28 d’oct 2020

Anar al contingut

Patrocina:

No em toquis que soc al Tour

Thibault Camus

el tourmalet

No em toquis que soc al Tour

La distància social s'imposa en una ronda francesa en què tothom es mira de lluny

Sergi López-Egea

«No em toquis que soc al Tour», podria ser la frase més popular d’aquesta ronda francesa que ascendeix pel Pirineu. La distància social s’imposa, no hi ha més remei, no hi ha altre. Fa uns dies un grup de periodistes tenia una reserva en un petit hotel de carretera. Van arribar i els van dir que ho sentien molt, però que com allotjaven un equip ciclista s’havien de buscar la vida. ¡Apa, a la carretera una altra vegada!

Aquest any ningú sap on dormen els equips. Sembla un secret d’Estat. Així que, per evitar sorpreses, ara que cada vegada es fa fosc més aviat, és millor apostar per apartaments privats on saps segur que difícilment hi haurà ningú del Tour. Fins i tot aquesta ronda francesa tan i tan estranya serveix per constatar que els preus als supermercats no són gaire diferents, ni de bon tros més cars, que els espanyols, i fins i tot comprovar que, efectivament, els restaurants locals cobren el que els dona la gana a l’hora de demanar una ampolla de vi en comparació a les vinoteques de les petites o mitjanes superfícies.

‘Désolé’

Hi ha molts restaurants tancats per la pandèmia, i els que es mantenen oberts abaixen la persiana abans de l’acostumat. Ja se sap, una de les frases més famoses i alhora desagradables del Tour és escoltar abans de les 9 de la nit allò de «désolé la cuisine est fermé». Sempre he pensat que allò de ‘désolé’ sona molt poètic, però quan ho escoltes és com si t’estiguessin donant una ordre que no pots replicar. Una vegada, un grup d’uns 15 periodistes, quan es podia sopar en grup, es va acostar a un restaurant on no hi havia ni una ànima. Educadament es va preguntar si podien muntar una taula. L’amo va treure de seguida a escena allò del ‘désolé’, però la seva dona, que era al fons de l’establiment, va començar a calcular ràpidament els diners que podien guanyar i li va engegar un crit al seu marit. El canvi d’opinió va arribar de seguida en forma d’amanida i una peça de carn.

Aquí ningú es toca, hi ha temor del contagi, ningú se saluda, ningú es fa petons, ningú es dona la mà. És, evidentment, una constant mundial, tots més separats del de costum. Cada vegada que s’entra en una suposada zona acotada del Tour les mans s’han de fregar amb gel. És impossible que quedi un virus amb vida entre els dits. ¿I la mascareta? Es posa a les 11 del matí i no es treu fins a les 8 del vespre. I a sobre no hi ha manera d’evitar que les ulleres s’entelin amb el baf. I així s’ha de treballar. Així és el Tour de la distància social.

A crits

Als ciclistes, quan es pot, se’ls parla a crits, tot i que moltes vegades apareix la figura d’algun cap de premsa d’equip que grava el que suposadament ha de ser una conversa privada i la distribueix a tot el planeta gràcies a les xarxes socials. Hi ha coses que s’haurien de respectar i no es fan.

I hi ha gent que saps que és al Tour i no la veus perquè la distància ho marca tot. I a sobre, emmascarats, costa moltíssim identificar les persones. Però el Tour roda, i això és l’important, i tot i que de vegades faltin atacs, es disfruta amb el ciclisme, encara que sigui sense tocar-nos... encara que sigui sense fer-nos petons.