple que havia competit amb febre davant Tony Rominger en la contrarellotge que va tancar el Tour de 1993 i que el ciclista espanyol va perdre davant el seu rival suís.

El vell caràcter familiar

Fins i tot Mario Conde, que en aquells temps era el patró de Banesto, es permetia fer broma (per dir alguna cosa) per recomanar a Indurain no firmar els mallots grocs que alguns comensals havien comprat per no portar la publicitat del banc. Aquest diumenge a la nit hi haurà més ciclistes volant que dormint a París.

Notícies relacionades

Els equips han perdut bona part del caràcter familiar que tenien en l’època d’Indurain. Llavors no hi havia ni autobús, ni assessors de premsa ni especialistes de màrqueting. Els equips francesos eren francesos i els belgues, belgues, igual com els italians i els espanyols. Avui són autèntiques multinacionals, tret de petites excepcions, equips normalment de segon nivell que si aposta pels corredors locals senzillament és perquè no tenen diners per fer grans fitxatges. Per posar un exemple, el conjunt del Trek és de nacionalitat nord-americana i ni un sol corredor nord-americà ha disputat el Tour. Els petrodòlars han entrat per formar equips potents que es permeten guanyar el Tour individualment amb Pogacar, en el cas de l’Emirates, o la classificació per equips per part de del Bahrain, mentre que antigues potències en equips i corredors, com Itàlia, ni tan sols han presentat un bloc seu en el Tour per destacar com a millor corredor del país Mattia Cattaneo, classificat en la posició 12a a 23 minuts de Pogacar. Almenys els espanyols, que tampoc han sigut gaire brillants, s’han presentat a París amb dos ciclistes (Enric Mas i Pello Bilbao) entre els deu millors de la carrera.

Pensant ja en el 2022

Hi va haver una vegada en què un corredor espanyol va haver de ser ajudat fins a la porta de l’habitació del seu hotel després de barrejar algunes begudes que l’havien deixat fora de combat després de gairebé un mes a base d’aigua i refrescos per deixar-lo completament grogui i lluny de trobar la línia recta entre el carrer i el seu llit. Però la màgia del Tour continua sense perdre’s; quan les autoritats han permès la presència de públic, les carreteres s’han omplert d’amants de la cursa que ja comencen a comptar els dies que falten per al naixement de la Grande Boucle del 2022.