Les fòbies d'Alejandro Valverde

No tot és l’èxit. No tots són victòries, ni tan sols hores d’entrenament buscant la forma més optima per acabar diumenge la Vuelta en segona posició o fa un any convertir-se en campió del món. Alejandro Valverde va penetrar el 2012 en un túnel que no només va poder posar fi a la seva carrera esportiva sinó, fins i tot, destruir-lo com persona. Va necessitar ajuda mèdica, primer un psicòleg –«sortia de cada sessió pitjor que entrava»– i després un psiquiatre que va ser qui li va receptar una medicació, curta però efectiva, que li va reconduir pel camí que l’han convertit en una de les estrelles ciclistes més longeves en la història d’aquest esport.

Aquesta és la principal confessió que el jersei arc de Sant Martí –peça que va vestir en competició per última vegada diumenge tot i que el portarà entrenant fins a l’hora zero del Mundial de Yorkshire (29 de septiembre)– efectua al documental ‘Un año de arcoíris’ que s’emetrà aquest dimecres, a les 22 hores, a #Vamos amb diverses repeticions a Movistar TV. Al llarg d’una hora i 10 minuts el campió del món descobreix la seva intimitat, a través de diverses entrevistes, totes elles conduïdes per la periodista Mónica Marchante, col·laboradora d’EL PERIÓDICO.

Y a los 38 años cumplió su sueño. @alejanvalverde no puede aguantar las lágrimas al revivir ese momento. #UnAñoDeArcoíris pic.twitter.com/UCZkHuMbO6

— #Vamos de Movistar+ (@vamos) 16 de septiembre de 2019

Valverde va haver de passar-se un any i mig sense poder competir a causa d’una suspensió per dopatge i quan va tornar, malgrat que mai va deixar d’entrenar, sense conèixer una raó aparent, va entrar en una depressió. Quan anava a dormir sentia pessigollejos i sobre la bici marejos i por de caure quan arribava un descens. «Si hi havia corbes en la baixada podia més o menys controlar la bici, però si era llarga i amb rectes em marejava i tenia pànic a caure. I no em passava només amb la bicicleta. No podia ni conduir. Creia que en una autovia em marejaria i perdria el control del cotxe. Natalia (la seva dona) era qui sempre es posava al volant».

Els Jocs de Tòquio

Va comprendre que només no anava a superar la crisi. «De seguida em van dir que es tractava d’una depressió». El 2012 va començar a marcar la nova època de Valverde, alliberat de les influències del passat. No portava bé la temporada. De fet, va començar a canviar la sort quan va guanyar l’etapa del Tour al Pirineu que va acabar a Peyragudes. Va ser el senyal per acabar la Vuelta en segon lloc, en la famosa edició en la qual Alberto Contador va sentenciar la prova per destronarPurito  en la històrica etapa de Fuente Dé.

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Va passar molt abans de la Vuelta liquidada diumenge, amb Valverde plantat a la segona plaça de la general per darrere de Primoz Roglic. «Va ser increïble acabar allà pujat al costat de dos corredors més joves que jo». De fet, qualsevol que l’hagués acompanyat hauria sigut més jove que un Valverde que ja va camí dels 40. «Hem de buscar reptes i el meu el pròxim any serà intentar ser campió olímpic a Tòquio. Hi ha temps per estudiar la planificació».

Ciclistes amb futur

Valverde defensa que hi ha futur en el ciclisme espanyol amb dos corredors absents de la Vuelta (Mikel Landa iEnric Mas) i amb Marc Soler, i també que li va saber molt greu els comentaris que va escoltar en el pilot camí de Toledo després d’atacar el Movistar després d’una caiguda en la qual es va veure embolicat Roglic. «Soc un ciclista respectat i no m’agrada que els meus companys em mirin malament. No és agradable accelerar quan hi ha una caiguda».