21 d’oct 2020

Anar al contingut

Patrocina:

Que verd que era el meu Tour

MARCO BERTORELLO

el tourmalet

Que verd que era el meu Tour

Lance Armstrong va provocar tanta admiració com rebuig posterior a l'obrir-se la caixa dels trons

Sergi López-Egea

Que verd que era el Tour. Com deia Lance Armstrong en el primer dels seus llibres, que va ser un èxit mundial, no hi havia res millor que contemplar sobre la bici els verds paisatges dels Alps, o del Massís Central, per on discorre aquest divendres la 13a etapa de la ronda francesa. Podria ser un heroi, algú únic, un ésser superior capaç de guanyar ni més ni menys que set Tours consecutius entre 1999 i el 2005; va poder ser una època daurada, en la qual arribaven periodistes de Texas, que en la seva vida havien vist una bicicleta, i preguntaven per què Armstrong si era el millor, si era el número u, no guanyava totes les etapes; o per què tots rebien el mateix temps quan arribava el pilot si passaven diversos segons entre el primer i l’últim del grup a l’hora de creuar la meta.

Mai hi va haver tants i tants periodistes arribats des dels Estats Units. Armstrong va ser el creador de moltes coses, i segurament cap per passar a la posteritat. Va ser l’únic corredor que viatjava amb seguretat privada al Tour; un escorta l’acompanyava fins a la sortida i es posava al seu costat tot just acabar l’etapa. És una cosa que mai abans havia ocorregut entre els astres de la carrera, amb Eddy Merckx al capdavant, ni després, en el domini absolut de Chris Froome.

Una època fosca

Però tots érem molt verds, en una època massa fosca per recordar amb admiració. Es van escriure molts adjectius a favor d’Armstrong, tan inqüestionable com a intractable durant set anys, una època en què gairebé tots els seus rivals, els que es van atrevir a tossir-li, anaven caient tal com destapaven les provetes als laboratoris antidopatge. Tan bo era –o això es creia– que bona part dels seus contrincants havien de dopar-se per intentar tombar-lo.

Ell es va instal·lar a Girona. I fins i tot una vegada hi va haver l’oportunitat d’anar a casa seva, un edifici robust situat al barri jueu de la ciutat catalana. En aquells temps hi havia molts problemes amb la instal·lació elèctrica gironina. El tema preocupava molt Armstrong. Un tall de llum era letal per al seu frigorífic. Fins i tot una vegada va trucar a l’ajuntament per queixar-se. I no era l’únic corredor instal·lat allà, Girona reunia bona part de la flor i nata del ciclisme mundial que s’entrenava per les seves carreteres.

De negre

Armstrong era l’únic que ho feia sense lluir la publicitat del seu patrocinador. Per qüestions de seguretat s’entrenava de negre, perquè no se’l reconegués, i sempre es queixava de l’excessiu trànsit que hi havia a la Nacional II, que denominava ‘Nacional pi’.

Al mateix edifici vivien altres corredors professionals, tot i que en pisos més petits, com Tyler Hamilton, ciclista de tèrbol record, i Fred Rodríguez, un correcte velocista nord-americà d’origen hispà. Des de la cuina de Fred es veia el pati de la casa d’Armstrong  i al corredor assegut al costat de la seva parella de l’època, Sheryl Crow, amb la guitarra. Tots dos prenien alguna cosa, relaxats, al final d’una tarda primaveral gironina, poc abans del Tour.

Pocs invents

Segurament no va ser el pitjor, perquè Armstrong tampoc va inventar res, quan s’escrivien estupideses sobre el dopatge genètic. Va fer i va practicar les arts ocultes que van qüestionar aquest esport i va apartar a patrocinadors i fins a públic de les carreteres, si s’exceptuava el Tour, on els escàndols fuetejaven cada dos per tres, però que en el fons semblava viure al marge de la preocupant situació.

Avui Armstrong podria ser gairebé un Déu humà passejant pel Tour. L’organització li posaria una alfombra groga cada vegada que s’acostés a una carrera on mai li donaran una credencial i tindria fins i tot més honors dels que reben Bernard Hinault Miguel Indurain quan es deixen veure per la ruta de la carrera.

Que verd que era el meu Tour... és el que pensàvem molts i fins i tot ens sentim feliços i els millors del món quan Armstrong ens va rebre i fins i tot ens va ensenyar les obres d’art –aquestes sí que eren autèntiques– que penjaven als seus salons.