Quan no existia la tele al Tour de França

La televisió va començar a entrar a poc a poc en la carrera, primer uns quants minuts, els quilòmetres finals, després les dues últimes hores de carrera fins a arribar a la retransmissió íntegra de totes les etapes, des del recorregut neutralitzat fins a les declaracions dels triomfadors del dia. A diferència d’altres esports, es talla la retransmissió uns minuts per oferir la publicitat en diversos lots repartits al llarg de la carrera.

Els temps de Coppi i Bartali

Però el ciclisme, i sobretot el Tour, deu part de la seva fama, de la creació de mites, de les velles llegendes, precisament al fet que no hi havia càmeres en directe, ni la gent veia el que passava mentre Fausto Coppi i Gino Bartali es barallaven per guanyar a París i es donaven un bidó per calmar la set al Pirineu. Louison Bobet es va fer gran, molt més pel que s'explicava d’ell, que pel que realment va fer en la carrera. I el 1959, a Espanya, la gent estava pendent de la ràdio i l’endemà hi havia cua als quioscos per conèixer les gestes de Federico Bahamontes en la seva victòria. I la ràdio tampoc donava la carrera en directe sinó que rebia la informació que li arribava per agència per recrear després les gestes de l’‘Águila de Toledo’ fins a convertir-lo en el millor escalador de tots els temps.

Ningú veia res i calia creure el que s’explicava des de França. I fins i tot els periodistes que seguien el Tour havien de fer cas al que explicaven els ciclistes a la meta tot i que augmentessin de mida els èxits, com aquells pescadors que presumeixen d’haver capturat amb la seva canya exemplars magnífics que després cal calibrar amb lupa.

Un pastís amb Picasso

Així va créixer, així es va fer gran el Tour, així li agradava a Pablo Picasso que li expliquessin a l’agost les seves aventures, perquè eren aventures, els germans Lazarides mentre prenien unes copes de pastís en una terrassa de la Costa Blava. I si algun ciclista deia que una etapa havia sigut dantesca, tot i que només haguessin caigut quatre gotes mal comptades, calia creure-ho.

La televisió és com el cotó que descobreix les brosses de pols a la paret o en un moble. Si Tadej Pogacar ataca a 36 quilòmetres de la meta de Le Grand Bornand és perquè allà ha saltat i ningú pot seguir-lo. Fins i tot el ciclisme va ser el primer que va utilitzar el VAR per descobrir infraccions en l’etapa o tancaments i empentes en les arribades massives. I ho va fer molt abans que el futbol plantegés el sistema com a ajuda arbitral.

I sense escapades publicitàries

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

En els anys 50 difícilment es produïen les anomenades escapades publicitàries, les que es fan en els primers quilòmetres de carrera i que tothom, sobretot els escapats, saben que no arribaran enlloc. Amb la televisió els equips modestos triomfen amb uns quilòmetres de fama, es veu la seva marca, la bici que porten i fins i tot les lletres petites dels noms dels segons i tercers patrocinadors. Així aconsegueixen, com diu Pedro Delgado, el minut de glòria. Sense tele es quedarien en el pilot administrant forces per quan arribessin els moments durs de les etapes.

I si les etapes acaben a mitja tarda és perquè no es poden instal·lar focus a la pujada al Tourmalet, per exemple; altrament acabarien programant-se en hora nocturna de màxima audiència com passa en bona part d’altres disciplines esportives.