28 d’oct 2020

Anar al contingut

Patrocina:

¿Què és el landisme?

XXSTRINGERXX xxxxx

el tourmalet

¿Què és el landisme?

Mikel Landa reuneix una infinitat d'admiradors, sobretot al País Basc, acostumats tantes vegades al sofriment però admirats per l'art del corredor alabès

Sergi López-Egea

¿Què és el landisme? Porto conduïts, des que vaig sortir de Barcelona, 3.650 quilòmetres i encara no he acabat de comprendre exactament el significat d’aquesta espècie de religió de caire ciclista que es crea al voltant d’un ciclista tan especial com és Mikel Landa, a qui s’admira; el que fa patir i de qui sempre s’esperen coses grans. Però les gestes en ciclisme costen d’assolir, aconseguir-les no és una tasca fàcil.

Landa és un dels millors escaladors que hi ha en el Tour; altrament no seria a prop o al costat dels que es juguen la general, i sinó està més amunt és per culpa del vent que el va sorprendre a l’etapa plana que es corria pels voltants de Tolosa. Per això va arribar al Pirineu en una situació més vulnerable que la resta d’aspirants. Per contra, ara estaria entre els cinc primers, perseguint aquesta parella eslovena que, ara per ara, sembla inabastable, Primoz Roglic Tadej Pogacar.

Una perla basca

Landa, des de ben jove, va destacar com una perla del pilot basc, del millor que hagi sortit aquests últims anys d’un planter que dona enormes fruits però que, també, moltes vegades, genera decepcions, corredors que es queden pel camí quan apuntaven a ser grans figures, a ser genis d’aquest esport. La llista és llarga, perquè, al final, els ‘castellans’ gairebé sempre acabaven per destacar en el Tour. Hi ha els exemples de BahamontesOcañaDelgadoContador i Sastre

Des de fa anys es va al Tour més a patir que a disfrutar. Van passar aquells temps inaugurats per Pedro Delgado, pels seus demarratges a la muntanya, quan molt pocs el podien seguir, com era el cas de l’escocès Robert Millar, aquell que va canviar tantes coses després de retirar-se del ciclisme fins que va trobar el lloc i la fórmula per ser feliç. Avui és Philippa York i escriu de ciclisme, però de l’actual, amb l’experiència de fugues passades i superades, i d’haver vestit no només el mallot de líder del Tour, sinó el del Giro i el de la Vuelta.

Tan fàcil amb Induráin

Amb Miguel Induráin semblava tan fàcil guanyar el Tour, cinc de consecutius, ¿qui en dona més? que fins i tot el 1997 es va creure que Abraham Olano destrossaria els seus rivals en les contrarellotges i pujaria per les muntanyes amb tanta facilitat com feia el seu avantpassat navarrès. Però no va ser així. Allà va començar l’era del sofriment en el Tour, que va continuar una bona col·lecció d’anys, malgrat que Joseba Beloki pugés al podi al costat de Lance Armstrong, en aquelles rondes franceses que segueixen sense vencedor oficial. I fins i tot va passar el Chava Jiménez, de vida tan desordenada com imprevisibles eren els seus atacs i els seus defalliments. 

Alejandro Valverde, que continua com si fos etern, tot i que ara ja no lluiti per la general, sempre va córrer en la seva joventut amb un Tour a les cames, però aquesta victòria mai va arribar. Óscar Pereiro va guanyar gràcies a una fuga, a base de resistir i després de ser esborrat Floyd Landis, com Armstrong, de la història d’aquesta carrera.

L’hora de Contador i Sastre

Alberto Contador és, potser sigui per palmarès en carreres de tres setmanes, el ciclista espanyol més guardonat després d’Induráin. Els seus atacs a la muntanya van ser brillants, va guanyar oficialment dos Tours, tot i que va arribar tres vegades vestit de groc a París. No obstant, els últims anys va córrer aliat a la mala sort, amb caigudes que el van minvar pràcticament des del primer dia de competició i fins a abandonaments per culpa de les ferides. De fet, des del 2009, com si Armstrong li hagués donat mala sort quan va fitxar pel seu equip per trastocar tots els plans del ciclista madrileny, el Tour ja no va tornar a ser igual per a Contador.

Carlos Sastre va tenir un gran dia, pràcticament celestial, pujant Alpe d’Huez. Va enganyar tothom, ningú el va poder seguir i va fer seva la regla que qui arriba de groc al cim dels 21 revolts es presenta amb la mateixa peça a París. 

I aquesta és la normativa, la del sofriment en el Tour. Això seria la base de la religió landista, del landisme, de patir més que disfrutar veient Landa que, com Valverde, com tants d’altres, sempre va tenir un Tour a les cames. El landisme és creure-hi i no renunciar a res, com de fet fa, amb fe i des de la humilitat, perquè ell és així, el mateix ciclista alabès.