Aquest no és el meu Tour, l'han canviat

He tingut ganes de plorar i, sense exagerar, fins i tot se m’han omplert els ulls de llàgrimes mentre pujava amb cotxe fins al cim d’Orcières-Merlette. No era el meu port, no era el meu Tour i m’ha envaït una immensa tristesa. Ningú, absolutament ningú, a les cunetes, com si fos una cursa ciclista de tercer grau, de les que es disputen a l’hivern, de les que molesten els veïns dels pobles afectats pel recorregut perquè no els deixen circular per les carreteres on transiten habitualment.

Han canviat el Tour. I no en tenen la culpa ni els organitzadors, ni l’esport, ni les autoritats franceses. El culpable és un punyeter virus, que a França rebrota com a Espanya; des d’aquest dimarts, l’ús de la mascareta és obligatori a tot el territori francès, tot i que quan passes per pobles i ciutats i mires la gent sembla que no s’hagi assabentat de la nova normativa. Les carreteres estan tancades al públic. Només quatre cicloturistes, que encara estan de vacances o que s’han demanat el dia lliure, ascendeixen a Orcières-Marlette amb les seves bicis..., i uns quants convidats, pocs, més aviat, que pugen en uns autocars escolars que han posat a la seva disposició.

Prats verds i sense vaques

Només es veuen prats verds, buits, per no haver-hi, no hi ha ni vaques, i moltes tanques, massa, aquestes tanques on cada mes de juliol s’amunteguen milers de persones. Només surt la gent del poble quan passa el Tour, tot i que amb el detall d’haver decorat els carrers. No hi ha caravanes, ni serà necessari realitzar un comboi de desallotjament, perquè si no no baixes, com ha passat tantes i tantes vegades en les arribades més importants dels Alps o el Pirineu.

La consigna és arribar a París, guanyi qui guanyi, és igual. Que no hi hagi sobresalts, que el virus no toqui els nassos. I, evidentment, amb les cunetes plenes, per molta mascareta que portin els aficionats, el risc de contagi augmenta i les dades serien letals per al Tour. «¿On creu que va emmalaltir vostè?», li preguntaria un rastrejador, que per aquí també n’hi ha, a un contagiat. «A les tanques, quan vaig anar a veure el Tour». I si aquestes respostes anessin augmentant potser no quedaria més remei que aturar la cursa.

 Sense cues, ascens fluid

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Però quan s’ha pujat tantes vegades, tants anys, quan gairebé es cremava l’embragatge si no conduïes un cotxe automàtic, el nou aire de la Grande Boucle desespera. El públic no deixava passar els cotxes precedents i es formaven unes cues impressionants, pujant a 10 quilòmetres per hora. Hi havia tants pilots ciclistes que semblava que, al marge de la carrera oficial, s’estigués assistint a una segona prova cicloturista. S’olorava la carn que es rostia a les barbacoes, els càntics dels espectadors, els aplaudiments que també rebien els cotxes seguidors. 

 Tot això ha passat a la història, es veu una nena aplaudint, es veu un home, possiblement jubilat, llegint un llibre i ajagut en una hamaca, es veu un pare amb dos nens que sorprenentment s’han saltat el primer dia de classe oficial a França, i sí, petits grups, quan passen pels pobles o a la meta. ¿I què més es veu? Un paisatge trist, desolat..., aquest no és el meu Tour, el coronavirus l’ha canviat.