Els nens ja han arribat

La premsa belga retratava Remco Evenenopoel, al llit d’un hospital, plorant i abraçat al seu pare, una imatge que no hauria d’estranyar quan es parla d’un jove de només 20 anys que s’acaba de destrossar els ossos, que quasi es mata al caure al buit per un pont de la Llombardia, i a qui li han comunicat que s’acomiadi de la temporada i del somni de convertir-se en la gran referència i el ciclista a batre en el Giro, que començarà poc després d’acabar el Tour en una temporada tan regirada com estranya per culpa del virus.

A familiaritzar-se amb els nous noms

Els aficionats al ciclisme i els que, sense ser-ho gaire, volen saber coses d’aquest esport, han de començar a familiaritzar-se amb noms com el citat d’Evenepoel, però també amb el de Tadej Pogacar, l’autèntica revolució d’aquest Tour, i d’altres alumnes selectes en aquesta nova generació de ciclistes joves, com Mark Hirschi, que no només trepitgen, sinó que aixafen els rivals més veterans fins al punt de fer-los creure que potser ja són vells per a aquest esport.

Ho va dir fa unes setmanes Mikel Landa. O la meva generació (30 anys) guanya aquest Tour o possiblement en el futur ja no hi haurà temps davant la irrupció d’aquests nens avançats i convertits en corredors de categoria sense gairebé experiència en carreres professionals. Evenepoel i Pogacar no han fet res més que guanyar carreres o batre’s sense cap complex amb la flor i nata del pilot mundial des que van aparèixer per una carrera professional.

El cas especial de Pogacar

N’hi ha prou amb citar el cas de Pogacar. Va arribar l’any passat a la Vuelta sense haver disputat mai una carrera de tres setmanes i amb 20 anys al passaport. I, de sobte, se’l va veure tutejant-los a tots i lluitant per la classificació general. Va acabar en tercera posició però amb la sensació que fins i tot podria haver posat la ronda espanyola potes enlaire en la penúltima etapa disputada a la serra de Gredos.

O el cas d’Evenepoel, també l’any passat, quan va debutar en una clàssica de primer nivell, a Sant Sebastià, per atacar-los a tots i aconseguir la victòria. Diuen que s’escapa tant perquè encara no té prou experiència per anar a roda en un pilot i se sent més còmode anant per davant. ¡I apa! Tots a agafar-lo... si és que poden.

Un altre admirable valor

En aquest Tour està causant gran admiració Marc Hrischi. S’ha desentès de qualsevol responsabilitat a la general, però va lluitar fins al límit de les seves forces, amb només 22 anys, per aconseguir una victòria; a la tercera ho va aconseguir, però encara queda un menú d’etapes fins a París i a ningú li semblaria estrany que un dia d’aquests torni a escapar-se amb la intenció d’aixecar els braços.

Encara que es parli de l’absent Evenepoel o de Pogacar o de Hrischi, encara que sembli vell Egan Bernal, el guanyador a París del 2019, que tot i que no sembla tan fi com l’any passat, està instal·lat en la tercera plaça de la general i encara amb tot obert per tornar a triomfar als Camps Elisis.

La representació espanyola

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Fins i tot sembla que aquests nens convertits en ciclistes hagin deixat obsolets corredors com Wout van Aert, capaç de guanyar-ne una clàssica, un esprint al Tour o de posar tot el pilot a gairebé 30 per hora pujant un port de muntanya. I només té 25 anys.

L’únic que es lamenta és que fa la sensació que dos alumnes de la classe de valors del ciclisme han perdut la primera fila per ser a prop de la pissarra, tot i que encara queda una llarga setmana de ronda francesa per efectuar una anàlisi definitiva. Enric Mas, 25 anys, i Marc Soler, amb 26, no poden mirar cap enrere perquè arriba un vendaval de corredors més joves que ells i que espanten amb tota la categoria que atresoren.