Patrocina:

el tourmalet

La Vuelta de les fulles caigudes

Un ambient desèrtic, amb metes i ports tancats al públic, retrata aquest dimarts la primera etapa de la ronda espanyola

La Vuelta de les fulles caigudes

Kiko Huesca

Es llegeix en minuts

Sergi López-Egea

«Ningú, ningú, ningú, que davant no hi ha ningú». ¡A galopar! Ciclista, sobre la teva bici, o amb la solitud com a companya, si vas en fuga per la ruta de les fulles caigudes de la Vuelta. Si van ser tristos els Alps, quan el Tour els va visitar el primer dia de setembre, les muntanyes de Guipúscoa gairebé serveixen per plorar.

Les monges del santuari d’Arrate estan abatudes. Contrasta la mascareta blanca que porten amb l’hàbit negre que vesteixen. Dediquen part del seu temps a la gastronomia i a l’artesania. Tenen una botiga en la qual venen galetes, melmelades, cosmètica natural, fundes per a llibres, jocs de tovalloles i art monàstic. En una Vuelta sense pandèmia, en una Vuelta amb públic, en una Vuelta correguda a l’estiu, avui haurien fet el seu agost particular. Però la botiga del monestir és buida com la meta instal·lada a pocs metres.

En temps de pandèmia ja és una immensa sort que es pugui disputar la Vuelta, que es pugui seguir per televisió i fins i tot que aconsegueixi entrar en territoris perimetralment tancats, com passarà aquest dimecres a Navarra. A Pamplona dorm aquesta nit una bona part dels equips participants. Ells no surten de l’hotel. A ells els és igual que bars i restaurants estiguin tancats perquè tenen prohibit deixar les instal·lacions, i als hotels donen de sopar i esmorzar. Què més es pot demanar.

Amb peus de plom

Et pot interesar

La Vuelta, els cotxes acreditats, les persones que segueixen la carrera, sí que poden moure’s, amb peus de plom i amb la recomanació que disminueixin al màxim els contactes socials. ¿Què vol dir? Doncs que si dorms en una ciutat determinada on tens un amic de tota la vida, amb tot el dolor de l’ànima, evita quedar a sopar amb ell. És i serà una espècie de Vuelta que s’haurà de viure amb ànim de clausura.

Les monges no poden vendre els seus productes. La policia talla tots els accessos que porten fins a Arrate, el gran santuari ciclista d’Euskadi. Tot just un centenar de convidats, els mínims i imprescindibles, seran aquest dimarts a l’arribada. Hi haurà per una vegada més ciclistes que espectadors. Sona la música als altaveus, sona com si tot fos normal, però veient aquesta solitud no queda cap altre remei que ser conscients que vivim en temps de pandèmia però amb l’esperit carregat d’il·lusió perquè, tal com va escriure Rafael Alberti, cal galopar fins a enterrar el virus al mar.