24 d’oct 2020

Anar al contingut

Patrocina:

Doncs clar que hi ha controls antidopatge

Christophe Ena

el tourmalet

Doncs clar que hi ha controls antidopatge

La Covid-19 ho deixa tot en un segon pla i ningú presta atenció a un tema, que més per desgràcia que per sort, ocupava sempre l'atenció de tothom

Sergi López-Egea

Poitiers és una ciutat calorosa que es troba a l’autopista de pujada cap a París. El parc temàtic de Futuroscope, als afores, la va col·locar al mapa francès i europeu. I a Futuroscope, en el seu moment, quan el dopatge semblava que es carregava un esport centenari anomenat ciclisme, s’hi van reunir tots els corredors, convocats per Jean-Marie Leblanc, director del Tour fins a inicis d’aquest segle. Els va citar al centre de congressos del parc. Escoltant l’arenga del cap del Tour hi havia tots els inscrits. Que fossin bons, que es portessin bé i que s’oblidessin de prendre fàrmacs prohibits, que donaven molt mala imatge, que els patrocinadors se n’anirien i que si continuaven així destrossarien alguna cosa més que el Tour.

Va passar el 2000. Feia dos anys dels escàndols del Tour del 1998, el del dopatge, el del ciclista arrencant-se el dorsal, en vaga, assegut a la carretera, mentre altres passaven per comissaria i eren retinguts per la policia. Un desastre, un Tour per oblidar. Entre els corredors que assistien al discurs de Leblanc hi havia Lance Armstrong, que es preparava per al segon viatge a enlloc després d’haver arribat amb el jersei groc a París l’any anterior. Encara faltaven cinc anys per completar les set victòries que han sigut eliminades de l’historial de la prova.

Controls, com sempre

La Covid-19 ha desembocat en un oblit, almenys mediàtic, de la lluita contra el dopatge. Però igualment es continuen fent controls cada dia, i durant la jornada de descans no només es van fer proves PCR, sinó també de sang i orina, en aquests dos últims casos per buscar substàncies prohibides més enllà del virus, per comprovar l’hematòcrit a la sang, no fos cas que algun inconscient tornés a la maleïda EPO, i per agafar dades per a l’anomenat passaport científic, tan complicat com complex, però que serveix als especialistes per observar si hi ha alteracions sanguínies que evidenciïn que l’esportista està prenent alguna cosa rara per millorar el rendiment.

De fet, des del 2015 no hi ha hagut ni un sol positiu al Tour. I ja van cinc edicions de calma, mentre que en anys anteriors calia mantenir la classificació general congelada uns mesos, com les mostres sanguínies, fins a verificar que ningú havia fet trampes. I s’han vist, a part d’Armstrong, casos sonats, de guanyadors que després han hagut de tornar el jersei groc, amb més o menys polèmica, amb més o menys implicació de les autoritats del seu país, amb més o menys evidències, però hi ha casos com els de Floyd Landis el 2006 i d’Alberto Contador el 2010, a conseqüència, en aquest últim cas, del famós episodi d’un filet comprat a Irun i menjat a Pau, la ciutat dels sobresalts del Tour.

Els caps de setmana

Ara amb prou feines hi ha fotògrafs apostats al camió on cada dia orinen els ciclistes. Des d’allà les mostres s’envien al laboratori de París i s’analitzen de dilluns a divendres. Abans, les etapes en cap de setmana oferien un respir perquè com el laboratori no treballava tothom sabia que no hi hauria sobresalts i que la informació esportiva ocuparia tot l’espai del Tour en pau i tranquil·litat.

Qualsevol dia podies començar a tancar l’ordinador, a acomiadar-te de les redaccions centrals i llavors s’escoltava una espècie de murmuri. Hi havia un positiu d’última hora, que obligava a tornar a asseure’s davant el teclat i enviar a fer punyetes tot l’escrit anteriorment.

L’operació Port

Això va passar durant molts i molts anys, sobretot des del 1998, quan va esclatar la caixa dels trons, i més endavant, el 2006, es va accelerar arran de l’operació Port, la trama de dopatge liderada pel metge canari Eufemiano Fuentes  que va qüestionar les gestes de la majoria dels grans campions de l’època. El Tour s’iniciava a Estrasburg i fins hores abans de la sortida de la primera etapa no es va saber amb certesa quin corredor hi podia participar. Leblanc parlava amb les autoritats espanyoles i la Gendarmeria amb la Guàrdia Civil. Un veritable caos.

I així es va continuar pedalant molts anys, fins que el dopatge va quedar aparcat, fins i tot abans del coronavirus. Ara els positius que ocupen l’atenció són els provocats per la Covid. Possiblement, en aquest cas, els ciclistes són més víctimes que culpables perquè ja se sap que, en ocasions, per moltes precaucions que es prenguin el virus entra al cos. Però sempre, per una raó o una altra, cal ‘pedalar’ fins a París amb l’ànima encongida.