30 nov 2020

Anar al contingut

Patrocina:

El Tour és com una capsa de bombons

STEPHANE MAHE

El Tourmalet

El Tour és com una capsa de bombons

En un país com França et pots trobar sorpreses, de vegades no gaire agradables, en el moment més inesperat

Sergi López-Egea

L’avió de París a Màlaga havia arribat amb retard i a l’agència de lloguer de cotxes hi havia una cua que feia por. Per això, el periodista francès que tenia hotel reservat a Fuengirola, va arribar tardíssim. Faltaven dos dies perquè comencés a Puerto Banús la Vuelta del 2015, la que va guanyar Fabio Aru després d’enfonsar Tom Dumoulin a la Sierra madrilenya. Eren les 11 de la nit i va divisar al passeig marítim un restaurant obert. Arribava amb una altra mentalitat. I gairebé va entrar suplicant a l’establiment: «¿Serveixen sopars encara?», va dir en un gairebé perfecte castellà. «Per descomptat, senyor, són les 11 de la nit i estem en segon torn».

A la França profunda, amb pobles conservats com enlloc, amb ‘chateaux’ cada vegada que aixeques el cap, amb edificis que continuen recordant el passat napoleònic, amb gent amable, hi ha una cosa que continua resistint-se any a any i és l’horari nocturn. Es continua tancant cuina abans de les 9 de la nit i, de segur, amb l’exemple de Fuengirola, al·lucinarien. I és que el Tour és com una capsa de bombons com li agradava escriure a Winston Groom, mort aquest divendres. L’obres i mai saps el que et pots trobar.

Hotels amb codi

La Vuelta a Espanya en aquestes coses és més previsible. No hi ha hotel que no tingui oberta la recepció les 24 hores i no existeixen els codis per obrir i tancar portes, llocs que poden resultar meravellosos per anar de vacances, però on no es pot entrar abans de les 18 hores, i a les 9 del matí ja et pregunten a quina hora penses partir. I compte amb no avisar, perquè et pots trobar les portes tancades, tot i que generalment en alguna bústia apareix un sobre amb el nom de l’hoste i una claueta a dins.

De l’anècdota de la crossa a l’habitació vaig escriure fa uns anys el capítol d’un llibre. Va passar la nit de juliol de 1991 en què Miguel Indurain, a l’arribar segon a Val Louron després de Claudio Chiappucci, es va vestir per primera vegada de groc. A l’habitació, que estava sense fer, hi havia una crossa que havia oblidat un hoste i una farmaciola plena de medicines, amb flascons oberts, que de segur hauria agradat enviar a un laboratori a qualsevol metge encarregat del control antidopatge.

Pobles i comarques col·lapsades

I és que, de vegades, fins i tot ara, amb menys gent per culpa de la Covid-19, els pobles i les comarques es col·lapsen i no donen a l’abast per atendre, sempre el millor possible, això és indiscutible, totes les persones que arriben, que busquen lloc, que volen evitar anar-se’n a dormir amb l’estómac buit.

Perquè és tanta i tanta la gent que acostumen a moure les grans rondes ciclistes, 2.000 o 3.000 persones la Vuelta i el Giro, i gairebé el doble, a excepció d’aquest any per raons òbvies, el Tour. Però allò de la capsa de bombons també és aplicable a la ronda italiana. Miguel Indurain i el seu seguici del llavors equip denominat Banesto estaven feliços i encantats de tenir en el Giro de 1992, el primer dels dos que va guanyar el corredor navarrès, el mateix hotel durant dos dies, el que els evitava obrir i tancar maletes i, sobretot, poder disposar de més temps per descansar. Doncs bé, un goig sense alegria. L’hotel va resultar ser un establiment de cites i pels passadissos hi havia un moviment continu de persones, homes tots ells, que no feien res més que molestar i alterar el son dels ciclistes. Lògicament, l’endemà van buscar un altre lloc per dormir.

Una anècdota alpina

¿I a què ve ara parlar dels bombons i les sorpreses? Possiblement algun lector no creurà el que explicaré a continuació, però li va passar dimecres, després de la gran etapa del coll de la Loze, a una persona acreditada en la carrera. L’aparthotel alpí, entre que l’havien tingut tancat pel confinament i no l’havien tornat a obrir fins al Tour, es trobava al peu de Méribel. ¡Tots desbordats! Però, cert com que per guanyar el Tour cal saber anar en bici, que el protagonista d’aquesta anècdota va obrir la seva habitació, va anar al lavabo... ¿i què es va trobar flotant al vàter? És fàcil d’imaginar. El Tour, per bé o per mal, és un món encantador de sorpreses, tot i que no sempre siguin agradables.