El Tourmalet
«Escapa't i que soni el teu nom»
Les fugues condemnades al fracàs serveixen a molts ciclistes per reivindicar-se i sentir-se vius al món del ciclisme
segea55473707 cyclists compete during the 15th stage of the giro d italia 201018141423 /
Fa molts anys Barcelona només tenia una terminal a l’aeroport. De fet, ningú deia com ara «vaig a la T-1 o a la T-2», en aquest últim cas l’aeroport de tota la vida. En aquells temps, també a diferència d’ara, avisaven els passatgers pels altaveus. Podies dirigir-te al taulell d’informació i demanar que avisessin tal o tal persona. Un dia, al tornar d’un vol, em vaig trobar un famós radiofonista de l’època. «Vine i acompanya’m», em va dir. Es va dirigir a informació i es va cridar a si mateix. Davant la meva sorpresa, va comentar: «És important que soni el teu nom i que la gent et recordi».
L’anècdota serveix com a exemple per explicar per què molts corredors s’escapen en carreres, com el Giro, que ocupa l’atenció aquests dies, o la Vuelta, a partir de dimarts que ve. Alguns ho fan, fins i tot més que per recompensar el patrocinador amb uns quilòmetres de publicitat gratuïta per televisió, perquè la gent els recordi, perquè soni el seu nom i, sobretot, per continuar sentint-se ciclista.
«Avui m’he tornat a sentir ciclista»
«Avui m’he tornat a sentir ciclista», deia fa una dècada un corredor professional espanyol en la seva última temporada en actiu. Es va escapar uns quilòmetres per sentir l’aire a la cara, per veure’s al capdavant de la Vuelta, per sentir l’aplaudiment dels espectadors quan, a diferència d’ara, podien sortir al carrer i passejar sense portar la tan necessària mascareta en temps de pandèmia.
Tony Rominger, per exemple, descartat de la general, es va escapar com un ‘esforçat de la ruta’ en el seu últim any de professional i la seva última Vuelta. Sabia perfectament que en solitari no arribaria enlloc. Però se’n va anar per tornar a sentir-se campió, ell que havia guanyat tres vegades la ronda espanyola i una el Giro i que va ser el gran rival de Miguel Induráin en el Tour de 1993. Va ocórrer l’any 1997, en una Vuelta que va acabar en la 38a posició, després de ser tercer en l’edició de 1996, que va estar marcada per la retirada d’Induráin.
Algun exemple
I aquí a Itàlia, per exemple, Giovanni Visconti (37 anys) busca l’escapada molts dies per recordar els triomfs d’etapa en el Gir o les fugues, sense èxit, però lluitant fins a l’últim quilòmetre per la victòria, al Tour.
Notícies relacionadesHi ha equips, els petits, que envien els corredors endavant, ja que és l’única oportunitat que tenen per rendibilitzar la publicitat i la inversió dels patrocinadors. Saben que mai sobreviuran a la pressió d’un pilot que no regala res. Saben, no obstant, que la temptativa els valdrà alguna entrevista, tot i que s’hagi de fer en la distància, sense tocar-se, gairebé sense veure’s, una altra vegada per culpa de la pandèmia.
«Que soni el teu nom», seria la consigna per a aquests ciclistes, vells guerrillers, abans protagonistes de les grans carreres. «Que soni el teu nom», seria el missatge que els equips modestos envien als seus corredors, aquells que ni cobren salaris bàrbars (fins i tot, alguns, el que seria el salari mínim professional dels seus països d’origen o residència), ni tenen cap possibilitat de destacar en la general d’una carrera de tres setmanes. I això que per ser professional de la bici cal atresorar una qualitat excepcional en l’etapa de formació. Molts ho intenten i molt pocs ho aconsegueixen.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
