Peter Sagan, un fenomen de la naturalesa

Peter Sagan és un fenomen de la naturalesa, un ciclista irrepetible, sensacional en les clàssiques, meravellós en el Mundial i espectacle pur al Tour. I cada vegada és millor com a corredor, bicampió del món, des d’ahir, després de la seva victòria a Doha, número u de la classificació mundial, col·leccionista de mallots verds del Tour (en suma cinc i de forma consecutiva), capaç de guanyar a l’abril el Tour de Flandes, al setembre el naixent campionat d’Europa, i a l’octubre, un campionat del món, que estava cridat a ser un autèntic fiasco i que entre ell i el vent del desert van salvar de la clandestinitat, de ser un Mundial més, sense història i resolt en un esprint, com així va ser de fet, malgrat que amb el toc personal d’aquest jove eslovac de 26 anys.

Tant és la bandera que defensi, a Sagan se l’estima si algú està enamorat del ciclisme. Si algú s’apassiona amb aquest esport és impossible que defugi d’aquest corredor que sense ser el millor velocista és capaç de derrotar els astres de l’esprint, com Mark Cavendisch (plata a Qatar, tot i que molestat per Michael Matthews) i Tom Boonen (bronze i potser als 36 anys ja massa vell per reeditar el títol que va aconseguir a Madrid, el 2015 per davant d’Alejandro Valverde).    

LA SOLEDAD DEL DESERT

Des que el Mundial de Qatar va buscar la soledat del desert –tot i que sense públic es van passejar des de l’inici de la prova i també durant l’entrada a l’insípid circuit pels voltants de Doha–, des que el gran grup es va trobar amb el vent càlid del desert, el que aixeca la pols, la sorra que es cola a la gola i l’asseca, la que fa malbé els canvis de la bici, ja va quedar determinada la carrera.

Una vintena de ciclistes que van endevinar que el vent bufava de costat, els belgues estirant el grup com possessos, Sagan, atent, es va salvar al ser l’últim que va entrar en la fuga, i la resta de corredors (fracàs rotund d’alemanys i francesos) que ja va quedar eliminat quan encara faltaven més de 160 quilòmetres per travessar la meta. I tots els espanyols, que de fet no tenien opcions, tret d’Imanol Erviti, que lluitava en el segon grup amb André Greipel, Marcel Kittel i Nacer Bouhanni, ja es van veure sense possibilitat de batallar per qualsevol lloc d’honor.

Erviti va ser l’únic dels ciclistes seleccionats per Javier Mínguez que va arribar a la meta (en el lloc 33). La resta van quedar eliminats davant el risc de ser doblats pel grup liderat per Sagan.

UN ESPRINT PRECIÓS

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

A partir d’allà, quan els perseguidors van aixecar el peu (a més de cent quilòmetres per a la meta) ja només va caldre que passés el temps i s’anessin acostant a poc a poc a la meta per entreveure el nou campió del món. Bèlgica i Itàlia, amb alguna col·laboració noruega, van portar el timó de la carrera. Sagan, astut, a córrer resguardat. «He vist que era impossible atacar lluny de la meta perquè bufava el vent de cara de manera que he decidit jugar-me la victòria a l’esprint», va declarar feliç, Sagan, que l’any que ve correrà en el conjunt Bora alemany, tan bon punt Oleg Tinkov hagi abaixat del tot la persiana del seu equip.

I va ser aleshores, amb tot just 300 metres per a la línia d’arribada, quan es va veure un esprint preciós, en el qual agafaven avantatge per a la victòria ni més ni menys que tres ciclistes que havien sigut campions del món. Ells es van disputar les medalles. Sagan hi va posar la ràbia. Sagan va exhibir la seva classe i el seu talent. Sagan és un fenomen de la naturalesa.